El 8 de març de 1965, fa ara un poc més de seixanta anys, s’iniciava la desembarcada de tropes nord-americanes en Da Nang sota el pretext de defensar-se de l’agressió rebuda pel Vietnam del Nord durant l’incident de Tonquín. El 30 d’abril de 1975, deu anys després, el cos diplomàtic americà abandonava a correcuita Saigon, abatuts i humiliats. Quasi 60.000 soldats morts en combat i un factura d’un bilió ajustat a l’actual inflació per no obtenir cap avantatge estratègic a la Guerra Freda i encendre en flames tota la regió. El 7 d’octubre de 2001, ara fa quasi vint-i-cinc anys, desplegaren les primeres tropes sobre l’Afganistan i el 20 de març de 2003 començaren els atacs contra el règim de Saddam Hussein. Novament, el 30 d’agost de 2021 fugiren de Kabul després de vint anys infructuosos, uns 2.400 efectius morts, i una despesa d’uns 2,3 bilions de dòlars. A més dels 4.400 caiguts a l’Iraq i un altre bilió de dòlars, malgrat que encara continuen tropes estacionades al país.
El balanç d’aquestes intervencions fou, des del prisma humanitari, catastròfic: una escalada que encengué els països limítrofs, estengué la guerra civil i els enfrontaments tribals i el terrorisme. Tanmateix, milers de capsigranys tenen un record positiu perquè hi ha centenars de productes de ficció que romantitzen el desastre i fan creure a la gent que hi havia quelcom virtuós en l’ús d’una força descontrolada sense cap objectiu realista i, perquè les víctimes d’aquestes malifetes no eren blancs. Cada cop més, les simpaties cap a Washington revelen una concepció del món clarament inspirada en el supremacisme blanc: no hi ha cap mena de dret quan fem la guerra a bàrbars infrahumans.
Durant aquest període, la República Islàmica de l’Iran no ha iniciat cap guerra i s’hagué de defensar d’una agressió brutal de l’Iraq promoguda i finançada pels Estats Units. Després de sis anys d’enfrontament salvatge instigat per Washington, es veren arrossegats a intervenir a l’Iraq per estabilitzar la guerra civil provocada pels Estats Units i pacificar el país. Una estratègia que es va amplificar a Síria per socórrer el règim d’Assad, malgrat les diferències i recels mutus. Així mateix, acceptaren la mediació de la Xina que aconseguí detenir el conflicte al Iemen amb l’Aràbia Saudí fins que la incursió de Hamàs en territori Israelià el 7 d’octubre de 2023 va disparar de nou l’espiral del conflicte. És a dir, l’Iran no ha mantingut una política agressiva a la regió, sinó reactiva i amb objectius limitats.
Per tant, des d’una anàlisi realista, que no tingui en compte les qualitats o defectes morals de cada sistema polític, un debat fariseu al Pròxim Orient perquè no hi ha sants, el paper jugat pels Estats Units ha sigut d’iniciar i escalar conflictes que després no poden o saben controlar, sense obtenir cap avantatge estratègic, mentre que l’Iran ha esdevingut una figura clau en la regió per estabilitzar-los i ha augmentat la seva esfera d’influència gràcies a la impulsivitat i agressivitat dels seus enemics. Un vessant diplomàtic reforçat amb el suport obtingut de la Xina que, militarment, col·labora indirectament amb els seus socis sense establir-hi bases militars.
Aquest equilibri s’ha trencat amb l’atac directe dels Estats Units i Israel a l’Iran que, a cinc dies de la confrontació, ens permet extraure les següents lliçons. En primer lloc, la via diplomàtica està morta per als Estats Units. L’assassinat d’un cap d’Estat, una pràctica condemnada pel dret internacional des de la pau de Westfàlia de 1648, durant les negociacions és un crim de guerra conegut com a perfídia i marca un llistó insòlit en la història universal de la infàmia. A més a més, l’ostentació pública feta pels oficials americans d’aquests actes criminals i l’escarni de les lleis del mar durant aquesta setmana, suposen una exhibició de crueltat desconeguda. No es tracta sols d’un problema ètic o moral per la repugnància que els dits comportaments susciten, és un problema estratègic perquè els Estats Units es vanaglorien d’actuar de mala fe.
Això significa que el seu rol de mediador en altres conflictes està totalment compromès. La seva paraula és, definitivament, paper mullat i cap actor té un incentiu per negociar amb ells o tenir-los en compte. Com és lògic, el buit que deixen haurà de ser ocupat per la Xina que, tot i els seus recels, es veurà forçada a desplegar una política exterior més activa per aconseguir pacificar el Pròxim Orient i garantir-hi la pau. Un rol que, probablement, també haurà de jugar en la guerra d’Ucraïna perquè, a hores d’ara, ningú confia ja en la paraula de Washington.
La segona lliçó és que el pivot a Àsia també està mort. Com explicàrem l’octubre de 2024, l’expert militar Elbridge Colby estava armant una nova estratègia per als Estats Units que prioritzaria la contenció de la Xina a Àsia. Tot aquest pla se n’ha anat a orri i l’administració Trump ha obligat el pobre Colby a donar explicacions públiques del caos provocat per l’atac a l’Iran, fent d’ell la riota general en els cercles d’assessors en política internacional. Els Estats Units s’enfanguen més al Golf i desvien recursos destinats a altres escenaris a bèl·lics a correcuita per falta de planificació. Ucraïna, evidentment, és la principal perjudicada; però a Taiwan saben que Israel sempre anirà davant que ells i la possibilitat o l’interès per una defensa realista de la seva independència és zero a Washington. L’únic debat a hores d’ara és quan Beijing decidirà annexionar-se l’illa.
La tercera lliçó és que els Estats Units no tenen capacitat efectiva per defensar els seus aliats. Les bases del Golf han sigut repetidament colpejades pels iranians fins a deixar els seus radars inoperatius i les monarquies del Golf s’han trobat enmig d’un foc creuat sense que Washington mostrés una gran preocupació per protegir-los. Encara que The Economist escriu desenes d’articles alertant sobre la imminent coalició de monarquies sunnites contra els xiïtes de l’Iran, el fet cert és que aquests països són els màxims perdedors d’una escalada del conflicte que, en cas de decidir sumar-s’hi, acabaria desestabilitzant Síria i l’Iraq. Precisament, l’estratègia defensiva de l’Iran consisteix a estendre l’incendi per tota la regió per generar un caos que ni Israel ni els Estats Units poden contenir. Per tant, no hi haurà dita escalada i, a més a més, malgrat que els àrabs i els perses s’odien, és difícil defensar públicament aquest cisma a l’islam durant el Ramadà en favor de la supervivència d’Israel.
Tot açò significa que el cost per allotjar bases dels Estats Units es dispara, perquè fins i tot una potència de grau mitjà com l’Iran és capaç de destruir-les i posar en risc la integritat d’aquests països. Si Trump pretenia humiliar i maltractar els seus aliats, ara aquests tenen tot el dret d’exigir majors compensacions per l’augment dels riscos potencials. El problema, però, és que Washington no té prou recursos per atendre aquestes demandes i, per això, ha optat pel xantatge i l’extorsió via aranzels. La protecció mafiosa garantida per Trump s’ha ensorrat i a Corea del Sud, Filipines i Japó prenen nota.
Novament, la projecció internacional dels Estats Units està fortament posada en qüestió i, a la regió, la conclusió de les monarquies del Golf Pèrsic serà que una pau regional garantida per la Xina sense presència de bases militars nord-americanes és l’escenari més segur, factible i econòmic per a tots els jugadors. Un equilibri entre Turquia, Aràbia Saudí i l’Iran sostingut en la mediació diplomàtica de Beijing sense cap mena d’interferència interna amb intencions democratitzadores o secularitzadores seria l’escenari ideal per a tots, malgrat que l’obstacle a l’equació és Israel.
L’altra lliçó extreta és que la política dels Estats Units és Israel va primer. Washington no és fiable ni predictible, perquè els seus líders estan totalment condicionats o sotmesos als designis de Tel-Aviv. A tots els impediments assenyalats per implicar-se amb ells diplomàticament, ara és suma el fet evident que operen com una mena de representants o agents d’Israel. Aquesta dependència també els inhabilita per al futur immediat a la regió, perquè altres socis com Turquia o Aràbia Saudí perden incentius per ser els seus aliats. Com ja explicàrem, la seva política exterior a la regió pivotava sobre la promesa de contenir l’amenaça dels règims socialistes de Síria i Iraq, ara desapareguts, de protegir-los davant l’Iran, incapaços de fer-ho en l’actualitat, i de detenir les ambicions d’Israel, que, ara per ara, sembla més preocupada en estendre l’enfrontament civil i religiós entre els seus veïns que en garantir la seva supervivència via acords diplomàtics.
Finalment, l’última lliçó que tots hem après, europeus també, és que l’única garantia efectiva per protegir la sobirania de guerres d’agressió il·legals no són les Nacions Unides ni el Dret internacional, sinó la possessió de la bomba atòmica. Els tractats de no proliferació es poden donar per amortitzats perquè tots els països amb un pes mitjà a l’escenari internacional desenvoluparan el seu petit arsenal. Encreuem els dits pel futur de la humanitat, perquè ben aviat el gènere de pel·lícules apocalíptiques sobre holocausts nuclears que marcaren els malsons de la nostra infantesa tornarà a colpejar els espectadors.
