Potser és un joc de paraules que no és autoexplicatiu. La manera de resumir-ho, és dir que amb alts funcionaris que cobren més de 250.000 euros anuals i que aspiren a prejubilar-se mentre segueix creixent el seu sou no es pot sostenir un conflicte amb l’Estat. Dit d’una altra manera, l’adversari pot confiar plenament que aquests alts funcionaris, que al Parlament malauradament tenen més poder que els representants del poble, no posaran en risc la seva situació benestant per lleialtat a la institució i al poble que l’ha elegit.
L’escàndol de les llicències d’edat ha causat una autèntica sacsejada política. Però si jo hagués triat els titulars seria per mi l’escàndol dels triennis. Perquè l’escàndol no és “cobrar sense treballar”, així en general, sinó quines quantitats es cobren. Cobrar sense treballar es pot traduir per jubilació, subsidi d’atur, baixa per maternitat, o ERTO. És a dir, conquestes socials a les que ningú no està disposat a renunciar. Almenys ningú mínimament progressista.
El fet és que després de les mesures adoptades en resposta a l’escàndol, dos dels principals testimonis de la Fiscalia contra la presidenta Forcadell en el judici del procés continuaran cobrant més de 200.000 euros anuals. Els partits polítics han aprovat per unanimitat suprimir la regulació de les llicències d’edat amb la mateixa unanimitat que les varen aprovar. Però a ningú dels que en gaudeixen no el faran tornar a treballar, ni sembla que hi hagi intenció d’exigir que es retornin els milers d’euros cobrats indegudament.
Deia que per mi seria l’escàndol dels triennis perquè les jubilació daurada dels funcionaris del Parlament es basa en això, en cobrar quantitats astronòmiques en concepte d’antiguitat. Per a què tothom ho entengui: d’acord amb la Llei de Pressupostos del 2022, el trienni (3 anys d’antiguitat) es paga a 46,74 euros per als funcionaris de la categoria més alta. En el cas del Parlament, però, la quantitat és ni més ni menys que el 5% del sou, sense cap límit.
Així, algú que en una altra administració cobraria poc més de 600 euros de triennis, al Parlament n’ha acabat cobrant 100.000 euros. Ho heu llegit bé. I els que cobraven això ho seguiran fent, tot i que a partir d’ara es moderaran les xifres. Els funcionaris seguiran cobrant triennis del 5%, però del sou que tenien en el moment de guanyar-los, no de l’actual. Això vol dir que s’ha acabat, de cara al futur, amb la martingala de cobrar un percentatge del sou de secretari general o lletrat major (prou generosos ja sense comptar triennis) per l’antiguitat com a simple lletrat.
Potser algun dia s’entendrà per què sempre es qüestionen els sous dels polítics, generalment amb raó, però a la vegada és normalitza que hi hagi alts funcionaris que cobrin molt més que qualsevol polític. Perquè aquest escàndol de les llicències d’edat surt ara i no durant l’anterior legislatura és quelcom que té una explicació fàcil. Els últims tres anys, la majoria de polítics i funcionaris que han sostingut aquestes indecències retributives varen ser prou obedients com per evitar cap conflicte amb l’Estat.
A qui no li fa bullir la sang descobrir que el que cobraven els funcionaris que posaven entrebancs a la convocatòria del referèndum o a la investidura del president Puigdemont, privaven els diputats represaliats del seu sou i el seu vot, executaven la retirada de l’escó del president o censuraven les resolucions aprovades pel Parlament? A qui no fa bullir la sang que ho segueixin cobrant i no tornin ni un euro malgrat que s’han eliminat les martingales que els permetien superar els 200.000 euros anuals?
Queden encara moltes coses per millorar al Parlament. Vull pensar que les meves advertències sobre la manca de transparència i fiscalització de la institució (a les que ningú va prestar atenció en el seu moment) comencen ara a donar els seus fruits. Esperem que els canvis que s’han produït des de l’inici d’aquesta legislatura cotinuïn, i que els mitjans no es limitin a publicar filtracions de dins (que sempre tenen una motivació) i facin investigacions reals.
La independència dels parlaments és un imperatiu en qualsevol règim de separació de poders. Per això han de disposar d’un cos de funcionaris que es degui només a la institució i no depengui de ningú més. Però aquesta autonomia de gestió no pot ser l’excusa per a la opacitat o per repartir privilegis i prebendes indecents. Altrament, com s’ha vist, la indecència del règim retributiu dels alts funcionaris pot esdevenir la millor forma de garantir la seua submissió a l’Estat o la seua col·laboració amb la repressió.
Volem un nou estat per a canviar totes aquestes coses. Volem canviar de règim per poder acabar amb tantes indecències que patim a l’actual. Però aquí i ara, res no impedeix acabar amb algunes que són exclusivament responsabilitat nostra. Sobretot si ja hem pogut constatar que amb segons quines servituds no es pot fer un procés d’independència exitós.
