Ara fa uns dies, després que Junts per Catalunya i la CUP es quedessin sols en el ple de l’Ajuntament a l’hora de votar que el jutge Pablo Llarena fos declarat ‘persona non grata’ a Sant Cugat del Vallès, vaig escriure un article en un mitjà de comunicació local, Cugat Mèdia, explicant, com a testimoni ocular, el fracàs de la moció per culpa de la negativa d’Esquerra Republicana a votar-la també. Els nou regidors de Junts, autors de la moció, i els tres de la CUP, dotze en total, van ser insuficients davant els sis d’ERC, els quatre del PSOE, els dos de Ciudadanos i el de la ‘regidora no adscrita’, tretze en total, que van unir esforços per salvar Llarena i impedir que el consistori el reprovés públicament. La moció era altament pertinent per dues raons: la primera, perquè Sant Cugat és un municipi on el jutge Llarena va decidir tenir-hi una casa; la segona, perquè estem parlant d’un jutge que utilitza el càrrec que ocupa per dur a terme la persecució de polítics catalans independentistes.
Aquest comportament és d’una gravetat extrema perquè constitueix per si mateix l’antítesi del que hauria de ser la praxi judicial en un sistema democràtic. Llarena ha demostrat ser un jutge que pren decisions jurídiques no pas d’acord amb els principis d’un estat de dret sinó d’acord amb la seva ideologia ultranacionalista espanyola i no té escrúpols a l’hora de saltar-se el dret internacional i les directrius dels tribunals de la Unió Europea, cosa que, a més de suposar una violació flagrant dels drets humans, hauria de comportar que fos dut davant d’un tribunal penal internacional. L’últim revés li ha arribat recentment del Tribunal General de la Unió Europea remarcant-li que les seves euroordres contra el president Puigdemont estan suspeses i que, per tant, no pot continuar perseguint persones lliures.
Doncs bé, el bloc format per ERC-PSOE-Ciudadanos va impedir que Sant Cugat declarés Llarena ‘persona non grata’. I ERC, per si fos poc, ho va fer dedicant-se a atacar Junts per Catalunya i l’ANC. Sí, l’ANC també. Sentir la portaveu d’ERC i sentir vergonya aliena va ser tot una mateixa cosa: un espectacle esperpèntic que va encantar a PSOE i Ciudadanos, els seus companys de vot. Jo, mentre escoltava aquella exhibició tan impúdica de cinisme i d’impotència intel·lectual, vaig pensar: Déu meu, si veiessin això homes d’Esquerra com Heribert Barrera o Jordi Carbonell, el polític que deia “que la prudència no ens faci traïdors”, quina vergonya haurien sentit davant de tanta indignitat!
Però la cosa ha portat cua. Molta. Es va veure el 20 de novembre passat, cinc dies després del famós ple de l’Ajuntament, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, en el concert commemoratiu dels 50 anys de la concessió de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides a Pau Casals. En acabar-se el concert, la presentadora va demanar que els organitzadors i col·laboradors pugessin a l’escenari per fer-se la foto de grup, cosa que van fer. Però quan finalment, a més a més, va oferir a l’alcaldessa Mireia Ingla, d’ERC, d’afegir-s’hi, “si és que encara hi és”, i aquesta ho va acceptar, el Teatre-Auditori va esclatar picant el terra i amb crits de “Fora! Fora! Fora!”. Impressionant.
Paral·lelament, hi va haver un membre del Partit Socialista, el tinent d’alcalde Pere Soler, membre del govern municipal i soci d’Esquerra, que, descontent amb el meu article i, naturalment, en favor del jutge Llarena, em va adreçar via Twitter un conjunt de vituperacions que va durar quatre dies, del 20 al 24 de novembre, a diferents hores del matí, de la tarda i de la nit. Deu ser que té molt poca feina. Reconec que en aquestes vituperacions el senyor Soler deia alguna cosa força divertida, com ara que el PSOE i el PSC són partits diferents. Encara ric ara. Només cal recordar la resposta de la senyora Diana Garrigosa, muller del president Maragall, en ser preguntada sobre el “PSC”. Va dir: “Ah, però encara existeix?”
En tot cas, aquells quatre dies de jornada laboral del portaveu socialista a Twitter van donar com a resultat tot un aplec de vituperacions. Una de les més reiterades va ser l’ús de la segona persona del plural, és a dir, l’ús del “vosaltres”, per adreçar-se’m. Heus aquí una mostra:
- «Vergonya us hauria de fer a vosaltres, de sotmetre més de la meitat de la ciutadania de Catalunya al pensament únic». (El pensament únic, senyor Soler, és imposar la Unidad de España a cops de porra, a cops de presó, a cops d’exili, a cops de tribunals, a cops de persecució de la dissidència…)
- «Heu portat a la ruïna el nostre país». (L’autèntica ruïna de Catalunya, senyor Soler, és ser un poble espoliat, emmanillat i emmordassat sotmès a Espanya.)
- «No acabo d’entendre el món paral·lel en què viviu». (Sense comentaris.)
- “Sou els qui heu sufragat el Procés, el pitjor desastre de Catalunya”. (Pere Soler encara va més lluny que Salvador Illa, que el 29 d’agost passat, al Diari de Girona, deia: “Els darrers deu anys han estat els pitjors dels últims 300 a Catalunya». Això és el que pensa la delegació catalana del PSOE: que Catalunya hagi posat les urnes per decidir sobre si mateixa ha estat “el pitjor desastre de la història de Catalunya”, una nació amb mil anys d’història.)
- «El PSC no és un partit nacionalista espanyol, és un partit catalanista». (Algú pot imaginar una dosi més elevada de cinisme? Nova riallada.)
No és casual que els vots que va arreplegar el PSOE a Catalunya en les darreres eleccions catalanes provinguessin del naufragi de Ciudadanos, ja que, més enllà de certs matisos coloristes, PSOE i Ciudadanos són Dupont i Dupont. Molt més greu va ser que, en recordar-li al senyor Soler les paraules de Pablo Iglesias adreçades al Partit Socialista, “un partit amb les mans tacades de sang”, i referides al GAL i a les seves 27 víctimes, em respongués: “Bla, bla, bla”; “Buf, com cansa, la cançoneta”. Tot un autoretrat ideològic. Gens sorprenent, però. En setmanes anteriors, també amb relació al GAL, l’interpel·lat m’havia contestat: “Tots els governs cometen errors”. Només li va faltar dir: “Y a otra cosa mariposa”.
Així estan les coses en aquesta atmosfera de cinisme i de ball de màscares que ens envolta políticament. Hi ha una degradació profunda de valors que són bàsics en una societat democràticament estructurada i intel·lectualment evolucionada, i en el seu lloc s’imposen l’afany de dominació –Espanya com a tòtem religiós del pensament únic– i la criminalització de la dissidència. I tot això gràcies a la col·laboració d’aquells dominats que, vetllant pels seus interessos més espuris, col·laboren amb la dominació i ataquen tothom que els posa en evidència.
Una pregunta que es fa molta gent és si aquesta protecció que Esquerra Republicana dóna al jutge Llarena no tindrà a veure amb el fet que la senyora Meritxell Serret estigui plàcidament asseguda al Parlament –cosa de la qual me n’alegro personalment– mentre els seus excompanys d’exili a Brussel·les continuen perseguits per Espanya. Potser això explica per què Pere Aragonès, Oriol Junqueras i ERC s’han convertit en els millors aliats de Pedro Sánchez i PSOE. Ni Jordi Pujol havia estat tan autonomista com ells.
Una última consideració per acabar i que té a veure amb el discurs que va pronunciar Pere Soler, soci de govern d’ERC a Sant Cugat, el 15 de novembre passat, dia en què aquests dos partits més Ciudadanos van protegir Llarena. Pere Soler nega que, per justificar el seu vot, insultés Junts per Catalunya titllant-los de nazis. Davant d’això, reprodueixo aquí literalment la frase del senyor Soler per tal que el lector tregui les seves pròpies conclusions: “Necessiten mocions per convèncer que són la raça ària del país”. L’alcaldessa, que era al seu costat presidint el ple, lluny de reprovar-lo, ni es va immutar. Al soci no se’l pot reprovar.
Aquesta injúria del portaveu socialista –hi ha qui per encobrir la manca d’arguments opta per l’agressió–, no és nova en aquell partit. Al contrari, té tradició. Ja el mes de novembre de 2012, ara fa just nou anys, el Partit Socialista de Mont-roig del Camp (Baix Camp) va penjar al seu Facebook un fotomuntatge que transfigurava el president Artur Mas en el genocida Adolf Hitler. El president Puigdemont, en aquell moment batlle de Girona, va dir una frase perfectament definitòria del que és el Partit Socialista: “Els demòcrates del PSC són el més semblant als demòcrates del PP”. L’aliança Esquerra-Partit Socialista-Ciudadanos a Sant Cugat, per protegir el jutge Llarena, diu moltes coses. Moltíssimes.
