Literatura del ressentiment

"No té precedent –que em corregeixi algú, si és que m’equivoco- que siguin les figures presidencials les que es dediquin a conrear aquesta mena de literatura d’acusacions i atacs a sang calenta"

L’actualitat política catalana dels darrers anys, per especialment intensa, ha generat un gran volum de literatura. Politòlegs, periodistes i historiadors han volgut estudiar en  un fotimer d’assajos i cròniques la puixança del moviment independentista i el sacseig que ha suposat pels vells paradigmes sobre els quals s’havia sostingut l’statu quo. Paral·lelament, diversos dels actors principals, líders de primera fila, han volgut narrar les seves experiències per deixar-ne testimoni, o bé fer les seves propostes de futur a mode de manifest. Només dels membres del govern de l’onzena legislatura, la que va portar al referèndum de l’U d’Octubre, n’han sortit títols signats per Jordi Turull, Carles Mundó, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Santi Vila, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa. El govern més prolífic de la història al camp de les lletres.

Juntament amb les obres memorialístiques i amb les declaracions ideològiques, hi ha un gènere conreat per algunes figures preeminents que el podríem etiquetar com a literatura del ressentiment. El llibre aquí és una arma per passar comptes, sembrar el dubte i assenyalar culpables. Després dels fets del 6 d’octubre del 1934 sembla que es va produir una dinàmica verinosa semblant, que també va comportar la publicació d’alguns llibres.

Per posar-ne un exemple, esmentem el que  Josep Dencàs, el conseller de Governació que va poder exiliar-se mentre els seus companys eren empresonats al vaixell Uruguay, va escriure, titulat El 6 d’octubre des del Palau de Governació. És un llibret que va sortir el 1935 en el qual pretenia defensar-se de les acusacions de deshonestedat i, fins i tot, de traïció, mentre assenyalava la manca de convicció de Companys a l’hora de defensar la proclamació de l’estat català. Dencàs denunciava com va rutllar el que considerava que era una campanya de difamació contra ell: “començaren a emetre judicis dels fets amb l’atenció desperta pel secundari i l’anecdòtic. De primer, tímidament i a cau d’orella, a manera d’assaig fet en petita tertúlia; després en fulls anònims, per bé que ens siguin perfectament coneguts els autors; més ençà en llibres i especulant sempre amb el sentimentalisme popular aguditzat pel dolor i per milers d’empresonaments…”

Podem citar alguns dels llibres-esbudellada posteriors als fets d’octubre del 2017 signats per primeres espases de la política catalana. Possiblement la primera creació digna d’aquesta qualificació és la que Santi Vila va titular D’herois i traïdors, apareguda el març del 2018, escrita per una necessitat de defensar-se similar a la que va sentir Josep Dencàs. Vila hi explicava la seva versió de la història recentíssima, presentant-se com un polític moderat que havia cercat en tot moment la concòrdia i repartint llenya segons les seves preferències personals. Mentre Carles Puigdemont s’hi definia com “un bon home d’Amer, tossut, honest i independentista de sèrie”, Oriol Junqueras hi era retratat com una mena de caragirat del qual “encara ara tinc dubtes sobre qui és realment […] i quin és el seu projecte personal i polític per a Catalunya”.

Més recentment, el juliol del 2020, el qui va ser vicepresident del Parlament de Catalunya, Josep Costa, treia al mercat el seu Eixamplant l’esquerda que ja conté en el títol tota una declaració d’intencions. Per qui no ho hagi captat, es tracta de contraposar-ho amb l’estratègia “d’eixamplar la base” reivindicada per ERC. “Aquests dos anys al Parlament ha estat ERC qui sempre ha posat el fre per evitar el conflicte amb l’Estat”, és alguna de les frases que acompanyen tot de retrets al president del Parlament d’aleshores, Roger Torrent. La presidenta actual de la cambra, Laura Borràs, tampoc es queda enrere al seu Filla de l’1 d’octubre, d’aquest gener passat, en el qual ERC és acusada de preferir “l’esclavitud” a la llibertat i és responsable d’aliar-se amb les esquerres espanyoles per aturar el procés independentista, de la pèrdua de l’escó del president Quim Torra i de la no investidura del president Puigdemont malgrat que, per motius obvis, no va ser present a l’hemicicle aquell 30 de gener. Veurem ara si els fets prenen un caire gaire diferent amb la seva presidència.

Però el que em sembla que no té precedent –que em corregeixi algú, si és que m’equivoco- és que siguin les figures presidencials les que es dediquin a conrear aquesta mena de literatura d’acusacions i atacs a sang calenta, sense el repòs i la llunyania que tenen les memòries, baixant al fang. Destaquen els dos volums de M’explico de Carles Puigdemont, amb perles com “el paper tan i tan pervers d’ERC”, “Junqueras no fa res” o “no vull anar amb un vicepresident deslleial a una etapa tan dura com la que vindrà”.  Sembla que Puigdemont ha fet escola i ara Quim Torra n’imita l’estil.  Així, a Les hores greus. Dietari de Canonges que acaba d’arribar a les llibreries, explica que Pere Aragonès “em decep. En totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi” i  també hi ha llenya per Roger Torrent, presentat com un poruc incapaç de prendre cap decisió que el pugui posar en un compromís: “Quin president, aquest home! Mare de Déu, quina por”.

El fangar podria ser encara més espès si cada una d’aquestes bastonades hagués tingut la seva respectiva rèplica o desmentiment a l’altra banda, ja fos per mitjà de declaracions a la premsa o de noves pàgines enquadernades. Això sí, el que no deixa de ser paradoxal és que tota la producció del gènere provingui del sector polític que més s’ha esgargamellat fent crides a la unitat de l’independentisme.   

Comentaris

    Article ressentit 19/03/2021 2:17 pm
    Què curiós, els comentaris són millors i més interessants i informatius que l'article...
    Si fossin la meitat de ressentits que ERC... 19/03/2021 2:01 pm
    Ja m'agradaria una mica de ressentiment per part de JxCat. Tombarien la candidatura del venut Aragonès i provocarien noves eleccions capgirant els resultats.
    Anònim 19/03/2021 10:17 am
    La percepció general és que el que diuen aquest llibres s'acosta molt a la veritat. ERC defensava l'independentisme quan no tenia risc; ara que el té, s'amaga rere proclames buides, propostes de llarg (infinit) termini, i eixamplaments indefinits. I la prova n'és el cas de Serret; què l'interessa més a l'Estat ?: que Serret abandoni Boye, que renunciï a qualssevol advocat català, que es presenti submisament a Madrid i que serveixi per blanquejar la repressió (ja s'afanyat el ministre de torn a proclamar-ho). Què l'interessava a l'independentisme ?: que seguís amb Boye, que tornés, però a Barcelona i, si de cas, ja la detindrien com a Hassel i que recolzi el Consell per la República. serret ha triat (independentment del seu patiment personal que cal respectar) els interessos de l'estat. He llegit fa molt poc una expressió d'en Xirinacs: es pot demanar la independència com fan els nens petits quan demanen la Lluna; o demanar la independència com fan els americans, fent coets per anar-hi. ERC fa el primer, JxC vol fer lo segon.
    98
    77
    Respon
    Arnau 19/03/2021 10:14 am
    La percepció general és que el que diuen aquest llibres s'acosta molt a la veritat. ERC defensava l'independentisme quan no tenia risc; ara que el té, s'amaga rere proclames buides, propostes de llarg (infinit) termini, i eixamplaments indefinits. I la prova n'és el cas de Serret; què l'interessa més a l'Estat ?: que Serret abandoni Boye, que renunciï a qualssevol advocat català, que es presenti submisament a Madrid i que serveixi per blanquejar la repressió (ja s'afanyat el ministre de torn a proclamar-ho). Què l'interessava a l'independentisme ?: que seguís amb Boye, que tornés, però a Barcelona i, si de cas, ja la detindrien com a Hassel i que recolzi el Consell per la República. serret ha triat (independentment del seu patiment personal que cal respectar) els interessos de l'estat. He llegit fa molt poc una expressió d'en Xirinacs: es pot demanar la independència com fan els nens petits quan demanen la Lluna; o demanar la independència com fan els americans, fent coets per anar-hi. ERC fa el primer, JxC vol fer lo segon.
    77
    63
    Respon
    Narcís 19/03/2021 9:19 am
    Dir la veritat, només la veritat i res més que la veritat ..mai per mai pot ser ressentiment de res que sí de transparència ( i això no pot entendre's com escletxa de res pel que fa a la recerca de la llibertat de nostra nació ! ) ! PD : qui ha de procurar no sembrar zitzània n'és l'autor si verament diu ser el que diu ser .. com no sigui vulgui ocupar càrrec de Cultura .. !
    97
    69
    Respon
    ernst 19/03/2021 12:34 am
    Salvador , perqué publiques aquestes merdes al teu diari? Potser t'ho paguen be?
    148
    123
    Respon
    El que tu escrius sí que és simple ressentiment. I estultícia. 18/03/2021 10:41 pm
    Home, jo ja entenc que els miserables d'ERC preferirieu que no es fessin públiques les deslleialtats, traïdories i connivències amb l'espanyolisme que practiqueu. Però és que tot és cert. Hi ha el que hi ha, i sou el que sou. Uns venuts.
    227
    211
    Respon
    torracollons 18/03/2021 10:17 pm
    ets molt burro, eh!
    71
    44
    Respon
    Pep 18/03/2021 9:59 pm
    Pues es verdad. Tanto Arogones como Torrent se les ve bastante pusilánime y en cuanto a Oriol, yo lo he visto, muy locuaz muy certeras palabras pero de acción poco o nada. Yo pienso que como es católico su folisofia sea la de poner la otra mejilla.
    106
    69
    Respon
    Octubrista 18/03/2021 9:33 pm
    Ha desmentit Junqueras el que diu Puigdemont en el seu llibre que, essent Junqueras vicepresident, es va reunir amb Mariano Rajoy, d'amagat dels president Puigdemont ?
    227
    73
    Respon
    rascat fill 18/03/2021 9:28 pm
    Diu que les veritats piquen
    84
    49
    Respon
      Una 19/03/2021 12:03 am
      Couen, couen....
      84
      43
      Respon
    Pere 18/03/2021 8:36 pm
    Ai, el ressentiment que cova Junts per Catalunya! I tot perquè perden l'hegemonia! algú ho havia de dir!
    147
    252
    Respon
      Anònim 19/03/2021 11:03 am
      No sigues il·lús: ERC pretenia una hegemonia ferma. àmplia, notable......I no la té: una diferència, basada en un sol escó, deguda a la potenciació per part de l'Estat del Pdcat (tots els drets electorals, tota l'atenció mediàtica, una sentència de l'aparell judicial espanyol....). Només amb part dels vots del Pdcat (que tornaran a JxC) el PSC haurai guanyat 2 escons menys, 2 menys Vox i ERc hauria guanyat 1 i JxC 3 o 4. Quina hegemonia ??
      58
      38
      Respon

Nou comentari