No s’explica massa que durant la segona guerra mundial, i just després que, a partir de maig de 1940 la majoria del continent va quedar sota ocupació alemanya, els militants comunistes van tenir prohibit participar de la resistència contra l’invasor. L’agost de 1939, els ministres d’exteriors de l’alemanya nazi, Ribentropp, i el seu homòleg soviètic, Molotov, van establir un pacte de no agressió que, bàsicament implicava repartir-se Europa, i molt especialment Polònia. Els partits comunistes estalinians, mitjançant la propaganda i els seus indigeribles dogmes miraven de convèncer als comunistes francesos que la guerra entre el seu país i els alemanys era una lluita entre burgesies imperialistes respectives i que combatre-hi anava en contra de la lluita de classes. I mentre que els alemanys cometien abusos de tota mena contra la població civil, els militants comunistes, sota pena d’excomunió, tenien completament prohibit resistir-s’hi als ocupants. Això, per descomptat, va canviar radicalment el juny de 1941, quan l’operació Barbarossa va implicar la invasió a gran escala de la URSS. Va ser aleshores quan els bolxevics consideraven que atemptar contra els nazis era un deure de la classe obrera, i els militants comunistes van rebre l’ordre d’incorporar-se a la resistència contra l’invasor.
Aquests és un dels episodis vergonyants de la història que sovint es mira d’ocultar, especialment entre aquells que provenim d’allò que se’n podria dir la tradició d’esquerres. Tanmateix, el fet és que el comunisme, una gran idea de catastròfica traducció en les aplicacions pràctiques, va aixecar àmplies suspicàcies pel fet que sovint es veien -amb raó- els militants comunistes com a agents estrangers, sempre disposats a defensar l’indefensable, sempre i quan coincidís amb els erràtics interessos de Moscou. De fet, durant la nostra mateixa guerra civil, ja van anunciar de què anava tot plegat, perquè van ser els comunistes, amb una estranya aliança amb les classes mitjanes republicanes, les que van impulsar el sabotatge de la revolució llibertària i el cop d’estat (maig de 1937) que va desplaçar els anarquistes del poder, tal com va narrar en primera persona George Orwell mentre tractava de salvar el coll. De fet, l’avantguarda que havia de protagonitzar la revolució socialista va dedicar-se a desmantellar les col·lectivitzacions llibertàries i va tornar les empreses als seus antics propietaris, mentre desfermava una cacera de bruixes contra anarquistes, i sobretot contra els dissidents del POUM, al·lèrgics a la dependència de Moscou, als quals, no només se’ls feia desaparèixer com el cas d’Andreu Nin, o els torturaven a les txeques, o els internaven en camps de presoners, sinó que també acostumaven a qualificar de “feixistes” a tot aquell que no acceptava les ordres d’Stalin.
Pensava en aquests precedents històrics quan em ve al cap el terme “islamo-esquerranisme”. Aquest és un concepte cisellat pel sociòleg Pierre André Taguieff –en francès original islamo-gauchisme– el 2002 en el llibre La nouvelle judéophobie el context de la segona intifada palestina. Aquest neologisme vindria a definir la teòrica l’aproximació entre una part substancial de l’esquerra, especialment la que procedeix de l’extraparlamentarisme i el marxisme, amb els postulats de l’islamisme polític. Normalment es fa servir de manera pejorativa, molt especialment des dels rengles de la dreta, i específicament a França, des d’espais pròxims a Marine Lepen i el partit d’Éric Zemmour, tot i que en les confrontacions públiques a les xarxes s’intensifica en la mesura que apareixen polèmiques al voltant del suposat vel islàmic o el conflicte a Gaza.
Tanmateix, el cert és que en els darrers anys, i en el context de la reconversió d’una part substancial de l’esquerra d’una ideologia centrada en els aspectes materials (la millora de les condicions laborals i del repartiment de la renda) i en l’expansió de drets personals (llibertat sexual, matrimoni igualitari) a la colonització ideològica, provinent del món acadèmic nord-americà, en què aquestes qüestions han estat desplaçades per un altre arsenal ideològic fonamentat en el pensament decolonial, les teories de la interseccionalitat, els nous feminismes queer, el nou antiracisme (bàsicament un racisme anti-blanc com el del Moviment des Indigènes de la République), en certa mesura descendent de les idees estructuralistes, de relativisme cultural de pensadors postmoderns com François Lyotard o Michel Focault, al seu torn vinculats a un marxisme decadent i una ressurrecció de les tàctiques “entristes” d’arrel trotskista. Tot aquest conjunt de teories, no sense elevats graus d’incoherència, han acabat confluint amb l’enfortiment d’un islamisme renovat i alimentat per les diverses franquícies de la Contraria dels Germans Musulmans. Precisament això és possible a occident, perquè en països de majoria musulmana, sobretot els del nord d’Àfrica, aquest moviment ha estat prohibit i els seus militants perseguits per governs com els del Marroc o Egipte per la seva perillositat demostrada. Conflictes com la guerra civil algeriana de la dècada de 1990 o la manera com van acabar les revoltes àrabs de la dècada passada van deixar ben clar el poder desestabilitzador d’un moviment potent com aquest, el qual s’ha acabat refugiant a la diàspora de la població migrant musulmana d’Europa, on s’ha evidenciat en els canvis indumentaris, processos de radicalització i atemptats constatables a les nostres ciutats, han esdevingut un actor polític de primer ordre.
Aquesta estranya confluència entre esquerres postmarxistes i pensadors postmoderns, d’una banda, i teòlegs com Tariq Ramadan de l’altra, recorda força al que va succeir a l’Iran el 1979 quan, en el context d’una lluita contra la dictadura laica del Sha va portar als comunistes del partit Tudeh a mobilitzar una població amb ànsies de major democràcia a donar suport a l’Aiatollah Khomeini, fins que els clergues musulmans van instaurar una teocràcia que va comportar l’esclafament de la societat civil, la imposició d’un règim teocràtic, la submissió total de les dones, i centenars de milers de morts, entre els quals uns ingenus comunistes que van exercir de ximples útils. Per cert, com a anècdota significativa del turisme revolucionari que tant agrada a les esquerres occidentals, Michel Focault es va desfer en elogis del sinistre clergue que va esdevenir l’artífex de la dictadura religiosa, mentre que Oriana Fallacci, antiga partisana italiana que va lluitar amb les armes contra els nazis, en una entrevista que li va fer, es va treure el xador que els guardians de la revolució l’havien imposat i va enviar Khomeini a pastar fang, descrivint-lo com a un perill per al seu poble i per al món. La cosa curiosa és que Focault sembla una de les principals figures del santoral progressista, mentre que Fallacci va ser condemnada a l’ostracisme per bona part de l’esquerra.
En qualsevol cas, l’atac de Hamàs del 7 d’octubre ha sacsejat profundament el panorama polític occidental. És un fet que en el món de les esquerres postmarxistes la bandera palestina ha esdevingut un símbol que encapçala totes les manifestacions i litúrgies del moviment, com la bandera roja i la falç i el martell de la URSS va marcar la simbologia de les esquerres majoritàries d’entreguerres. Més enllà de la tragèdia que implica la guerra de Gaza, amb nivells insuportables de patiments de la població civil, el moviment pro-palestí ha afectat profundament els equilibris polítics dels països occidentals, on esquerra i islamistes comparteixen espai públic i consignes estil “del riu fins al mar” (una crida tàcita a l’extinció de l’estat d’Israel i la població jueva de la regió). I en aquests espais de confluència, afectats per una agitació i excitació on l’emoció s’imposa a qualsevol intent de reflexió o debat profund
d’un conflicte carregat d’arestes i on la propaganda d’un i altre bàndol fa impossible una anàlisi mínimament rigorosa. Ressorgeix, per contra, el tradicional antisemitisme que ha caracteritzat l’esquerra, amb les excepcions del cas Dreyfuss, a finals del segle XIX, i les experiències del socialisme sionista dels Kibbutz, a mitjans del segle XX. Stalin va determinar que els comunistes havien de fer costat als àrabs en el marc de la “descolonització”, i els seus hereus, amb major o menor sofisticació intel·lectual, han tornat a actuar com els comunistes francesos que s’havien d’inhibir quan la Wehrmatch es passejava, els primers anys de l’ocupació, pels Camps Elisis.
Un dels principals problemes d’aquesta esquerra que s’ha abraçat a la bandera palestina és, fonamentalment, el de la incoherència. Acostumada a obeir consignes, a deixar-se enlluernar per una boirosa idea de causa justa, s’ha deixat infiltrar per aquesta estranya confluència amb un islamisme políticament ultraconservador i culturalment totalitari (i que és blindat de tota crítica amb el comodí del racisme). Aquesta esquerra partidària d’una igualtat econòmica, drets individuals, progressisme en els costums, d’expansió d’un individualisme amb un punt narcisista, partidari de la llibertat sexual i emancipació femenina… acaba acceptant el suposat vel islàmic com a una part substancial, fins i tot progressista, fruit de la llibertat d’elecció personal. Qualsevol indici de crítica (resulta incoherent reclamar l’amor lliure, fins i tot entre persones del mateix sexe, i acceptar les restriccions personals a les dones musulmanes) serà titllat automàticament de racisme, supremacisme cultural, imperialisme o qualsevol altre concepte tan contundent com buit de contingut. És com si recuperéssim aquell estrany episodi en què els comunistes titllaven de feixistes als anarquistes, i retornaven als seus propietaris burgesos les empreses col·lectivitzades per la CNT durant la revolució catalana del 36 “en nom de la Revolució”. Titllar d’ultradreta qui critiqui el totalitarisme reaccionari de l’islamisme com a proposta política recorda aquell episodi en què els pocs militants del POUM que encara no havien passat per la txeca havien fet una pintada a un dels locals del PSUC on preguntaven “On és Andreu Nin?”, contestada, a la part de baix, pels comissaris polítics dirigits per Moscou amb un insultant “A Salamanca o a Berlín”…
L’obsessió per titllar d’extrema dreta qui no combrega amb els seus dogmes sembla una manera de sublimar la pròpia responsabilitat en les seves paradoxes, contradiccions i pensament superficial. El seu potent aparell propagandístic, segrestat certament per la brutalitat de les víctimes civils del conflicte a Gaza, ha acabat imposant un cert unanimisme acrític, estretament vigilat per una mena de policia de la moral que amenaça amb l’excomunió la gran quantitat de persones d’esquerres que veuen com la dissidència pública implica ser titllats de “sionistes”, “fatxes”, “ultres”, “racistes” o de complicitat amb un “genocidi” que s’ha normalitzat en el llenguatge i en el relat polític. I que sovint també comporta amargues ruptures personals amb amics, col·legues amb qui es comparteixen valors i l’anhel d’una societat més justa, culta, lliure, desvetllada i feliç.
Com dèiem a l’inici, el terme islamo-esquerranisme és fet servir per sectors conservadors, i sovint també per persones pròximes a un cert reaccionarisme. Un reaccionarisme que amplia els seus rengles per la irracionalitat de molts dels seus oponents i detractors. En qualsevol cas, determinats posicionaments polítics oficials estan comportant un descrèdit potser impossible de revertir.
