La figura de l’infiltrat policial o el talp té una certa aureola d’èpica alimentada pel munt de novel·les i superproduccions de Hollywood que l’han tractat. La feina d’infiltració ha de tenir, per força, riscos inherents: la possibilitat de ser descobert amb una mínima errada i la constant pressió psicològica de confraternitzar amb els espiats. Compartir-hi la gresca, les pors, l’alegria i seguir maquinant per fotre’ls no ha de ser gens fàcil si no ets un psicòpata. Precisament aquesta setmana el diari El Punt Avui publicava una entrevista a l’escriptora Natàlia Romaní i el titular deia així: “Com més saps de l’altre, més difícil és odiar-lo”. Tots aquests ingredients ajuden a fer de l’infiltrat un personatge novel·lesc: algú que sovint ha de lluitar contra els seus sentiments i piles de contradiccions, que troba porcions de bondat en el mal i que se les ha d’enginyar per sortir de situacions extremadament difícils, on una relliscada pot resultar una situació de vida o mort. L’infiltrat de pel·lícula és heroic perquè se les ha d’heure amb enemics terribles, autèntics criminals despietats, ja sigui la màfia, una colla de neonazis guillats, un càrtel de narcotraficants plens de cicatrius o una organització terrorista internacional.
Qui sap si amb aquests referents al cap, o bé engrescat per un nacionalisme espanyol desbocat, o potser només a base de cinisme, barra i diners, un policia nacional menorquí va accedir a fer veure que era un jove independentista per espiar diverses organitzacions del moviment. El quinzenal La Directa revela al seu número actual que amb el nom fals de Marc Hernàndez Pont es feia passar per mallorquí i militava al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Cal remarcar, però, que la diferència entre aquest personatge i els seus possibles ídols televisius és que ell no se les havia d’heure amb perillosos islamistes armats fins a les dents, ni amb italoamericans de navalla fàcil que li podien fer unes sabates de formigó. La seva feina era la menyspreable tasca d’espiar joves estudiants organitzats políticament. En temps d’escoltes telefòniques a representants democràtics i advocats, en un estat d’una qualitat democràtica més que deficient, poca cosa ens pot sorprendre. Tot i així, és bo recordar que la versió espanyola de la mena de films que abans evocàvem es va titular El Lobo i tenia com a protagonista un membre dels serveis d’intel·ligència franquistes que va aconseguir que es dugessin a terme les darreres execucions de la dictadura. Costaria d’imaginar Leonardo DiCaprio fent d’heroi del feixisme més atroç.
El que el policia nacional hauria de saber –encara que dubto que li importi gaire- és que actuacions com les seves acaben essent reprovades quan es descobreixen als països plenament democràtics. El 2015 la primera ministra britànica Theresa May va anunciar una investigació pública i independent sobre l’actuació de diversos policies infiltrats en moviments polítics i socials. És a través de la comissió d’investigació, que encara avui no ha publicat les seves conclusions, que s’ha sabut que als anys setanta els serveis secrets van arribar a ordenar que s’espiessin les activitats polítiques d’estudiants de catorze anys, una revelació que ha escandalitzat la societat britànica i que ens remet a les activitats de la Policia Nacional a la Catalunya del 2020.
Però aquest no és l’escàndol més gran de la policia britànica relacionat amb les infiltracions. El que va motivar la creació de la comissió d’investigació va ser el fet que Scotland Yard hagués de disculpar-se i pagar indemnitzacions milionàries a diverses dones perquè alguns dels seus agents infiltrats en moviments d’esquerres i mediambientalistes havien establert falses relacions sentimentals amb militants. La farsa va anar tan enllà que en algunes ocasions va comportar un embaràs i el naixement d’una criatura, destruint així diverses vides i abocant a la depressió a les persones afectades. Esperem que, en aquest cas, el policia nacional s’hagi abstingut de violar per la seva pàtria.