Ara que, arran de la missió Artemis, hem tornat a la Lluna, no està de més recordar John Fitzgerald Kennedy per parafrasejar una de les seves cites més cèlebres i originàriament dedicada al seu compromís amb la cursa espacial: Triem la independència del nostre país. No pas perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil.
Certament, encapçalar un article amb una apropiació d’una frase cèlebre no deixa de ser un recurs periodístic efectista. També ho va ser l’original, en realitat redactada pel seu principal escriptor de discursos, Ted Sorensen, i en un context de màxima rivalitat geopolítica amb l’URSS on, arran de la posada en òrbita del Sputnik, cinc anys abans que Kennedy expressés la voluntat d’arribar a la lluna en un acte solemne a la Universitat de Rice, era clar que els nord-americans es trobaven en desavantatge. Més que això, completament desmoralitzats.
Els historiadors tendim a exagerar els paral·lelismes, i per molt racionalistes que pretenguem semblar, ens agrada farcir d’èpica qualsevol fenomen social o polític. Tanmateix, no és cap secret si entenem que l’independentisme passa actualment per una fase de desmoralització. Diverses són les causes: la descoberta de topar amb una Espanya violenta i autoritària, on la màscara de la democràcia s’ha fet miques, implica una profunda decepció amb un país on, malgrat tot, hi ha hagut lligams personals; la inconsistència dels lideratges polítics, afectats per una completa absència de coratge i un excés d’emmotllament respecte al col·laboracionisme; certa manca d’idees i una estratègia coherent dins les entitats independentistes; unes transformacions socials i demogràfiques que han fet recular, si més no de manera relativa, els signes i símbols de la catalanitat; un cert contagi de la crisi europea on les identitats i els elements civilitzatoris propis són posats en entredit en guerres culturals i ideològiques tan estèrils com polaritzants.
Vuit anys i mig després del Primer d’Octubre han passat moltes coses. La major part de les quals, negatives (malgrat que, sorprenentment, també per als nostres enemics, que han de recórrer a la fatxenderia per administrar la fragilitat estatal arran del divorci emocional que també els pesa com una llosa). La lluna sembla més lluny per als catalans. Tanmateix, els suposats èxits espanyols són assetjats per l’ombra de la pròpia fragilitat, car la idea que el sacrifici de les llibertats polítiques per assegurar la unitat estatal els ha fet quedar-se sense llibertats polítiques i no els assegura precisament la continuïtat de la seva idea de nació, a banda d’exhibir al món quin és el seu punt feble. També de fabricar una generació ressentida de catalans que pot aprofitar qualsevol oportunitat per executar la seva revenja. Espanya avui es troba políticament polaritzada, en un país on el franquisme sociològic (amb partits i institucions estatals explícitament franquistes que toquen poder) considera il·legítim un govern triat a les urnes. Més o menys com els primers i convulsos mesos de 1936.
I ara, amb un món inestable i carregat d’incerteses, encetem un nou cicle electoral, que com bona part dels cicles electorals posseeixen aquesta mena d’aromes bel·licosos, i que han de servir per reconfigurar nous equilibris polítics, socials i també ideològics. Aviat, les municipals. En poc temps, qui sap si de manera avançada, ens trobarem amb la contesa de les autonòmiques. I la demoscòpia anuncia profunds canvis que obeeixen a dinàmiques pròpies i globals. En aquestes circumstàncies, necessàriament ens hem de plantejar la gran pregunta leninista: què fer? I en aquesta era carregada de dificultats, no existeixen tries bones o dolentes, sinó actuar d’acord amb els objectius, si és que els tenim clars. Servidor de vostès, almenys sí que els té: la lluna, com a metàfora de la independència.
Si hi ha una cosa que hauríem d’haver après en aquesta era del 155 persistent, és que els nostres enemics sí tenen molt clars els alineaments. ERC i Junts, a l’Ajuntament de Barcelona, ho han pogut comprovar dues vegades consecutives. No importa que els partidaris de la unitat d’Espanya (i per tant, la provincialització de Catalunya) siguin de dretes o d’esquerres, sinó que a la Casa Gran mani qui s’abraça a la rojigualda. Bona part del descrèdit dels Comuns i el seu espai, aquells que manifestaven la seva voluntat d’assaltar els cels, té a veure amb pactar amb els seus rivals ideològics per impedir la catalanitat del cap-i-casal, amb excuses de mal pagador i contes dels germans Grimm on automàticament la catalanitat equival a la bruixa de la burgesia. Si alguna cosa he après després de més de tres dècades d’historiador és que, en política, no importen els grans discursos o les grans idees, sinó els fets concrets carregats de conseqüències. I la voluntat de descatalanització des de les institucions, acompanyades del control dels mitjans públics o subvencionats, preval sobre l’honestedat o els grans ideals. Per tant, si ells tenen el seu front nacional espanyol –sense fàstics a la seva ultradreta–, l’independentisme, també l’ha de tenir. Si ells no fan exclusions, nosaltres tampoc ens les podem permetre.
No tinc capacitat d’endevinar el futur, encara que sí molt d’escepticisme demoscòpic. Malgrat tot, és obvi que les enquestes, les converses de sobretaula i el que es pot copsar en un ambient carregat de frustració i ressentiment apunten a l’emergència d’Aliança Catalana, una formació política en fase de gestació (amb un programa farcit d’incoherències, més lemes que ideologia, més gestos que reflexions i més paraules que fets), pot acabar assolint un espai polític considerable. Si se l’exclou, això implica una renúncia automàtica de l’independentisme a ajuntaments i Generalitat, o en altres termes, a una automarginació (cap partit d’obediència espanyola li farà fàstics a Vox per continuar manant). La rumorologia apunta a la creació d’una formació dissenyada artificialment –com en el seu moment va ser Ciutadans– amb la intenció d’impedir o sabotejar una unitat política independentista. Sovint m’agrada recalcar el meu escepticisme, i amb aquesta hipòtesi no en faré cap excepció. Pot ser, o pot respondre a la pròpia dinàmica pròpia, car la nostra és una de les nacions europees més velles i no som aliens als vents que bufen de tramuntana i llevant.
La realitat és que la catalanitat, agradi o no, és forta i sòlida perquè històricament aplega totes les orientacions polítiques, des del carlisme més clerical fins a l’anarquisme més menja-capellans. Perquè, en el fons, tota nació que pretengui reivindicar-se, representa una cosmovisió global, homologable a la de qualsevol grup nacional, des de Finlàndia a Portugal, carregada d’antagonismes, projectes incompatibles i tensions internes. Un moviment independentista exitós ha de contenir necessàriament la representació a escala de tota la societat: dretes i esquerres, rics i pobres, homes i dones, joves i grans, autòctons i incorporats, creients i ateus. En aquest sentit, encara que l’eclosió d’AC pugui ser una maniobra d’Estat –cosa que no crec–, qui això escriu considera que cal un pacte de no agressió de tot el ventall polític per assegurar que les institucions catalanes no siguin governades pel front nacional espanyol, pels del 155 que el van votar, pels aspiracionals o pels qui se’n van beneficiar. No m’agrada Aliança Catalana i encara menys les seves propostes i prejudicis. M’he distanciat d’una CUP que ha protagonitzat errors teòrics lamentables i un discurs allunyat de la realitat. Tanmateix, en el meu país hi ha de cabre tothom, perquè l’alternativa no és una Catalunya pura, sinó una Espanya excloent, on des de Vox fins a la senyora Irene Montero ens vol als catalans a sota, oprimits i descatalanitzats. Un front d’esquerres a la Generalitat haurà de conformar-se amb les engrunes del saqueig colonial sistemàtic del país, i no podrà fer altres polítiques d’esquerres que protocols educatius per a dones trans albines o subvencionar l’observatori de les tortugues guenyes. No hi pot haver polítiques redistributives com les que un servidor voldria sense una sobirania nacional plena.
Si realment volem anar a la Lluna, no podem triar els nostres acompanyants de la càpsula. Una nació funciona a partir de la idea que persones que no se suporten poden cooperar per assolir un objectiu definit. L’important aquí és la lleialtat a un projecte, no pas a l’estètica. Ni tan sols, a l’ètica. Sempre he pensat que un dels beneficis d’una independència és que ens permetria barallar-nos en pau. Les nacions europees petites –Holanda, Dinamarca, Bèlgica– es caracteritzen per sistemes de partits atomitzats. Aquí no en som cap excepció. No dèiem que la diversitat és positiva? No enaltim el valor del diàleg? Doncs toca això, dialogar entre persones que no tenen absolutament res en comú. L’alternativa, allà on la nostra classe política es troba còmoda, són els monòlegs simultanis o la lliga de la superioritat moral.
Efectivament, la independència –malauradament, ja ho hem comprovat– no pot provenir exclusivament del control de les institucions. La defecció dels lideratges polítics el 28 d’octubre de 2017 és una lliçó que no hem d’oblidar. Aquestes són útils com a un element important –potser no imprescindible– a condició que serveixin per a la confrontació diària, per a la capacitat de negar-se a acatar ordres provinents de la Sarsuela i els seus satèl·lits, per a fer la vida impossible als del front nacional espanyol, per avergonyir públicament cada vegada que algú vol imposar el castellà, per incomodar els col·laboracionistes nostrats. Cal molt més. A la Lluna no hi van quatre astronautes, sinó que el viatge és el fruit de la col·laboració de desenes de milers de persones: des dels enginyers de vol fins als qui netegen els vidres de la nau. I en aquest sentit, el que sí és imprescindible és la participació d’altres entitats –no necessàriament les que han liderat socialment el moviment durant les darreres dècades– i la determinació de molts homes i dones anònims que sàpiguen exactament quin és el seu paper i quines poden ser les seves contribucions per modestes que siguin.
Com fer-ho? Amb una estratègia clara i una tàctica flexible. L’estratègia implica un nivell de desconnexió que faci impossible el control exterior del país, amb actes de desobediència des d’actitud de determinació, i fent servir l’oportunisme tàctic sense manies ni prejudicis, i fins i tot oblidant aquesta estètica que tant inútil va resultar en la fase anterior, més enllà de l’autoconvenciment d’una absurda i contraproduent superioritat moral en el passat. Un oportunisme que implica surfejar les circumstàncies, les interiors i les internacionals, sense manies ni apriorismes. Cal anar a Brussel·les, com cal anar a Beijing, a Moscou, a Berlín, a Jerusalem, a Washington o La Havana. Com deia Deng Xiaoping, no importa que el gat sigui blanc o negre, sinó que ens ajudi a la nostra independència.
Això també implica certs canvis en la nostra actitud col·lectiva. Cal oblidar el relat, construït a les dècades de 1950 i 1960, sobre el tarannà cívic i pactista que “caracteritza la nostra història”. Això és fals, i va ser una creació de Jaume Vicens Vives en un moment en què una part de la burgesia catalana aspirava a tenir influència en la política del Madrid franquista arran del pacte d’estabilització. Espòiler històric: allò no va funcionar. El Pardo, primer, i la llotja del Bernabéu, després, de seguida hi van veure el llautó. El tarannà dels catalans, que cal recordar, som europeus de matriu carolíngia, és avui cívic i pacífic, com el de la majoria d’europeus actuals traumatitzats pels conflictes del segle passat. La nostra història per contra, va carregada d’un passat de catalans violents, revolucionaris i bel·licistes com ho eren els europeus carolingis anteriors a 1945. La idea d’intentar semblar simpàtics, a banda de patètic, no només ha estat inútil, sinó que ha demostrat ser contraproduent. Cal tenir una actitud més ferma i determinada si ens volem enlairar-nos des de l’Artemis. Això implica arraconar l’estèril victimisme i si cal, ser antipàtics i malcarats cada vegada que rebem una agressió lingüística, un insult, o un exabrupte de la senyora Ayuso. Fins i tot des d’una perspectiva moral, sol ser més efectiu defensar la virtut des de la força que des dels manuals d’urbanitat. Cal més gimnàs i menys terapeutes.
Això no vol dir actuar en contra de la veritat o la justícia. Al contrari, el dret a l’autodeterminació és, juntament amb la lluita per la llibertat o la igualtat, imperatius categòrics. El problema és que, amb un món carregat de negres tempestes, de reaccionarisme rampant, emprenem el nostre camí a la lluna no pas perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil. Negar el dret dels pobles a triar el seu propi camí resulta tan pervers com impedir les dones a tenir els mateixos drets i responsabilitats que als homes, o pensar que un determinat col·lectiu ètnic té una superioritat o inferioritat innata. La nostra és una causa justa. Enfrontar-se a qui està determinat a fer servir la violència per impedir la llibertat és una obligació moral. Tanmateix, més que perdre’ns en debats bizantins i discussions estètiques, ens cal aprofitar les febleses i contradiccions dels nostres enemics, i surfejar tots aquests canvis i transformacions socials i geopolítiques dels nostres temps sense manies, amb dialèctica si és possible, amb contundència si no hi ha cap altre remei.
Això també implica una tàctica de control d’espais aliens a les institucions. Hem tingut prou experiència aquests darrers anys per entendre que, a banda de les eleccions, hem de concentrar-nos a crear un discurs i dominar un relat sobre la justícia de la nostra causa. Que cal controlar les comunicacions o crear-ne de noves –ja hem vist els estralls que en els mitjans públics ha fet el 155 i les seves subvencions a la premsa afí–. Cal, també, generar mètodes i iniciatives per anar controlant espais econòmics, maniobres que evitin, com ha succeït, el control d’empreses i negocis en mans enemigues. Cal crear una jurisdicció i un cos legislatiu paral·lel, que pugui substituir les vigents quan sigui necessari, i que contempli les responsabilitats dels repressors, i el disseny d’unes estructures d’estat completament diferents. Experiències com el que està passant als serveis públics també ens haurien d’incitar a transformar el món del treball apostant per sindicats d’obediència catalana. També hem d’anar acostumant-nos a buscar maneres d’assegurar la defensa pròpia i autogestionada, un sistema de relacions internacionals formal i informal, i disputar l’espai públic. L’ANC va fer una feina fantàstica en el seu moment fent de les estelades part del paisatge habitual. Fer del català la llengua única a l’espai públic també requereix d’accions contundents com en el seu moment han fet els quebequesos al Canadà. Les agressions lingüístiques –o la mala educació en negocis privats o serveis públics– ha de tenir la seva resposta a fi que els agressors tinguin consciència que les seves accions poden tenir conseqüències. D’altra banda, el català, o l’esforç que fan els nostres veïns per parlar-lo, ha de compensar, tenir recompensa. La demografia és una anècdota si parlar català es tradueix en tenir un bon salari o unes millors condicions laborals, o la possibilitat d’esdevenir un ciutadà de ple dret si hi ha una incorporació a les formes de vida catalanes, independentment de la condició administrativa actual.
Triem la lluna no pas perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil. Per arribar-hi calen tres coses: organització, determinació i disciplina. No importen els noms dels astronautes, dels partits, de les entitats o de les propostes, sinó tota la cadena que ho fa possible, dels enginyers als qui netegen els vidres de la nau.
