Parlava fa uns dies amb un militant independentista i em deia: “sempre vaig creure que des de la base era des d’on calia fer les coses. Ara veig que només des d’un ferm lideratge és com podem guanyar. La gent necessita ser dirigida. M’ha costat anys i molts disgustos entendre això, però és la crua realitat”.
Aquest fet que reconeixia el meu interlocutor, va concretar-se implícitament l’onze de setembre d’enguany. Per primera vegada, en una gran manifestació dels partidaris de la fundació d’un estat català, no es cridava contra Espanya, es feia contra els dirigents de l’independentisme oficial. El seu capteniment era la reclamació de nous lideratges. Els actuals els donen per amortitzats. Un trencament d’aquesta naturalesa, significa un abans i un després en qualsevol moviment polític. El divorci entre els despatxos i el carrer, per molt que vulguin posar-hi pedaços els responsables d’Esquerra, Junts i la CUP, ja s’ha consumat.
Han calgut cinc anys perquè bona part de l’independentisme popular entengués que la condició indispensable per assolir la victòria implica tenir al capdavant uns dirigents que estiguin a l’altura de l’objectiu que perseguim. On trobar-los? Ara serà aquest el següent interrogant que amoïnarà als qui fa poc més d’una setmana qualificaven d’ineptes i covards a qui ostenten els càrrecs.
No és estrany doncs que es parli d’una llista cívica o de la necessitat de l’aparició de nous partits que, pensen, poden revertir la situació. Són solucions d’emergència i una mica desesperades. Creure que posar al capdavant algú que té molts seguidors a Twitter o que és “conegut” serà una garantia d’èxit, és no entendre en què consisteix el veritable lideratge.
Per començar, el líder sempre es postula i té ambició de manar. No amaga la seva voluntat. Però a Catalunya, aquestes coses estan mal vistes. Qui ho fa és acusat de tenir “afany de protagonisme”. Segurament per això, quan hom parla de crear alguna “llista”, tot seguit afegeix: “però sense personalismes!”. Volem que tothom sigui igual i ens fan nosa aquells que volen singularitzar-se. No entenem que els líders ho són per una primera raó: perquè són o han esdevingut personalitats singulars.
Em fa l’efecte que haurem descobert la nostra feblesa col.lectiva, però ens perdrem a l’hora d’aplicar la recepta. Abans de res, cal no caure en el mateixos errors a l’hora de valorar la capacitat dels que han de ser els nous caps de brot. No ens deixem emportar només per la popularitat a l’hora de proposar noms. Valorem altres característiques encara que no ens resultin simpàtiques. Perquè no es tracta de caure bé, allò que importa és assolir el poder i guanyar.
Per tot plegat, haurem de ser exigents des d’un bon principi i requerir als que ens hauran de marcar el camí un compromís ferm i sense embuts. Si no s’hi veuen amb cor i no se senten preparats, que ho reconeguin. I si no en trobem, podeu pensar? Hi són. Catalunya té entre la seva gent homes i dones amb vocació de líders. Potser els caldrà un període de formació i d’experiència, però no hem caigut encara tan baix per no tenir dins les nostres rengles personalitats amb més audàcia i talent que les que avui s’arroguen la representativitat de l’independentisme.
