Arribem al dia de la Constitució del Parlament de Catalunya sense un acord estratègic de legislatura per part dels partits independentistes. Matí d’infart i corredisses fins l’últim moment, per variar. El debat s’ha centrat en qui presidirà la cambra catalana i no en com avançarem en l’exercici del dret d’autodeterminació. A mi, la veritat, em preocupa més que la Mesa i la nova segona autoritat del país siguin capaces de mantenir la sobirania parlamentària, sense doblegar-se a les prohibicions, amenaces i imposicions de la justícia espanyola, que no pas el nom de qui la presideixi. Això sí, millor si és dona. Aquesta Mesa ha de ser també un fre antifeixista i demòcrata als discursos d’odi que els electes de Vox intentaran fer des del faristol parlamentari dia sí i dia també. No caldria contribuir a difondre’ls, perquè qui no respecta els drets humans no pot apel·lar a la seva llibertat d’expressió.
De les eleccions del 14 de febrer n’ha sortit una majoria independentista i d’esquerres. Aquest és el gran canvi que cal saber llegir, aquest és el nou cicle que ha de ser possible. La gent ha parlat a les urnes per dir que el procés d’independència ha de continuar amb més polítiques socials, ecològiques i feministes, per trencar amb un sistema capitalista i uns lobbies de poder que escanyen la ciutadania. Més encara en aquests temps pandèmics, de crisi socioeconòmica, que ens ha tocat viure. No ens podem permetre repetir invertida la fórmula de la passada legislatura amb un govern de gestió autonomista socialdemòcrata, per dir-ho finament, d’Esquerra i JxCat. No ens podem permetre no adoptar polítiques valentes que posin la gent al centre, ni passar més anys en un bipartidisme desconfiat mútuament, més preocupat per les quotes de poder que amb sentit d’Estat. Cal virar a l’esquerra i, per fer-ho, no n’hi ha prou amb ocupar un lloc a la Mesa.
És l’hora de la CUP-Guanyem. En aquest context i amb aquests resultats, torna a ser decisiva, com en aquella onzena legislatura que, amb la seva fermesa, perseverança i implicació, ens va portar al referèndum de l’1 d’octubre tot mantenint ferma la sobirania parlamentària. Però, dels temps del referèndum, vam aprendre que un Parlament sobirà de poc serveix si el Govern que ha d’aplicar les lleis que s’hi aproven no segueix el mateix ritme ni la mateixa estratègia. Si la CUP – Guanyem no assumeix responsabilitats, tal i com va prometre durant la campanya electoral dia sí i dia també, tornarem a repetir un govern nefast i desavingut, els que hem tingut aquests darrers tres anys. El volem? La llarga travessa del desert continuarà, ara amb la gent més cansada de la política que mai. El nou cicle a obrir, és aquest, per preparar, des de l’esquerra, el nou embat amb l’Estat, per respondre, des de l’esquerra, a les necessitats de les classes populars.
No són temps per conformar-se amb una mica d’incidència parlamentària i oblidar el debat important de veritat, el d’entrar a Govern per tal d’aplicar les lleis autodeterministes i socials que una majoria parlamentària independentista que vira cap a l’esquerra, que vol poder parlar i legislar de tot, pugui aprovar. Per mi, la línia a seguir per l’esquerra independentista i anticapitalista sembla clara : com més compromisos de ruptura social i nacional assumeixin els partits independentistes majoritaris, més cal comprometre’s per tal de que es duguin a terme, perquè no caiguin en sac buit, ni quedin supeditats a la bona voluntat d’uns partits massa pendents encara de disputar-se l’espai electoral entre ells. Quan la CUP-Guanyem hi és, passen coses. Doncs que passin, si us plau.
Sabem què volem i estem disposades a assumir les responsabilitats necessàries, es deia en campanya. Necessitem avenços i la CUP – Guanyem ha demostrat amb escreix a nivell municipal no només que és capaç de governar bé, sinó que sap fer-ho des d’una visió àmplia que aglutini les esquerres sobiranistes i independentistes. La coalició pot ser, si ho vol, garant de dues coses: per una banda, d’un acord nacional per l’autodeterminació i l’amnistia que defineixi les condicions per al nou embat en forma de referèndum a finals de la legislatura que comença, un cop s’esgoti la fase actual de pseudodiàleg amb el govern més pseudoprogressita de la història. Per això cal estructures republicanes, feina internacional i reactivar el contrapoder de la mobilització ciutadana i l’assemblea de càrrecs electes. Per altra banda, d’un programa social per un nou sentit comú majoritari en una societat majoritàriament independentista que vira cap a l’esquerra. No parlo del Govern comunista que no tindrem, malgrat que el voldria, sinó del que afronti els reptes de la crisi del capitalisme amb mesures de mínims. Cal consolidar unes reivindicacions dels moviments socials que cada cop són més majoritàries a la nostra societat (en habitatge, salut, educació, feminisme, sobirania alimentària i transició ecosocial), però, sobretot, cal dur-les a terme i no només aprovar-les al Parlament.
Per últim i no menys important, de lluny, la fórmula que més temen l’Estat i els seus poders econòmics i judicials és la d’un govern independentista que fa més polítiques d’esquerres que la Moncloa de PSOE i Podemos. La patronal ja ens ho va deixar clar fa unes setmanes amb aquella foto d’empresaris a l’estació del Nord. Els volem a ells? No. És a les nostres mans gestionar les contradiccions, que hi són i moltes, i demostrar que podem, sabem i volem assumir la responsabilitat en aquest nou cicle. Per guanyar. Com ho hem fet sempre des del municipalisme rupturista.
3 
24 
