L’any 2002 Josep Millàs encara presidia Òmnium Cultural. L’entitat llanguia tant com el palau Dalmases, el local on s’allotjava. Tot era bony i forat. Sordidesa total. La caiguda de la casa Usher al carrer de Montcada. Millàs n’havia fet patrimoni, la governava sense considerar cap opinió i reaccionava davant les crítiques amb fúria paranoide. Des de l’altre palau, el de la Generalitat, Jordi Pujol, també longeu en el càrrec, s’ho mirava amb aquiescència. Mirava de no fer cap bugada que li poguera suposar perdre el llençol. Òmnium era una entitat que boquejava sense emprenyar gaire. La molèstia, però, va venir de fora. Una tropa d’intrigants carregats de raó es van anar alineant per sacsejar-la i mirar de traure’n algun profit més enllà de la cleda.
El primer contingent a reaccionar procedia del territori, on Òmnium cuejava més i s’havia anat renovant, malgrat les reticències de la central. Barcelona era una mòmia. Hi havia també un grup de gent gran però viva, activa, preocupats per l’atonia muscular d’Òmnium i activats en altres quefers: associacions, fundacions, agrupacions i institucions, com ara Miquel Sellarés, Fèlix Martí, Jordi Porta… Finalment, hi havia un sometent jove i impertinent, que són els que van acabar de quallar i lligar la discrepància: Roger Buch, Pep Castells, Ignasi Casadesús, Jordi Bosch o Pere Martí, que havien coincidit al Bloc d’Estudiants Independentistes i alguns havien desembocat a l’Associació Catalana de Professionals. Va haver-hi reunions i va haver-hi conjura entre la gent d’aquests grups col·lectius, que finalment es van organitzar com Zeus mana i van iniciar l’assalt a l’entitat formant una llista de candidats a les eleccions de la Junta. Una de les persones clau en tota aquella remoguda va ser Pep Castells, que havia estat portaveu del BEI i que és un home de tirada de trinquet. També Miquel Sellarés, que finalment es va integrar a la nova directiva. Castells no ho va fer.
Van ser tots dos i, sobretot, la gent més jove, els qui van convèncer Jordi Porta que es presentara a les eleccions del 2002 per a la renovació de la presidència i de mitja junta directiva. La decisió va ser la virtut i el sistema electoral, el càstig. Perquè cada dos anys Òmnium només renova mitja junta. En la primera elecció amb la presidència en joc; en la segona, amb la vicepresidència primera. Porta va guanyar aquelles eleccions, però va haver de conviure durant dos anys amb mig equip de Millàs, que es van prendre l’assalt malament a més no poder. Va ser allà i durant aquells dos anys que el nou president d’Òmnium va lluir paciència, elegància i benignitat. També fermesa. Aquests poden ser quatre dels adjectius que definirien Jordi Porta. Mai una paraula agra i sempre una fortitud digníssima. Alguns dels supervivents de la presidència de Millàs -ell mateix, des de fora- no van pair mai aquella “usurpació” i van convertir cada reunió en un purgatori. Porta feia de sant Patrici.
Aquella primer mal tràngol es va acabar al cap de dos anys quan en les següents eleccions la junta de Porta es va completar. A partir d’aquell moment Òmnium es va començar a definir com el que ha estat després: un espai amable on sobiranisme i independentisme confluïen, treballaven plegats i es cantaven les quaranta alegrement i productiva.
Jordi Porta es va comprometre a presidir l’entitat durant dos mandats presidencials. I ho va complir. Òmnium va començar a millorar i a créixer. Enrere van quedar el palau Dalmases i els patrimonis personalistes. La junta d’Òmnium era un laboratori on s’assajaven les fórmules nacionals que després s’escampaven per la societat. Per la societat més conscient i activa. Caldria un full sencer per enumerar les persones que van convertir l’entitat en la pedra angular del sobiranisme, en un primer moment, i de l’independentisme, després. No cal. O potser sí. Potser cal fer esment de Pep Colomer, assegut a la dreta de Jordi Porta. L’home que ensumava i consumava recursos. “Dit i fet”, diuen a Catalunya. “Pensat i fet”, feia Colomer.
De tant en tant, i sobretot cap al final de la seua segona presidència, algú demanava a Jordi Porta perquè Òmnium no es decantava del tot cap a l’independentisme net i pelat. L’home benigne responia: “Crec que encara no és el moment. Òmnium és una entitat que ha de treballar des de l’àmbit de la cultura perquè puguem votar, per l’autodeterminació. Això ara lliga totes les sensibilitats que treballem dins. Però, sobretot, Òmnium ha de treballar perquè aquell moment arribi i perquè, quan arribi, la majoria dels catalans hagin entès que hem de ser independents”. Mentrestant Òmnium, ella sí, eixamplava la base i sumava més i més socis. L’objectiu, quan Muriel Casals va guanyar les eleccions a la presidència el 2010 eren 50.000 socis. Un somni. El somni van ser ells. Aquelles juntes nacional i territorials. Després de la manifestació del 10 de juliol de 2010 tot es va encarrilar. L’autodeterminació va deixar pas a la independència. I Jordi Porta, sempre amb un somriure que aquietava les pitjors feres, s’hi va sumar, des de fora, en primera línia. L’home benigne va ser-ne una peça clau. I així convé dir-ho i així cal reconèixer-ho.
3
3
