Imaginem que una empresa d’enquestes o un intrèpid reporter surt al carrer a Madrid Toledo o Barcelona (o a París, Roma o Nova York) i pregunta a la gent: “Vostè creu que un immigrant ha de saber la llengua pròpia del país on ha anat a viure?”. Estic més que convençut que la resposta molt majoritària, gairebé unànime serà que sí. Fins i tot si un dels enquestats és el senyor Emiliano García Page, president autonòmic de Castella-la Manxa, participarà en aquest consens gairebé universal en la resposta positiva a aquesta pregunta de caràcter genèric, sense aplicar-la a cap cas concret. Evidentment. Si al senyor García Page li concreten encara més que la pregunta i li diuen si un immigrant a Madrid ha de saber castellà, a París ha de saber francès i a Londres ha de saber anglès, dirà que sí, i tant, naturalment. És lògic. Si estàs d’acord amb la formulació genèrica, universal, has d’estar d’acord amb cadascuna de les seves aplicacions concretes.
Ara bé, si a Madrid, Toledo o fins i tot Barcelona, la concreció de la pregunta genèrica. Que obtindria aquesta aprovació universal, fos “vostè creu que un immigrant a Catalunya ha de saber català!?”, la pràctica unanimitat de les respostes positives s’esmicolaria, en proporcions diverses. A Madrid o a Toledo probablement el no seria majoritari i a Barcelona, amb tota seguretat, el sí no seria tan unànime com davant de la fórmula genèrica, tot i que espero que fos majoritari. I si un dels enquestats fos altra vegada el senyor García Page no tan sols respondria que no –no és una hipòtesi, ho ha dit ja en la pràctica- i al damunt diria que la simple prospecció d’aquesta possibilitat, la seva pura verbalització, és ja en ella mateixa un acte racista, xenòfob, essencialista, d’exclusió identitària i propi de l’agenda de l’extrema dreta, de la que ell figura que és l’enemic acèrrim i de la que diu rebutjar l’agenda.
No deixa de ser curiós i contradictori. Si tu proclames una convicció de caràcter universal, si reclames un dret per a tothom o determines uns deures per a tothom, aquest paraigua conceptual cobreix tots els exemples que pots posar. No admet excepcions. Que en aquest cas i d’una manera tan visible es proclami l’excepció catalana d’una convicció raonable de validesa universal –que quan algú va a viure a un lloc ha d’esforçar-se a saber la llengua d’aquest lloc- és un fet sorprenent i significatiu. Excepció catalana unidireccional, per cert: es dubta o es nega que quan algú va a viure a un territori on el català és a llengua pròpia hagi de saber català, però es considera evident (i ho és) que quan un català va a viure a Buenos Aires, a París o a Roma ha de saber la llengua pròpia d’aquestes ciutats.
Per què, aquesta excepció catalana? Si se li volen trobar excuses, la cosa encara empitjora. Si la fórmula universal és que les persones que hi arriben han de saber la llengua pròpia del lloc on van, i això s’accepta a Madrid, a París o a Londres, quan no s’accepta per al cas català es vol dir que el català no és llengua pròpia a Catalunya? Què és una llengua impostada, importada, artificial? Que la llengua pròpia de Catalunya és una altra (i només una altra)? No és fàcil d’argumentar. Si el terme “llengua pròpia” es considera inadequat –només per a Catalunya, aplicant també aquí l’excepció catalana? També seria inadequada a Madrid, a París o a Londres?- i es prefereix fer servir un terme jurídic i administratiu com seria el de llengua oficial, caldrà recordar, en primer lloc, que el català és llengua oficial a Catalunya. I després cal subratllar que la decisió de què és oficial i què no és una decisió política, que fa un determinat poder polític. Per tant, si l’excepció catalana fos –que no ho pot ser- perquè el català no és prou oficial estaríem explícitament davant d’una excepció de caràcter polític i ideològic. Només hi ha una manera de justificar l’excepció catalana, i seria ben galdosa: si “els immigrants han de saber la llengua del lloc on van” es considera una frase acceptable, mentre que la frase “els immigrants a Catalunya han de saber català” es considera una frase inacceptable” només pot ser perquè es considera que, al cap i a la fi, el català no és una llengua. Deu ser un dialecte del castellà, com ens ensenyaven de petits a l’escola franquista.
Però el fet que es proclami l’excepció catalana d’una convicció universal –i que a més el simple plantejament mereixi la cada vegada més frívola utilització d’un terme tan dramàtic i carregat de tragèdies com és el de racisme- és especialment greu. Perquè la idea mateixa d’excepció és el que resulta execrable, aplicat al cas que sigui. Que quan es reivindica un dret o una norma de caràcter universal es digui que val per a tothom menys per un col·lectiu determinat, és el veritable fonament del racisme, de la xenofòbia i de tots aquests mals reals. “Per a tothom sí, però per a aquests no” és el lema de l’exclusió. Pitjor encara: “Per a nosaltres sí, però per a ells no”, que és normalment la formació en la pràctica. Crear una excepció d’un dret o d’una norma és reivindicar l’exclusió i reivindicar el privilegi. És marcar una diferència entre un nosaltres i un ells: per uns valen les normes i per als altres no, el que ens és permès a nosaltres no els és permès a ells, la qual cosa els obliga a ells no ens obliga a nosaltres.
Algú pot defensar –i no és senzill- que un immigrant no té per què saber ni voler saber la llengua del lloc on ha anat a viure. Enlloc. No sembla molt raonable, perquè això perpetua la seva condició d’immigrant, el reclou en un gueto lingüístic, és un obstacle per a la cohesió social, converteix la societat en una sèrie de bombolles aïllades que estan una al costat de l’altre, però que no formen un cos social real i viu, fossilitza les diferències. Però si algú ho defensa, ho hauria de defensar per a qualsevol lloc. Però defensar-ho per a uns llocs sí i per uns altres no és realment complicat. Excepte també en el cas que consideris que ha d’haver-hi una única llengua en el món –l’anglès?- que serveixi per a tothom, i que ha de ser la llengua de tots els llocs d’acollida i la llengua de tots els qui migren, oblidant tots la seva, els uns i els altres. Menys els anglòfons.
L’excepció catalana, la idea que el que val per a tothom no val per al cas dels catalans, és una idea excloent, política, ideològica. I només la poden assumir els qui tenen una ideologia de la superioritat –de la seva superioritat, del supremacisme i de l’exclusió. Tot i que la disfressin exactament del contrari.
