Interessantíssima sacsejada a l’orgull de la casta hispànica, arran de la cerimònia de reinauguració de la catedral de Notre-Dame de París. No hi han assistit ni el catoliquíssim monarca castellà ni el president del govern ni el ministre dels toros. Gran drama. Els titulars a la premsa han deixat clar per on plora la criatura: “Espanya ha estat l’únic gran país sense representació institucional”. Incomprensible, intolerable, vergonyós, ofensiu... Com ja és tradició, les paraules gruixudes del diccionari s’acaben cada vegada que és qüestionat el suposat honor etern d’Espanya, acompanyat de la seva grandesa indiscutible.
Tot serveix per posar més llenya a la foguera i per repetir l’eslògan tòxic d’aquesta etapa: Sánchez, culpable.
Espanya és un país de segona o tercera fila, a escala europea i mundial, que té una casta que es creu que és de primera fila i que no ha fet la digestió de la pèrdua de l’imperi i de les colònies. Una casta que juga a somiar un Madrid convertit en la gran capital llatinoamericana, fantasia que no deixa de ser una versió actualitzada d’aquell imperi que tant enyoren i que estan disposats a fer realitat amb els diners de tots els espanyols, siguin voluntaris o obligats.
Aquesta és l’Espanya que no podia permetre’s l’absència a París. La mateixa, per cert, que una vegada i una altra està absent de les cerimònies europees que commemoren la derrota del nazisme, com va passar fa uns mesos amb el 80è aniversari del desembarcament a Normandia.
L’Espanya que té negocis a Europa, que busca els fons europeus, que ocupa llocs de poder o representació europeus, però que no funciona com un pilar d’Europa. L’Espanya a la qual només li interessa Europa per perseguir Puigdemont, per exemple, però que es passa la cultura democràtica europea per l’arc de triomf.
L’Espanya entesa com a excepció europea de tota la vida, allunyada del nucli dur europeu, malgrat les aparences institucionals i el relat oficial de les darreres dècades.
Per això va ser “l’únic gran país” absent a Notre-Dame? Tenint en compte la brillant jugada imperial de Macron, més mort que viu políticament, amb l’escenificació de la grandeur francesa, o l’absència del Papa de Roma, també interessant, el gran drama de l’honor hispànic ferit es pot relativitzar força. Sense deixar de prendre nota, per descomptat, de les tensions entre el monarca que vol regnar i governar i el governant que ha vist la jugada i no es deixarà portar fàcilment a l’escorxador.
Aquest sí és el context interessant de l’absència espanyola a París: una nova esquerda institucional, al més alt nivell, on es juga una partida a vida o mort.
La cerimònia presidida per un Macron imperial, però assetjat, ha tingut com a resposta una absència calculada en clau de política exterior, d’aliances i de gestos simbòlics. Macron s’abraça a Trump abans d’hora, actua com a emperador europeu i intenta tapar unes esquerdes que li amargaran tot el que li queda de mandat, a més de desestabilitzar França.
La presència de Trump és una de les claus d’aquesta estranya reinauguració de Notre-Dame, amb una ultradreta disposada a tot per conquerir l’ànima i el poder d’Europa i posar-la als peus del nou emperador global.
El drama de l’honor hispànic amaga el rastre d’una foto que hauria pogut ser i no serà, la del futur emperador nord-americà i el monarca castellà, per exemple. O la de l’autoproclamat emperador europeu amb el monarca menor del sud. Per una vegada, l’absència espanyola té sentit, perquè han intentat beneir i santificar, a una catedral, el futur ordre mundial i la cerimònia ha quedat molt lluïda i espectacular, sens dubte, però els objectius polítics s’han quedat en fotos passatgeres o fotos bloquejades.
