La doctrina Carter és, probablement, una relíquia de la guerra freda oblidada del tot pel públic general i la majoria dels nostres experts i polítics. Anunciada al discurs de la Unió del 23 de gener de 1980 pel pacifista Jimmy Carter, es tractava d’una combinació de les anteriors doctrines Monroe i Truman que proclamava el dret dels Estats Units a intervenir militarment al Golf Pèrsic si considerava que els seus interessos es trobaven amenaçats. En teoria, era una advertència a la Unió Soviètica després de la seva entrada en la guerra civil afgana; però, en la pràctica, era una manifestació de la seva voluntat de ser el poder hegemònic davant la decadència de l’URSS.
L’autor, el conseller de seguretat nacional Zbigniew Brzezinski, sabia perfectament que els russos s’havien vist arrossegats a Afganistan a contracor, atemorits i enganyats per la CIA i, per tant, no hi havia la més petita possibilitat que suposaren un perill al Golf Pèrsic. La intenció de Brzezinski era declarar oficialment el paper tutelar de Washington sobre el món àrab i presentar les repúbliques socialistes com un cos estrany a erradicar de l’Orient Mitjà. Les monarquies i l’islam no podien comptar amb un aliat més poderós i, més important encara, l’única potència capaç de controlar Israel eren els Estats Units.
Brzezinski s’adonà que la presència d’Israel a l’Orient Mitjà conferia als americans un rol de mediador, de contrapès de Tel-Aviv, que era la millor garantia de la seva preponderància a la regió. El cas paradigmàtic era Egipte, que havia passat de l’òrbita socialista a l’occidental gràcies a la tasca d’interlocució feta per la Casa Blanca. Els únics capaços d’aturar l’exèrcit israelià eren ells, cap exèrcit àrab amb armament rus podia fer quelcom semblant. Per tant, tard o d’hora, tot el món àrab entendria que els convenia alinear-se amb els Estats Units, l’únic jugador amb poder per imposar una solució definitiva al conflicte palestí.
Tanmateix, aquest escenari on Israel actuava lliurement fins a ser aturats per Washington es capgirà per complet durant les dècades dels vuitanta i noranta, quan els lobbies i els serveis secrets israelians aconseguiren capturar les elits nord-americanes i supeditar per complet la seva política exterior als interessos del Likud, el partit de Netanyahu. Per aquesta raó, Brzezinski fou una de les poques veus que defensà l’obra dels professors Stephen Walt i John Mearsheimer sobre la nefasta influència dels lobbies israelians, perquè era plenament conscient que l’arquitectura de l’hegemonia dels Estats Units sobre el món àrab pivotava sobre la seva funció d’àrbitre davant Israel.
El primer cop sofert per la Doctrina Carter fou la invasió de l’Iraq el 2003. No hi havia cap amenaça als interessos nord-americans i, per molt odiat que fos Saddam Hussein, pocs dels seus enemics consideraven que una guerra era un cost assumible per derrocar-lo. Els Estats Units portaren al país destrucció, caos i un enfrontament civil i interètnic que fou detingut gràcies a la intervenció de l’Iran. Nosaltres estem convençuts de difondre la llibertat, la igualtat i la democràcia on anem, mentre els nostres enemics imposen la dictadura i l’opressió. El problema és que les víctimes de la nostra acció humanitària ens veuen com a portadors de bombardejos i morts i als nostres enemics com defensors de l’ordre i l’estabilitat. Un ordre i una estabilitat injustos, on la policia tortura i assassina els dissidents, però la nostra alternativa és una guerra civil sense fi.
El paroxisme d’aquesta contradicció fou representat per Líbia, un conflicte oblidat i silenciat. L’heroica captura de Gaddafi sumí el país en l’anarquia fins al punt que el país ha desaparegut, perquè no hi ha un Estat funcional. Ningú se’n recorda, però Rússia i la Xina donaren suport a la intervenció de l’OTAN en el Consell de Seguretat de Nacions Unides perquè el mandat consistia a fer de força d’interposició entre els dos bàndols que lliuraven una guerra civil per detenir les hostilitats; però encara no sabem exactament com ni per què, l’OTAN decidí incomplir les ordres rebudes i liquidar per iniciativa pròpia un cap d’Estat. L’actual ruptura entre Rússia i la Xina amb Occident té el seu origen en aquest desgavell.
Tanmateix, als ulls del món àrab Iraq i Líbia són exemples palesos d’una cosa molt senzilla: els benevolents occidentals estan disposats a massacrar la població fins a alliberar-la. Un cop tots siguin morts, serà possible instaurar una democràcia. Un guió que, a Síria, es repetí novament. Baixar al-Assad podia ser un tirà terrible; però enderrocar-lo fomentant una guerra civil era un pla horrible i contraproduent. A més, plantàrem les llavors de l’ISIS i, de forma indirecta, som els responsables de la quasi extinció dels cristians àrabs de la regió. El lector occidental creu fermament que l’ISIS eren els nostres enemics i que lluitàrem amb Israel en una guerra contra l’Isis, Hezbol·là, Hamàs, Síria i l’Iran, perquè al seu cap sols hi ha Islam i Occident.
El problema és que el lector àrab té un coneixement molt més directe de la situació i sap que darrere de l’ISIS hi havia Aràbia Saudí i, en els seus orígens, també els Estats Units. Sap que els crims de l’ISIS eren un mal menor acceptat pels nostres països si perjudicava Síria i l’Iran. Per altra part, el lector àrab cristià sap que, per detenir les matances de cristians, Síria, Iran i Hezbol·là foren decisius, mentre que els nostres líders semblen incapaços d’entendre que hi ha àrabs cristians. Per a la nostra opinió pública, àrab i musulmà són sinònims i tots mereixen el mateix menyspreu.
Israel creu que el Líban es tornarà a dividir en faccions religioses si augmenta la pressió contra Hezbol·là. Els seus dirigents, com els nostres polítics, no entenen que els xiquets de la guerra civil libanesa tenen ara cinquanta anys i estan farts dels conflictes interètnics. Davant dels seus ulls, Occident amb les millors intencions del món fa vint anys que provoca el caos a la regió. Nosaltres estem convençuts que la causa de tanta desgràcia és l’Islam, el seu fanatisme i el seu endarreriment, però ells saben que la seva desgràcia és ser peons en el nostre joc geoestratègic.
Estem convençuts de ser molt, molt bons i que els nostres enemics són molt, molt dolents. No volem entendre que la població atrapada a les guerres que provoquem ha arribat a una conclusió del tot diferent: sota Hezbol·là, Iran o el Bass hi ha un ordre injust preferible a les nostres promeses de llibertat. Com Robert Neville a Sóc llegenda, no volem entendre que no som herois alliberadors per a la resta del món, sinó que ens veuen com uns supremacistes hipòcrites i embogits. Mentrestant, la Xina espera asseguda el seu torn, perquè saben quin serà el resultat de l’actual conflicte: si els àrabs volen protecció davant d’Israel, necessitaran una aliança estratègica amb la Xina.
Israel no aconseguirà sumir el Líban a una guerra civil. Destruirà el país i els xinesos el reconstruiran de franc. Portaran pau i ordre i regalaran a l’exèrcit libanès el millor sistema antiaeri possible per garantir la seva integritat territorial davant futurs bombardejos. Tot el món àrab bascularà dels Estats Units a la Xina i nosaltres, de nou, ens trobarem més aïllats, amb un accés més car a l’energia i sense entendre la raó de la nostra decadència. Això sí, continuarem convençuts de ser els bons de la pel·lícula.
