El maig, un professor d’institut de Sant Adrià de Besòs va ser apunyalat. Segons expliquen informacions periodístiques, no va ser un acte instintiu, sinó deliberat, amb voluntat d’intimidació. Espontàniament, hi va haver un acte de solidaritat per part dels companys. Tanmateix, com ve a ser habitual en aquesta mena de situacions, aquest fet tan greu va comptar amb la indiferència del Departament d’Educació. No consta que la consellera visités el ferit o el centre per expressar, com a mínim, la seva solidaritat. No és la primera agressió a un mestre. Recordem com fa una dècada, un alumne va assassinar un docent a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, en circumstàncies tràgiques i amb una actitud heroica per part de la víctima. I, malauradament, la seva família va haver de litigar diversos anys per obtenir una mínima compensació. Si bé aquests casos són extrems, malauradament les agressions contra els docents són habituals. Segons l’estudi sobre l’estat de la professió docent del sindicat USTEC·STES del 2024, el 64% de mestres o professors havien estat alguna vegada víctimes d’una agressió, de les quals, un 14% havien estat físiques, per part d’alumnes o famílies. Aquest és un mal que s’ha estès arreu del món occidental i que demostra fins a quin punt l’educació i els seus educadors, antics puntals de l’ordre civilitzatori, sembla haver-se endinsat en una espiral de decadència d’incerts –i descoratjadors– resultats.
Podríem continuar. La setmana passada, el 30 minuts de TV3 va exhibir un interessant –malgrat que superficial– reportatge sobre l’escola inclusiva. Aquesta filosofia, que parteix de les premisses que tothom és divers i té dret a una atenció integral i individualitzada per poder arribar al màxim de possibilitats de cadascú, es troba amb el mur de la realitat d’una escassedat endèmica de recursos, i la sospita, ben fonamentada, que això serveixi d’excusa per desmantellar el sistema de centres d’educació especial –que fa dècades que fan una tasca heroica– amb ànims de reduir despesa pública, i si poden, tancar uns centres amb ràtios de quatre alumnes per professional. I, en una mena de tafurisme desagradable, la negociació entre cada centre ordinari i l’administració, sempre es mira de negociar a la baixa uns recursos especialitzats on escoles, famílies, i alumnes, tenen aquesta estranya sensació de restar abandonats a la seva dissort. En altres paraules, que una bona idea, carregada de bones intencions, es tradueix en la realitat en una filosofia massa coneguda de (permeteu-me la referència fílmica en traducció castellana) “Aterriza como puedas”. És normal que, davant d’aquesta profunda decepció entre el que es mereixen els alumnes, els esforços dels professionals, els recursos que reben i la malfiança dels administradors, cada vegada hi hagi més gent que qüestioni la filosofia inclusiva.
Següent. És una obvietat, almenys per a qui disposi d’un mínim de vint anys de perspectiva i sigui capaç de mirar estadístiques fonamentades en rendiment escolar, que els centres educatius reflecteixen problemes holístics i creixents. No és només que els nivells s’hagin reduït (i parlem, fins i tot d’habilitats cognitives bàsiques vinculades a un Coeficient d’Intel·ligència, que, a Occident, disminueix de manera preocupant des de l’inici d’aquest segle), sinó que els problemes mentals s’estan expandint de manera descontrolada. Si bé és cert que ben segur hi ha millors eines diagnòstiques i criteris més laxos per classificar trastorns mentals o d’aprenentatge, qualsevol psiquiatra infantil i juvenil reconeixerà que s’enfronten a una situació inesperada i desconeguda, i alguns, en privat, reconeixen que no saben exactament què està passant, com hem arribat a aquesta eclosió de problemes. Entre pals de cec, i sense evidència científica clara, alguns en parlen dels efectes de les pantalles en edats primerenques, altres atribueixen responsabilitats a l’edat tardana dels pares quan decideixen tenir el primer fill, altres a la normalització de certes substàncies, altres fan hipòtesis sobre qüestions d’hàbits i alimentaris o d’una excessiva laxitud en l’educació familiar… el cert és que els problemes de caràcter psicològic s’han incrementat de manera exponencial. Ara bé, si tradicionalment l’escola funcionava com a un espai regulat fins al mínim detall, amb les seves normes escrites i no escrites, les seves litúrgies, ritmes, silencis, ordre que obligava l’infant a una adaptació a un entorn artificial i un punt arbitrari per sobreviure, tot això s’ha esvaït i, sobre la base de metodologies poc contrastades, els resultats no són els esperats… Avui és la institució qui s’adapta a uns infants desorientats i mancats d’estabilitat domèstica i material, i sembla que les coses acaben tenint uns danys col·laterals superiors als hipotètics beneficis.
Problemes similars trobem a la professió docent. Tradicionalment, una professió respectada, que en molts casos aplegava persones amb una elevada cultura on es barrejaven joves que veien en l’escola i l’institut una via d’ascens social, en altres casos implicava importants dosis de respectabilitat pública, amb un elevat percentatge de feminització –i, per tant, amb un paper emancipador gens menyspreable–, un ofici que resultava creatiu, en què cada professional gaudia d’una àmplia independència en la gestió dels seus alumnes o en l’adaptació del currículum a la realitat, avui es troba en una situació de decadència. A Catalunya, en només quinze anys, han perdut una quarta part de poder adquisitiu. La seva càrrega de treball –especialment la més inútil, la burocràtica– s’ha expandit. Les exigències de l’entorn, sovint contradictòries, han esdevingut insuportables. Les baixes s’han triplicat. Segons el referit estudi d’USTEC·STES, el 45% de professionals valoren la seva salut psicològica com a insatisfactòria o molt insatisfactòria. Com dèiem, les problemàtiques d’uns alumnes s’han multiplicat. Les exigències d’unes famílies joves, tan desbordades com sovint desorientades, s’han expandit, no sempre expressant la necessària consideració respecte a la institució i els responsables de l’educació dels seus fills. La Nova Gestió Pública, és a dir, la ideologia neoliberal que han adaptat els gestors dels serveis públics, han fiscalitzat kafkianament la seva feina, han destruït a fons la cultura col·laborativa dels claustres, han organitzat les escoles com a empreses privades i han promogut, amb debats ofensius al voltant dels horaris, les suposades vacances, o els mals resultats una mena d’escarni i qüestionament públic in crescendo. Els resultats ja es veuen venir. No és només que prop de quatre de cada deu es plantegin deixar la feina, cosa greu, i probablement una proporció menor que en altres països, sinó que aquestes desercions ja han començat, no pas de manera sobrevinguda, sinó en el nombre decreixent d’aspirants a la docència o en una certa desconnexió i dissidència creixent respecte al pensament únic pedagògic. Ja hi ha algunes especialitats sense candidats, en borses de treball cada vegada més buides i tot plegat mentre que les aptituds dels aspirants mostren una preocupant tendència a minvar (ja portem una bona colla d’anys en què les Proves d’Accés del Professorat, amb un nivell de quart d’ESO actual o del 8è d’EGB de fa algunes dècades, no són superades per quatre de cada deu aspirants a accedir a Magisteri). Ja sabem que això no representa cap problema per als poders públics, que amb absències memorables com la manca de suport de la conselleria a les víctimes d’agressions violentes, cada dia mostren una indiferència insultant pel que passa a les escoles. Poden fer servir el recurs a contractar gent sense especialitat, sense estudis universitaris, i importar mestres de qualsevol país del Tercer Món, com ja fa temps que es practica a diversos països, especialment als Estats Units o el Regne Unit, tot degradant encara més el sistema (i especialment greu en un país com els nostres on desesperadament calen mestres que excel·leixin en el català). Tanmateix, això no farà altra cosa que accelerar aquesta insuportable decadència educativa, que en el fons no representa altra cosa que una decadència social.
Hi ha, de manera molt simbòlica, la qüestió arquitectònica. Suposo que la major part dels arquitectes estarien d’acord amb mi amb la idea que un edifici és molt més que un espai físic, una construcció amb formes i estructura determinada. És un missatge, un llenguatge, una eina de comunicació, una proposta de tracte personal, material i moral amb els seus ocupants. Qualsevol que hagi vist edificis escolars construïts durant la República o la Mancomunitat –sales àmplies, lluminoses, terra de mosaic, elements ornamentals, teatres, auditoris, laboratoris, columnes dòriques, jòniques a corínties, jardins…– resultaven, en comparació amb els habitatges dels alumnes i les seves famílies, una mena d’hotels de luxe. Era una manera de reflectir certa filosofia en què el poder constituït –i la societat en general– considerava que allò que hi havia a escoles i instituts era el més valuós del que disposava una societat. Representaven un missatge a infants i famílies que tenien a les seves mans el futur col·lectiu, l’obligació del progrés material i moral. Potser les formes eren rigoroses, i podia haver-hi certa formalitat carrinclona, tanmateix, tot plegat incitava a litúrgies transcendents. De fet, els semiòlegs saben perfectament que com més enrevessada és una litúrgia, més transcendència trobem en els significats. I l’escola ha perdut tota transcendència (també en els seus ritus) i ha esdevingut un espai físic i espiritual creixentment banal. Convido a mirar, per posar un exemple conegut, l’Escola Industrial de Barcelona, creada per la Mancomunitat com a una eina de voluntat de millora del país. I, en comparació, el brutalisme arquitectònic de les dècades de 1960 i posterior (que constitueix la majoria del parc escolar actual), representaven tot un altre missatge, menys romàntic i més galdós. Amb certa voluntat de magatzem, de dipòsit, de lletjor. Ara bé, si alguna cosa ha caracteritzat l’arquitectura escolar de les darreres dècades ha estat el “barracot”, dissimulat amb l’eufemisme de “mòdul prefabricat”. És una manera d’expressar la precarietat de l’era neoliberal, la provisionalitat, la idea de la redundància i la prescindibilitat dels individus que els habiten, com podria haver inferit pensadors de la modernitat líquida com Zygmunt Bauman. No sabem què fer amb els alumnes, com no sabem què fer amb l’educació, de manera que els dipositem provisionalment en una mena de no-lloc indefinit. Si deixem les noves generacions a la intempèrie, sense una educació de qualitat, amb els mestres desprotegits, si experimentem amb ells a cegues… llavors, com ens recordava Bauman, és que bona part són redundants, i més enllà dels discursos polítics, no només ens resulta indiferent que aprenguin en les millors condicions possibles, sinó que precisament una bona educació pot representar una amenaça en un context econòmic incert on la prescindibilitat d’amplis segments socials sembla ja una norma.
I potser és aquí com s’ha anat construint aquesta escola banal, amb mestres desprotegits, amb alumnes abandonats, en espais precaritzats, amb pares desconcertats i administradors indiferents. I sobretot amb una gran, terrible indefinició institucional, on es busca allò que Neil Postman ja va vaticinar fa mig segle, un “divertim-nos fins a morir” en una concepció ludificada de l’escola que oblida que construir ciutadania comporta, com ens recordava Ferrater Mora a les seves “formes de vida catalana”: continuïtat, seny, mesura i ironia. I no pas com ens estem trobant avui a les aules del nostre país, ruptura, irracionalitat, desmesura i barracots.
