Ha començat a Egipte la 27a conferència de Nacions Unides sobre el clima i l’ecologia global, COP27 per als amics. Un fotimer de líders mundials desembarcaran a la ciutat costanera de Sharm El-Sheikh per tal de continuar els debats de l’any passat, i l’altre i l’altre. El seu objectiu serà, d’acord amb el tractat medi ambiental de 1994, aplicar les mesures necessàries per tal d’evitar mals majors, i sobretot el sobre-escalfament, que ara mateix sembla l’indicador més preocupant de l’acció humana sobre el planeta.
La primera nota positiva d’enguany és que la benvolguda Greta Thunberg ha refusat d’assistir-hi. Diu que la conferència només servirà per mentir, fer trampes i netejar la cara dels dirigents mundials. La jove sueca, que continua fent mèrits per esdevenir la cara més enutjada del segle XXI, ens ha volgut pontificar com sempre però, a diferència d’altres anys ens ha regalat el favor de fer-ho des de casa, online, i no contaminar ni un cm cúbic amb desplaçaments prescindibles.
La segona nota positiva, malgrat el que digui la molt respectable Thunberg, és que aquest any la cosa no va de mentides ni de preses de pèl. Perquè aquest cop es parlarà, principalment i de forma abassegadora, de quartos. Els països africans han decidit que aquesta era la seva, i aprofitant que la trobada es feia en sòl africà, s’han animat a presentar les seves reclamacions. I com és natural, reclamaran ajuts econòmics per fer la seva part de la feina.
Els governs del continent africà ja s’han trobat una mica abans de l’encontre internacional i s’han coordinat. D’entrada això ja és una bona notícia; s’ho prenen seriosament, s’han posat d’acord i saben el que volen. La seva línia d’argumentació és prou sòlida, a més. Addueixen que la pol·lució atmosfèrica, l’ús abusiu de combustibles fòssils i tot el que ha generat l’efecte hivernacle té a veure, especialment, amb les emissions des dels països desenvolupats.
A sobre, l’escalfament ha afectat de ple les societats africanes. En alguns casos ha empitjorat els desastres naturals, ha contribuït a desertitzar encara més el Sahel o a provocar inundacions i afectacions a l’agricultura cada cop pitjors. Per acabar-ho de complicar, ara les economies emergents no poden accedir lliurement a l’ús de combustibles fòssils com van fer tots els països del món, en el passat, per a completar les respectives revolucions industrials. És per això que demanen recursos, alguns d’ells en la forma del que en diuen reparacions ecològiques.
Fa uns anys, els països desenvolupats ja van prometre ajudes per valor de 100.000 milions d’euros per contribuir a mitigar danys i a introduir, de forma urgent, mesures que poguessin frenar el desgavell ecològic al sud. No cal dir que tan suculenta promesa està quedant en no-res, en part –diuen- degut a les quantioses ajudes que el bloc occidental ha destinat a Ucraïna per tal de sostenir l’esforç de guerra.
Se m’escapa la utilitat real dels subsidis compromesos, i si realment tindrien un impacte de primer ordre sobre aquesta qüestió essencial per a la humanitat. Però vagi per davant que entenc perfectament la reclamació d’uns pobles que històricament han contaminat poc, que han estat molt contaminats i que ara han decidit que la seva missió no és la de pagar el beure.
