Donald Trump no ha obtingut encara el Premi Nobel de la Pau. Per a ell és una gran decepció, perquè el seu veritable objectiu és vèncer a Barack Obama en aquesta fita. Trump, com a bon narcisista patològic, no pot perdonar la humiliació que va rebre el 30 d’abril de 2011 en el sopar de gala dels corresponsals de la Casa Blanca de mans del president i tota la fúria sentida en aquella ocasió ha alimentat la seva indestructible campanya cap a la victòria. El problema és que, més enllà d’instints i emocions, Trump no té cap pla i ni cap idea de com funciona el món; però la seva determinació és suficient per arraconar la majoria dels líders europeus.
La signatura de la treva de la guerra de Gaza fou la seva exhibició d’ego compensatòria. Sense miraments, amb la seva particular forma de governar com si protagonitzés un programa de telerealitat, humilia i menystingué tots els seus aliats. Sense refinaments, embuts o eufemismes, s’havia de burlar dels dirigents europeus i àrabs davant de tothom. Trump no coneix límits, no té cap mena d’autocontrol i està totalment trastornat, malgrat que la seva temeritat és la clau del seu èxit. Un escenari molt semblant als primers anys triomfants de Hitler, probablement l’altre narcisista patològic més decisiu en el transcurs actual de la humanitat.
La seva estratègia de negociació es coneix als manuals com a model bully, un batusser que sempre intimida els altres per forçar-los a cedir. És la tècnica dels goril·les mafiosos, perquè Trump és un empresari immobiliari connectat des dels seus orígens amb el crim organitzat de Nova York via el seu advocat, Roy Cohn. El seu món és el dels negocis simples i primaris i no coneix cap sistema d’organització econòmica diferent de l’extorsió. Les seves guerres comercials no tenen cap altra finalitat que extorsionar els seus socis i, ara per ara, han sigut un triomf total. Els europeus han acceptat ser tributaris dels Estats Units sense cap mena de pudor.
El problema d’aquest pla és que funciona sempre que els teus adversaris acceptin les teves coaccions. Si et fan front, necessites una estratègia per a guanyar un conflicte i Trump no en té cap, perquè tampoc sap exactament què vol. No entén com funciona l’economia mundial i manca de l’instrumental conceptual suficient per comprendre fenòmens macroeconòmics. Pensa que les balances comercials entre països són tractes mercantils entre empreses i la seva obligació és aconseguir les millors condicions possibles per a la seva companyia; però, com ja hem explicat a diferents ocasions, no compren massa bé quin paper juga el dòlar en el sistema monetari internacional i creu possible alhora reindustrialitzar els Estats Units, retallar el dèficit comercial, sostenir una política monetària expansiva i que el dòlar mantingui la seva funció de mecanisme de pagaments internacionals. Literalment, una quadratura del cercle.
Tanmateix, el moment de la veritat ha arribat. La Xina no ha cedit i pensa entrar en una guerra comercial amb els Estats Units i, com era de preveure, l’administració Trump no té cap pla de contingència per aquesta situació. Pensaven que cedirien i seria possible arribar a un reequilibri que permetés unes millors condicions per a Washington sense trastocar del tot el comerç mundial; però per a Beijing és una qüestió de principis i de fer palès qui és realment el poder hegemònic. Accepten l’envit.
Ara per ara, als mitjans internacionals hi ha calma tensa i un silenci aclaparador, perquè ningú s’imagina la magnitud de la tragèdia. L’administració Trump està totalment intoxicada per la seva propaganda i no tenen consciència de les conseqüències dels seus actes. No hi haurà cap reindustrialització dels Estats Units i ens espera una crisi del sistema bancari nord-americà més forta que en el 2008. Entre tanta disbauxa, ningú ha prestat prou atenció a la desregulació de les criptomonedes encetada aquest any. Trump permeté al govern federal tenir reserves en criptomonedes al març, mesura imitada per estats com Texas o Arizona, eliminà en agost les restriccions que impedien als fons de pensions privats invertir en aquests actius tòxics i el mercat hipotecari ha començat a acceptar-los com a garantia dels préstecs. Aproximadament el 15% de les llars americanes han invertit directament en aquests actius, malgrat que la xifra s’eleva al 25% si parlem de població masculina menor de cinquanta anys. Calcular el valor d’aquests actius és impossible, però l’estimació més acurada és que poden suposar uns quatre bilions de dòlars, quan tot el PIB dels Estats Units són uns trenta bilions de dòlars.
Es tracta de la pitjor bombolla de deute imaginable. Les criptomonedes són deute privat emès sense cap garantia, són bitllets de monopoli digitals. És cert que tot el sistema monetari no deixa de ser una ficció; però és una ficció sostinguda per unes institucions molt reals: els Estats. I els estats poden enviar-te a una veritable presó, no com les del monopoli, si no pagues els teus impostos. Aquesta força manté les monedes nacionals, mentre que les criptomonedes sols són útils com a sistema de pagaments en el comerç il·lícit digital. A l’economia formal són redundats i sols poden distorsionar el valor de les divises mitjançant moviments especulatius. És a dir, tot el seu benefici potencial depèn, precisament, de generar una crisi monetària sistèmica. Són una altra bomba de rellotgeria a sumar als mercats de deute públic.
Si encara hi ha analistes escèptics, una simple regla de tres pot ajudar-los a visualitzar millor les forces en joc. El 2008 la capitalització de les famoses hipoteques subprime fou d’una mica més d’un bilió de dòlars, quan el PIB dels Estats Units no arribava a quinze bilions. És a dir, ens trobem davant d’un volcà del doble de magnitud d’aquella crisi prima facie, malgrat que la realitat és més crua: per molt sobrevalorades que estigueren aquelles hipoteques via enginyeria financera, al final, hi havia un deutor que faria tot el possible per no perdre casa seva. Ara, al contrari, darrere de les criptomonedes sols hi ha adolescents ociosos dels Emirats Àrabs invertint l’assignació setmanal dels seus pares. Quan els progenitors, cansats amb els seus deliris, els tallen l’aixeta, el negoci s’acaba.
Per tant, l’escenari més probable que viurà l’economia nord-americana en els mesos vinents a conseqüència de la guerra comercial és una pujada de preus al mercat domèstic que forçarà a companyies i particulars a augmentar la seva liquiditat. Una mesura que sols podrà obtenir-se mitjançant la venda d’actius i, segurament, les criptomonedes seran la primera peça del teler a caure. Llavors, la seva sobreoferta enfonsarà el seu valor sobtadament i, sense cap mena de dubte, la Xina vendrà els seus actius estratègics en criptomonedes per agreujar la crisi, com feu Rússia el 2008 durant la crisi de Fannie Mae i Freddie Mac.Tot açò generarà un efecte de bola de neu que arrossegarà, en primer lloc, el mercat hipotecari. Els deutors veuran com les seves garanties hipotecàries són executades pels bancs per la davallada del valor de les criptomonedes que, conjuntament amb la recessió provocada per la guerra comercial, farà que la bombolla immobiliària torni a esclatar. El contagi a tota l’economia serà inevitable i les institucions serioses amb els seus llibres i balanços plens de reserves en criptomonedes i hipoteques dubtoses hauran de ser rescatades de nou imprimint dòlars. Els Estats Units entraran, finalment, al malson del qual fugen des del 2008 amb el seu extend and pretend: una combinació de forta inflació, recessió i venda de dòlars i deute públic als mercats internacionals. En definitiva, haurà arribat el moment de confrontar la dura realitat que els seus nivells de consum extraordinari parasitaven el treball i l’estalvi de la resta del món i aquest mode de vida s’ha acabat per a sempre.
