Quan els anys noranta del segle passat es va acabar la guerra freda amb la victòria del bloc occidental, l’explicació que van donar molts analistes és que amb Gorbatxov el bloc soviètic va prendre consciència de la inferioritat del seu potencial militar convencional (i del pulmó econòmic que l’havia de mantenir). El fonament de la guerra freda era precisament la paritat militar entre els dos blocs. La paritat en armament nuclear era un factor estrictament dissuasori que es donava per suposat: comprovar-la hauria estat un suïcidi per a tots dos blocs i per a la humanitat. Però es considerava que la potència militar convencional d’aquests dos blocs era si fa no fa equiparable. Quan es va veure a l’Afganistan, al Pròxim Orient o fins i tot –encara que no fos un episodi militar- a Txernòbil que allò que tecnològicament i militarment es considerava equiparable a una banda i altra del teló d’acer en realitat era operativament molt inferior en el bloc soviètic, es van produir les condicions per a la seva rendició de facto, davant de la impossibilitat de competir en pitjors condicions en la cursa armamentista.
La guerra freda va ser de fet una confrontació militar, econòmica i tecnològica entre els dos blocs, que no s’enfrontaven obertament des del punt de vista militar, que havien renunciat implícitament (però cadascun sospitant sempre de la sinceritat de la renúncia de l’altre) a la gran destrucció nuclear i que es desgastaven en guerres parcials simultànies o successives en tot el món, explotant o creant conflictes locals. Durant un temps –a través per exemple, de la cursa espacial- va semblar que les forces dels dos blocs eren similars. La guerra del Vietnam va demostrar els límits de la potència militar occidental, especialment de l’americana, i va ensenyar també la importància de la guerra cultural i ideològica a través de la qual cadascun dels dos blocs intentava afeblir la rereguarda de l’altre, a través de la seva opinió pública: els Estats Units perd abans la guerra del Vietnam a les universitats americanes que als arrossars d’Indoxina. Però finalment, en alguns d’aquests conflictes locals es fa visible que el potencial militar real del bloc soviètic ha estat sobrevalorat i que el pulmó econòmic i polític d’aquest bloc no podria resistir l’estirada armamentista impulsada per Reagan.
Quan ara fa uns anys l’eix Moscou-Teheran, amb el suport explícit de Corea del Nord i la simpatia limitada i inactiva de la Xina i de l’anomenat sud global, va decidir començar un pols limitat amb l’occident vencedor de la guerra freda, alguns analistes van parlar de l’inici d’una segona guerra freda. Aquesta vegada els fronts calents serien el Pròxim Orient, la frontera est d’Europa i (en una guerra tant cruenta com invisible) l’Àfrica i molt especialment la zona del Sahel. Com en la guerra freda anterior, no hi hauria un xoc total i frontal entre el bloc occidental i aquest nou eix consolidat entre la Rússia de Putin i l’Iran dels aiatol·làs, tot i que en la retòrica d’aquest eix es feia visible la seva voluntat de lluita contra occident (tant Moscou com Teheran fan servir aquest terme). Però hi participen directament o a través de forces interposades en tots aquests fronts. A Ucraïna, al Pròxim Orient –no tan sols a Gaza, també al Líban, a Síria, a l’Iraq, al Iemen- i al Sahel. Aquests han estat les guerres dels últims anys, avui encara dramàticament vives i calentes.
Però alguns esdeveniments de finals de l’any 2024 fan que, dins de la inexorable lògica de la geopolítica, el 2025 comenci amb les perspectives d’algun tomb important en aquests conflictes. La caiguda estrepitosa del règim d’Al Assad i el gran afebliment de la capacitat militar de les franquícies iranianes de Hamàs, Hizbol·là i els houthis del Iemen, al costat de la cronificació sagnant de la guerra d’Ucraïna, han assenyalat els límits del forà real de Rússia i de l’Iran. El règim d’Al Assad ha caigut en dues setmanes com un castell de cartes perquè Rússia i l’Iran, que eren els que el sustentaven militarment, no han pogut o no han volgut fer efectiva la seva suposada capacitat de protecció. Les bases russes a tocar del Golan han estat abandonades. Les línies de subministrament de Hamàs i Hizbol·là, tallades. Quan va començar la guerra d’Ucraïna molts pensaven que no duraria ni dues setmanes, perquè la potència militar russa se suposava infinitament superior. No ha passat. Tampoc ha passat el contrari. Ni l’Iran ni Rússia són –en aquella vella expressió maoista- tigres de paper. Però potser en aquestes guerres de tempteig que van obrir han descobert que no són tan forts com es pensaven, o que occident no és tan feble com volien imaginar. L’altre esdeveniment de finals del 2024 que pot influir en aquesta situació és l’elecció de Trump com a president dels Estats Units. Això fa pensar un refredament en el suport americà i occidental a Ucraïna i una política de fermesa militar al Pròxim Orient.
Amb aquestes dades noves, és molt possible que s’obri a Ucraïna un camí cap al final negociat del conflicte. Ucraïna, davant de la perspectiva d’una disminució del suport occidental, sabent que és molt difícil que perdi totalment la guerra, però que també és molt difícil que la guanyi totalment, es pot obrir a negociar el que considerava innegociable: algunes cessions territorials rellevants. Amb aquestes cessions territorials Putin pot acceptar un final de la guerra que no és una victòria ni aconsegueix els objectius desitjats, però que no és una humiliació. Ucraïna quedaria integrada al bloc occidental, però perdent territoris. Al Pròxim Orient els aliats de l’Iran han vist que la capacitat del règim dels aiatol·làs de protegir-los és molt limitada, més que no pas la capacitat de resposta occidental. I això pot obrir el camp a noves negociacions discretes i revifar els Acords d’Abraham àrabo-israelians, ara congelats i que en el fons representen un enfrontament amb l’Iran. El bloc occidental és més fort del que es podia pensar i el bloc Moscou-Teheran-Pyongyang més feble. I aquest desequilibri és un senyal també per al sud global i fins i tot per a la Xina, que es manté a l’expectativa. Però aquesta vegada ningú no parlarà del final de la història, com després de la guerra freda anterior. Poden acabar uns conflictes i en poden començar uns altres. D’aquests esdeveniments en surt reforçada Turquia, que juga el seu propi joc aprofitant l’enfrontament entre els blocs i que amb Erdogan al davant és un actor absolutament inquietant. La situació siriana no està estabilitzada. I de moment cap dels conflictes es pot donar per acabat.
Algú em dirà que aquesta mirada sobre les guerres del present i del futur és estrictament geopolítica. Com si fos una partida d’escacs. I que les guerres són moltes més coses, terribles. Són conflictes locals reals, injustícies, desolació, on hi pesen factors religiosos i culturals, interessos i emocions. I és cert. Les guerres no són només geopolítiques. Però són també geopolítiques. I aquesta lectura –no pas l’única, però sí molt rellevant- és essencial per analitzar-les i per intentar fer previsions. També per intentar evitar-les. La guerra freda va tenir –ja ho diem parlant del Vietnam- una derivada cultural, ideològica. La confrontació de les idees formava part de les causes, de les excuses i de les estratègies de la guerra freda. Probablement ara també. Però si la geopolítica –i les idees- ens obren aquest any una oportunitat perquè la gent deixi de matar-se, encara que el fons dels conflictes es mantingui viu, alguna cosa haurem guanyat.
