Institucionalment, l’únic acord tangible del pacte entre l’independentisme català i el socialisme espanyol és la investidura de Pedro Sánchez. La resta de punts, amnistia inclosa, queden pendents d’itineraris, concrecions i efectes finals que es complicaran i s’allargaran en el temps. En això, efectivament, l’independentisme més crític té raó. Però, com passa en qualsevol guerra, no només compten els guanys propis, sinó també els danys que es causen a l’enemic. I, en aquest aspecte, el valor del pacte d’investidura és de llarg abast.
La inclusió, explícita, del concepte “lawfare” en el pacte Junts-PSOE i un relat històric allunyat de la verborrea del nacionalisme espanyolista han arrossegat el PSOE fora dels límits ideològics en què s’ha mogut sempre el sistema espanyol. El PSOE monàrquic de González i Guerra, el de Rubalcaba i els barons, el socialisme espanyol que va del GAL al pacte amb el PP a l’Ajuntament de Barcelona del passat mes de juny; en definitiva, el mateix PSOE que es manifestava amb PP i Vox contra l’U d’Octubre i va aprovar el 155… Ara reconeix els excessos judicials i es mostra disposat a llençar a la paperera de la història els informes creatius de la Guàrdia Civil, els abusos del Tribunal de Comptes i la feina de Marchena i Llarena. L’esquerra espanyola, negre sobre blanc, ha obert una guerra contra el Deep State que, vistos els contendents, no té reculada possible. És més, la dreta i l’extrema dreta han anunciat un clima insurrecional i la majoria dels mitjans de Madrid fan servir el to i els adjectius dels anys trenta.
Naturalment, el PSOE intentarà minimitzar els efectes corrosius d’aquest pacte en el conjunt del sistema polític espanyol, tot i què ho tindrà complicat en la dificilíssima legislatura que ara comença. Abans es dividirà Catalunya que no pas Espanya, deia Aznar. I tenia raó, fins que Espanya també s’ha acabat dividint. I la insurrecció, a Madrid, no l’encapçalarà la infanteria que ataca la seu de Ferraz, ni les bases socials del nacionalisme espanyol que es mobilitzen amb el PP; no, qui assetjarà de veritat Ferraz i la Moncloa seran les elits extractives -funcionarials, financeres i mediàtiques- que han vist com el PSOE és capaç de moure’s -ni que sigui dialècticament- cap una l’anàlisi que posa en qüestió la seva acumulació de poder.
