Aquests dies de la passada Setmana Santa vaig coincidir en diverses ciutats mitjanes de Castella amb processons i actes religiosos de carrer. Les places per on passaven les processons estaven adornades de dalt a baix per grans banderes espanyoles que ocupaven tots els balcons, com ocupaven també les dels ajuntaments, a més de penjar-hi la que hi deu estar posada sempre. Moltes cases particulars també les tenien i en algun cas –poquíssims- el que hi havia era una bandera espanyola republicana, la que incorporava el morat del penó de Castella. Davant d’aquell desplegament de banderes, vaig pensar per un moment que una setmana després estaria per Sant Jordi a Barcelona i en més d’una ciutat mitjana de Catalunya i em trobaria amb un desplegament similar –tot i que no tan sistemàtic i ostensible- de banderes catalanes. I llavors vaig pensar que si un viatger estranger que no sabés res prèviament veiés la imatge de la plaça castellana per Setmana Santa i de la plaça catalana per Sant Jordi s’adonaria sense més explicacions que estava en dos països diferents. I profundament diferents.

Certament, el territori primigeni de la identitat –i, per tant, de la identificació, de la marca identitària del temps i de l’espai, són els símbols, i per tant entre ells les banderes. Per què les ciutats castellanes estaven farcides de dalt a baix de banderes espanyoles? Perquè consideren que aquestes activitats religioses de Setmana Santa són l’expressió de la seva identitat profunda, com ho és la bandera, i per tant que és natural que vagin unides i que s’exhibeixen sense cap acomplexament. De la mateixa manera que és identitàriament natural que, en un estat que es proclama no confessional, els passos de Setmana Santa vagin acompanyats per guàrdies civils amb tricorni. Tot pertany a l’univers simbòlic. Tot i que la quantitat de banderes i la seva mida resulta també sospitosament emfàtica: una identitat que necessita tant èmfasi és que té algun problema de percepció, és que creu que és qüestionada (no en aquell espai on són, sinó en algun altre espai on no hi són i creuen que hi haurien de ser) i que, per tant, necessita ser fortament afirmada.

També les banderes catalanes de Sant Jordi són una expressió identitària, naturalment. La festa del llibre i de la rosa, el dia del patró cristià de Catalunya, és vist i viscut com un espai i un temps que remet a la identitat catalana i que, per tant, s’identifica amb banderes catalanes. A les parades, en alguns balcons, en alguns edificis oficials. Més banderes potser que en la Setmana Santa castellana, més petites i més disperses. Però també emfàtiques. I també en aquest cas l’èmfasi és el símptoma d’un problema de fons, de percepció: si cal emfatitzar una identitat és perquè es considera invisibilitzada, qüestionada o amenaçada. Si necessites marcar un temps i un espai identitàriament és perquè tems –també aquí, tot i que per raons exactament inverses a la plaça de la Setmana Santa castellana- que si no ho fas aquesta identitat es diluirà o serà imperceptible.

Els símbols, les banderes, són una marca identitària que forma part d’una manera o altra d’una disputa sobre el temps i l’espai, d’una voluntat o una necessitat de marcar-los. Aquí i allà, perquè hi ha identitats diferents, però també perquè hi ha identitats –i espais i temps- en disputa, mal encaixades. El nacionalisme espanyol voldria la bandera espanyola arreu i sola, com està a la plaça castellana. El nacionalisme català voldria la bandera catalana arreu, repartida i sola, com ho està parcialment per Sant Jordi. Però els mateixos símbols es poden llegir també de maneres diferents. Per entendre’ns, la bandera catalana és avui, ara i aquí, un símbol alternatiu a la bandera espanyola o n’és un símbol complementari i subsidiari? Fa uns anys, a la Catalunya Nord hi havia a pertot banderes catalanes –a les parades de fruita i de productes de la terra, posem per cas- que no inquietaven gens ni mica la molt jacobina República Francesa, perquè no eren ni se les percebia com a alternatives a la bandera francesa, sinó com una expressió subsidiària d’una identitat local integrada a la francesa. Mentre, al sud, el nacionalisme espanyol eliminava tant com podia banderes catalanes i basques perquè entenia que es penjaven en temps del franquisme com a alternatives a la bandera espanyola, que era la bandera del règim i de la nació a la vegada. Quan al nord es va començar a pensar que la bandera catalana podia ser vista com a alternativa a la francesa es van començar a inquietar. I quan al sud es va començar a pensar que potser la bandera catalana era subsidiària i no alternativa a l’espanyola –el café para todos va repartir banderes locals per tot l’estat- va haver-hi el gran esclat de banderes estelades, perquè aquesta sí que era inequívocament alternativa.

Els símbols són importantíssims, quan es parla d’identitats i de relació entre les identitats. Ho veiem en l’espai públic i ho veiem en l’esport. Els exemples són infinits. Ara tenim el nacionalisme espanyol escandalitzat perquè existeix la possibilitat que en competicions oficials l’equip de pilota basca d’Euskadi s’enfronti a l’espanyol. Que hi hagi seleccions basques i catalanes no els agrada gaire, però ho poden acceptar. El que els és directament indigerible és que una selecció basca o catalana s’enfronti a una espanyola. Els símbols catalans o bascos són acceptables quan són inequívocament subsidiaris, complementaris, quan estan al costat –i sota- els símbols de la nació espanyola. Però quan són símbols alternatius, o l’un o l’altre, quan són l’un enfront de l’altre, quan són, en definitiva, símbols nacionals aliens a l’altra nació –i allò de la nació de nacions no va ni amb rodes- i porten a triar entre una nació i una altra, llavors són l’expressió d’un problema de fons. Un problema polític, que és, per tant, un problema de poder, però és sobretot un problema d’identitat, de pertinença.

Aquest Sant Jordi estarà, com sempre, ple de banderes catalanes. Potser no com sempre, potser una mica menys. Però seran banderes catalanes alternatives a la bandera espanyola o complementàries (és a dir, subsidiàries)? El nacionalisme espanyol voldria que tot el territori de l‘estat fons com la plaça castellana per Setmana Santa, amb una única bandera (i si n’hi ha una de republicana és també espanyola, un conflicte hispano-espanyol). Per això va intentar treure del temps i de l’espai per la força en temps del franquisme les banderes catalanes o basques. No se’n va sortir. Sense haver-hi renunciat del tot, potser a hores d’ara s’ha resignat a acceptar, desnacionalitzats, els símbols catalans i bascos, sempre que quedi meridianament clar que –com els de les parades de fruita de fa uns anys a la Catalunya Nord- no posen en qüestió la bandera espanyola, no en són una alternativa, sinó que l’acompanyen com una peculiaritat menor, constitutivament i constitucionalment subsidiària. No les banderes d’una nació, sinó les banderes d’una comunitat autònoma sense conflicte, finalment pacificada, feliçment integrada a la pax hispana

Comparteix

Icona de pantalla completa