El recent anunci fet per Macron sobre la seva intenció d’enviar tropes a Ucraïna no ha generat un gran rebombori, malgrat que, en teoria, es tractaria d’una decisió de conseqüències descomunals. La indiferència es pot deure tant a l’esgotament del públic europeu amb la guerra com a la correcta intuïció que hi ha molt d’oportunisme personal amb la proposta i que aquesta no prendrà mai la forma d’una operació a gran escala, sinó que es mantindria en les tasques d’assessorament i atenció més o menys directes que l’OTAN presta a l’exèrcit ucraïnès des de l’inici de la invasió.
Alguns mitjans i comentaristes polítics han destacat que Macron aconsegueix d’aquest mode posar un conflicte extern al centre de l’agenda política francesa i forçar els seus adversaris a posicionar-se. Per a les vinents eleccions europees, Le Pen podria sentir-se incòmoda amb les seves connexions amb Putin i l’esquerra liderada per Mélenchon faria un paper ben galdós en defensar un pacifisme col·laboracionista amb els invasors. Els homes del centre liberal confien que els francesos voldran lluitar per la democràcia a Europa i estaran disposats a fer més sacrificis per derrotar el malèvol enemic.
El risc evident, tanmateix, és que la jugada tingui l’efecte contrari i ens topem que la majoria de la població francesa no té gens d’interès a defensar un règim democràtic on els drets de les elits són sempre la prioritat. Els experts europeus fa més de deu anys que llegeixen incorrectament el grau d’insatisfacció i enuig amb els nostres sistemes polítics. Confien que els ciutadans acceptaran eternament un repartiment desigual dels sacrificis, perquè mai no hi ha cap altra alternativa, sense entendre que, arribat un dia molt probable, l’home corrent col·laborarà activament amb l’enfonsament dels seus països.
Aquests politòlegs amb els seus models econòmics sobre el comportament humà no són capaços d’entendre que els humans, esgotats per l’apatia, la resignació, el conformisme i l’estancament vital, preferim el caos i la destrucció a un món injust on sempre patim nosaltres. Si els russos envaeixen França, probablement tothom viurà pitjor, però les actuals elits seran destruïdes i per a molts això és satisfacció suficient per a contribuir a la victòria de Putin. Quan ja has comprès que en aquesta vida més que gaudir et toca patir, l’únic mode de fer comprendre als privilegiats la teva situació és fer-los sofrir, perquè, sense dolor compartit, l’empatia és només un gest cínic.
Tot i això, la principal motivació no és electoralista, sinó que respon a l’estratègia tradicional de França en la construcció del projecte europeu. Macron, malgrat tenir gestos d’home fort ridículs, sempre ha estat un perill ben present per a Alemanya. Quan era ministre d’Economia del Govern Hollande, Merkel el va vetar en tot moment i li va impedir prendre part a qualsevol negociació sobre la crisi grega, com explica Varoufakis a Adults in the room. Fou l’únic aliat que trobà el grec a tot el continent, perquè sabia perfectament que la duresa que els alemanys empraven amb Atenes era el tractament que Berlín reservava en un futur immediat per a París. Es tractava de donar una lliçó als francesos en el rostre dels grecs.
Per aquesta raó, fa cinc anys, Macron col·locà a una incompetent reconeguda com Von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea. La jugada era obligar els alemanys a liderar la Unió Europea, perquè sempre controlaven la situació política instrumentalitzant la Comissió Europea des dels passadissos. Si una dona alemanya presidia la comissió a plena llum del dia, s’haurien de moderar i més fàcilment s’evidenciaria el seu domini abusiu de la política europea, mentre que Macron posicionava els seus homes a llocs clau però discrets com el BCE o la Direcció General del Mercat Interior amb responsabilitats sobre les agències espacials i el complex militar.
L’objectiu de França, des de l’origen de la UE, és avançar en la construcció europea per armar un exèrcit comú, que, en la pràctica, vol dir que tots els europeus els paguem els seus soldats. El gran obstacle a aquest propòsit han estat sempre els petits països agrupats a l’anomenada Lliga Hanseàtica, els bàltics més els escandinaus i els Països Baixos. Partidaris de l’austeritat i el lliure comerç, aquest bloc sempre ha considerat que l’OTAN era més que suficient per protegir Europa i han conformat el suport fonamental a les polítiques d’Alemanya per sotmetre a la disciplina protestant els malfaeners i decadents països llatins.
Tanmateix, la guerra d’Ucraïna ha començat a esmicolar aquesta coalició. En primer lloc, ideològicament i històricament, junt amb Polònia, els hanseàtics són les nacions més enfrontades a Rússia i preocupades per la seva invasió; però Alemanya s’ha mostrat en tot moment com un líder feble i vacil·lant. Encara més, Merkel, la seva antiga capitana, és una de les responsables de l’envalentiment de Putin i sense l’aliança amb Rússia, el futur industrial germànic està condemnat. De cop i volta, la Lliga Hanseàtica ha perdut el seu germà gran.
Per acabar-ho d’arrodonir, la possible victòria de Trump posa en perill existencial el projecte de l’OTAN. Si l’estratègia dels hanseàtics i Polònia era confiar la seva defensa als nord-americans, sigui quin sigui el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units, ja és innegable que la seguretat d’Europa no pot estar condicionada a la política exterior de Washington. La integració dels exèrcits europeus ha esdevingut a correcuita una necessitat urgent i l’únic país amb muscle militar al continent és França. Alemanya està fora de joc després de dos anys de constants ridículs amb les promeses d’enviament d’armes i, en aquest temps, s’ha evidenciat la privilegiada situació fiscal que vivia un país que no complia amb els seus compromisos en despesa militar. A més a més, Von der Leyen fou la ministra de defensa responsable d’encobrir davant del públic la situació real de les seves forces armades.
Per tant, la celeritat de Macron per fer aquest anunci respon al seu desig de liderar la construcció de l’exèrcit Europeu i guanyar-se ràpidament els membres de la Lliga Hanseàtica com socis preferents del seu projecte. Com és obvi, l’objectiu final és l’aïllament d’Alemanya, que sols pot comptar com a socis fiables en l’actualitat amb Àustria i Hongria, que alhora són els delegats de Rússia a la Unió Europea. L’evolució natural d’aquestes tensions ja es pot observar: els conservadors alemanys són els principals partidaris de col·laborar amb l’extrema dreta i la conclusió lògica serà que, un cop Alemanya no pugui controlar la Unió Europea per sotmetre França, farà tot el possible per destruir-la.
L’arquitectura europea fou dissenyada, com ja explicàrem, per a temps de pau i no podrà resistir l’escalada militar que vivim. Malauradament, ens trobem a un moment en què no hi ha cap sortida bona i la situació d’Ucraïna és crítica. Com vàrem preveure fa més de dos anys, gràcies a l’estratègia dels bel·licistes una situació d’empat tècnic que podria haver estat una humiliació militar per a Rússia comença a prendre la preocupant forma d’una victòria de Putin contra tot occident. El desastre és absolut i per evitar mals majors l’enviament de tropes és indispensable, malgrat que la xifra serà molt més alta que la imaginada.
