El trompetejat traspàs integral de Rodalies entre PSOE i Esquerra Republicana és una vergonyosa presa de pèl que en poc temps, com en el cas de les velles fotos de Polaroid, sortirà a la llum. És una enganyifa en tota regla que comença amb un titular propagandístic que els mitjans públics de Catalunya difonen a so de bombo i platerets sense haver vist el document de l’acord. És a dir, en comptes d’esperar a rebre el document per verificar si el que diu ERC és veritat o mentida i elaborar-ne la notícia, el donen per bo immediatament i, sense criteri propi, com si fos una ordre, l’eleven a la categoria de titular. Un titular amb el qual obren els seus espais informatius. Increïble!
Esquerra els va enviar una nota, no pas el document, per evitar que poguessin fer-ne una valoració periodística dissonant amb els interessos del partit. És greu, per tant, que els mitjans públics oblidessin que era només a partir d’aquesta valoració prèvia que havien d’haver informat, no pas abans. Els articles 2 i 3 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes estableixen clarament, com a principis indiscutibles, la distinció entre fets i opinions i l’obligació de difondre únicament d’informacions fonamentades tot evitant afirmacions o dades imprecises.
Pel que fa al text de l’acord en qüestió, és per posar-se les mans al cap. D’entrada, com deia al principi, és fals que es tracti del “traspàs integral de Rodalies”. Rotundament fals. L’acord només preveu les línies R1, R2 Sud i R3. Això és tot. El document no diu res més sobre aquesta qüestió. Però és que, a més a més, Rodalies no dependrà de la Generalitat, com se’ns vol fer creure. Rodalies dependrà d’una empresa en la qual Madrid tindrà el 50% de participació. D’integral, per tant, res de res. És cert que la Generalitat en tindrà la presidència i el vot de qualitat, però aquest detall és la part decorativa de l’enganyifa, ja que l’Estat no hi està subordinat. Vull dir que si l’Estat no hi està d’acord, s’hi pot negar perfectament i convertir la presidència i el vot de qualitat en pura ornamentació. Com és això? Doncs perquè l’Estat té reservat el dret de veto i podrà invalidar totes aquelles decisions estratègiques que no li facin patxoca.
Per si fos poc, tot l’acord és un conjunt de vaguetats que en cap cas obliguen el PSOE a complir, atès que no es parla de dates ni de diners. Es deixa tot a l’atzar de la legislatura mitjançant aquella fórmula tan llatina que diu: “Bé, ja en parlarem, eh?”. I endavant que fa baixada. Però… i els diners? De què ens serveix tenir la gestió de Rodalies si no tenim la clau de la caixa? De què ens serveix tenir la gestió d’un cotxe, si no tenim diners per posar-hi benzina i fer-ne el manteniment? Hom potser dirà: “Home, és que els diners només els tindrem si som un Estat”. D’acord. Però si ja ho saps, per què menteixes? Per què et vantes d’un “traspàs integral” inexistent? “Oh, és que el PSOE m’ha dit, el PSOE m’ha promès, el PSOE m’ha assegurat…”. La història ens diu que el PSOE no ha complert mai les inversions que ha promès a Catalunya. Mai! No només no les ha complert, sinó que totes les seves “pluges de milions” han estat absolutament falses. Pura fantasmada. I tots els seus ministres de transports han mentit i continuaran mentint mentre hi hagi catalans disposats a legitimar-los.
La forfolla de Rodalies respon a la necessitat d’ERC d’amagar el paper de comparsa que ha tingut en la investidura de Pedro Sánchez. Que tot depengués dels vots de Junts i que fins i tot les mirades internacionals estiguessin posades en el president Puigdemont li creava un neguit insuportable que havia de compensar amb algun titular, com ara Rodalies o la visita al Papa de Roma. Visita, per cert, completament buida sense cap més objectiu que obtenir uns segons de Telenotícies. Però l’únic responsable d’aquesta situació és la mateixa Esquerra a partir del moment que anuncia que votarà Pedro Sánchez per evitar una repetició electoral o un govern PP-Vox. Gabriel Rufián, per exemple, es va fer un fart de dir que calia votar PSOE per frenar la ultradreta. I amb aquesta declaració d’intencions va deixar clar que, més enllà de les frases abrandades que ERC pogués pronunciar en campanya electoral de cara a la galeria, Pedro Sánchez tenia la investidura garantida. I, en fer això, va convertir en insignificants els seus vots i en decisius els vots de Junts. És lògic: si em dius que em votaràs a ulls clucs i fas campanya a favor meu amb l’argument que l’alternativa és pitjor, t’has quedat sense capacitat de negociar res amb mi. D’aquí la maniobra propagandística d’ERC, de voler fer passar bou per bèstia grossa amb el traspàs de Rodalies, talment com si fos el pacte del segle. Fa riure, però no tenien res més.
Una mostra de l’esverament d’ERC en tota aquesta història és que a canvi de vendre l’acord de Rodalies com un èxit, ha acceptat haver-se d’empassar els pals que rebrà de la ciutadania pels milers d’avaries, incidències i retards inherents al servei. Serà el resultat d’un galdós acord signat a correcuita que farà que els usuaris que abans blasmaven Renfe passin ara a blasmar la Generalitat. El PSOE, mentrestant, es frega les mans, atès que sense perdre el poder s’ha tret un mort de sobre. Ras i curt: si quan en tenia la titularitat incomplia tots els acords, imaginem què farà ara que la tindrà amagada. Ja cal que els usuaris es preparin per sentir aquesta cantarella: el traspàs de Rodalies requereix temps, molt de temps, anys, molts anys… Això sense comptar el roc a la faixa que guarda Pedro Sánchez amb els treballadors de Renfe. Són el seu lobby de pressió nacionalista espanyol, un lobby que vetlla i vetllarà perquè Rodalies, independentment de les operacions cosmètiques que es facin, continuï sota el control de Madrid.
