La repressió no s’atura. La nova normalitat és la vella anormalitat. La sentència del 25% o resultat judicial del famós blindatge del català, amenaça enfonsar la immersió lingüística. I quant a la taula del diàleg, clau de volta de l’independentisme pragmàtic, sembla viure als llimbs dels sants innocents. Els seus defensors l’anomenen taula “de negociació”, amb evident esperit verbalment pràctic. Els espanyols, el president Sánchez en concret, forcen el numen i parlen de mesa del reencuentro. I com que els retrobaments com més tardaners, més càlids, el mateix president ajorna la convocatòria de la taula fins a la primavera puis que no la considera assumpte peremptori o no tan peremptori com la defensa de l’Occident cristià a Ucraïna.
Aquest displicent gest presidencial, a top de la grolleria del president Lambán cap al MHP Aragonès, posa de relleu la reduïda rellevància, quasi minimalista, de Catalunya a la política espanyola just al moment que el gobierno depèn dels vots republicans.
En qualsevol cas la taula ajornada segueix sense contingut, per tant, la insistència d’ERC en una convocatòria d’hora és ben bé de cara a la galeria. Una galeria on reina un escepticisme extrem, congriat al cap de tres anys d’existència d’un moble que no ha passat de l’estadi verbal i temps futur i que, a més a més, tothom sap que no es concretarà pas en res. Els aspectes tècnics estan derivats a la Comissió bilateral, amb la qual la Generalitat col·labora lleialment; els aspectes polítics no existeixen des del punt i hora que el govern rebutja tractar el referèndum, l’autodeterminació i, vade retro Satanàs, la independència.
La inoperància de la taula es veu cruelment assenyalada pel seu arbitrari ajornament. Cruelment, perquè el president Sánchez podria haver-la convocat per a la setmana que ve ja que seure’s a una taula a constatar que no hi ha acord sobre el seu contingut només li prendria unes hores de la seva atapeïda agenda mentre que tindria valor simbòlic per fer menys ridícula la posició d’ERC a Catalunya. I cal dir ERC perquè, en excloent els membres proposats per Junts a la taula, tota la negociació és responsabilitat republicana.
L’intempestiu ajornament rebla la manca de consideració del gobierno cap al seu aliat català i això a dies de l’aprovació de la reforma laboral de la ministra Díaz.
No, la repressió no s’atura i mentre l’independentisme espera que arribi l’autoimposat termini de dos anys per començar a pensar en un nou embat democràtic, el que tenim a sobre aquí i ara és un nou embat antidemocràtic al cas del diputat Juvillà. Un embat contra la sobirania del parlament. Un torpede a la línia de flotació de la independència perquè la representació popular és l’òrgan cridat a proclamar-la. I un embat amb un ominós precedent al cas del MHP Torra que va ser inhabilitat amb l’acord d’un parlament, el mateix que l’actual amb les posicions de domini invertides.
El Consell de la República acaba de publicar una mena de manifest sobre aquest nou embat antidemocràtic. Un text redactat a correcuita, com es veu perquè repeteix dos paràgrafs, per fer front al que es considera un atac a la sobirania del Parlament. El Consell demana als diputats que defensin els seus drets; ras i curt, que desobeeixen un requeriment de l’autoritat espanyola. El fet que es tracti d’una autoritat administrativa és irrellevant; esdevindrà judicial i encara seria una ingerència que el parlament no pot admetre.
Finalment, el manifest apunta que s’hi arriba el cas, el poble haurà de defensar el seu parlament. I deixa oberta la qüestió de l’abast de la defensa. Es pot defensar un parlament sense ocupar-ho?
En qualsevol cas, l’itinerari de la resposta sembla clar. En primer lloc, cal esperar la decisió del Parlament perquè, encara que la requisitòria de la JEC s’adreci a la presidència, és obvi que aquesta no pot donar una resposta contrària al parer majoritari de la càmera. Doncs, si la decisió fos positiva al sentit d’acotar col·lectivament el cap i treure l’escó al diputat Juvillà ens trobaríem a la situació de la proppassada legislatura, sense cap horitzó d’independència ni tan sols amb el pragmatisme de l’any 2050.
Si la decisió és negativa, al sentit de mantenir els drets de tots els diputats i rebutjar la requisitòria, ens trobarem en plena desobediència. Si la part espanyola torna amb una molt probable petició d’inhabilitació judicial de la MHP Borràs, caldrà veure quina seria la reacció del Parlament. Si el Parlament rebutja la inhabilitació i desobeeix seria el moment de defensar-ho.
