El govern espanyol ja s’ha llençat a la piscina de la commemoració dels 50 anys de la mort del general Franco. El monstre consisteix en un programa d’actes, debats i esdeveniments que exhibiran les meravelles que s’ha produït al llarg d’aquest mig segle, incloent-hi uns avenços impressionants en matèria de drets civils i de llibertats democràtiques. Amb l’inestimable ajut d’òrgans oficiosos com El País o TVE, Pedro Sànchez ha encetat el festival amb una conferència al Museu Reina Sofía, allà on hi ha exposat el Gernika de Picasso. Pel que sembla, la majoria de continguts abordaran més aviat els èxits del postfranquisme i la bondat de l’antifranquisme que no pas la realitat històrica del franquisme.
El govern espanyol i els seus acòlits han començat a omplir-se la boca sobre les meravelles que es van assolir un cop el règim franquista va desaparèixer i, a sobre, han insistit que la commemoració no hauria de provocar divisions entre els espanyols, sinó un sentiment general d’alegria fraternal per haver superat les tenebres d’aquell període. Sembla la típica campanya de contrast, en què es positiva i es destaca una opció (la de Sànchez i el PSOE) a força de denigrar i criticar-ne una altra (la de Franco i la dictadura). No estic segur que la jugada els surti tan rodona com creuen. D’entrada, el rei d’Espanya no ha volgut assistir a la inauguració del cicle, escampant dubtes seriosos sobre la capacitat de sumar que comporta la iniciativa.
La barrila de Sànchez em provoca una incomoditat similar a la d’aquella exposició de l’era Colau al Born de Barcelona, que va fer-se famosa per la col·locació d’una estàtua de Franco just davant del centre cultural. La provocació havia de ser una performance artística que permetés una reflexió crítica sobre el dictador i el seu llegat, i a fe de Déu que el happening va acabar amb una crítica de nassos; pots de pintura rosa abocats a sobre de l’estàtua eqüestre, trencament de persianes i portes contra l’efígie, escopinades i orins, i un enderroc sumaríssim per part d’uns espontanis que van deixar aquella mostra d’art feta un nyap i esbocinada per terra. Més enllà de la ràbia popular que l’exposició va desfermar, no sé si va donar gaire marge a la reflexió.
Ignoro si la iniciativa dels 50 anys de postfranquisme collonut pot conduir a reaccions comparables, si més no en l’àmbit de Catalunya. El govern d’Illa s’ha limitat a dir que compliran amb les seves obligacions d’agència sucursal exemplar. I el respectable públic, més aviat ha fet ús del seu inqüestionable dret a la indiferència, segurament entenent que la cosa no anava amb ells i que a tot estirar serviria per escriure articles com aquest. Ara com ara, l’aquelarre ha despertat molta més indignació a les Espanyes, on la dreta ha sortit a demonitzar els que l’han orquestrat.
El líder del PP, el discret Feijoo, ha reaccionat assegurant que no veu com la cosa pot ajudar en res, i que tot plegat li sembla una cortina de fum de Sànchez per tal d’ocultar els problemes greus que no està entomant. Per la banda de Vox, la fúria ibèrica ha optat per no deixar passar l’avinentesa i desfer-se en elogis cap al dictador i els prodigis que va obsequiar durant tantes dècades en matèria d’ordre públic i creixement econòmic. En fi, tot plegat ha resultat ben previsible, i no descartem que l’executiu socialista ho tingués preparat. Per tal de marcar diferències, precisament, sabent que una celebració d’aquest estil era impossible que ajudés a unir res substancial sota la capa del cel.
La meva visió personal és més aviat negativa. No esgrimiré com a retret principal allò tan fàcil que a Alemanya no s’hauria permès mai una activitat d’aquesta mena centrada, per exemple, en la commemoració de la mort de Hitler. No seria la meva crítica central, tot i que comparteixo la idea que hi ha personatges que més val no tocar-los des del terreny polític. Penso sobretot que l’esmentada iniciativa amaga un marc espanyolista que, curiosament, no ha estat gaire criticat. Trobo que l’unitarisme es troba arreu, rere l’exaltació dels grans valors de la democràcia, el feminisme, fins i tot el republicanisme que va poder rebrotar rere la mort del dictador (no és la meva perspectiva, és la del programa oficial).
Perquè no he sabut veure-hi, per enlloc, cap aprovació o aplaudiment a la realitat plurinacional que va aflorar després de 1975, amb una força innegable, i que ha marcat els darrers 50 anys del Regne d’Espanya de forma innegable. La impressió és que s’està recuperant l’eslògan aquell del “contra Franco vivíem millor” (amb una lleugera variació, que seria la d'”un cop mort, hem pogut ser molt més feliços”), sota el criteri que la gent ha pogut ser més alliberada, més moderna, més rica, justa i progressista, i sobretot que ha pogut superar la guerra civil i el seu llarg epíleg amb una gran i afortunada unitat. Alegria postfranquista i unitat nacional espanyola; vet aquí el missatge de fons de la proposta.
No he vist res de l’efemèride que permeti redreçar les injustícies de la repressió i de les agressions impunes del franquisme a Catalunya i els catalans. La cosa encara tindria sentit si permetés obrir més fosses, identificar més víctimes i corregir els abusos que es van produir, tot recordant que van ser abusos d’estat –no pas les anades d’olla de quatre exaltats. Si l’intent de liquidació de la llengua catalana admetés una acció positiva, per part de l’estat, encaminada a redreçar una llengua que Franco va voler esclafar. Crec que jo fins i tot podria aplaudir la festa de Sànchez si hi hagués revisions rigoroses, per exemple, de processos com el de Lluís Companys o, en un altre context, de Salvador Puig Antich. Si hi hagués una condemna pública i oficial de tot això, i si la fita dels 50 anys servís realment per fer reposar en pau i dignitat les víctimes d’aquella barbàrie.
Em trauria el barret si el govern espanyol, començant pel seu president actual, a més del rei d’Espanya que és cap d’estat, reconeguessin que es va produir un atemptat d’estat, sistemàtic, contra els esperits lliures. I col·lectivament, contra el poble de Catalunya i els seus representants. Que ho fessin com a dipositaris de la representació de l’estat espanyol, i com a hereus simbòlics i polítics del règim franquista. Que demanin disculpes i ajudin a redreçar els errors històrics. Que posin punt final a mig segle de xiular, despistar i passar de llarg. El gest els sortiria molt més econòmic, obtindria més ressò i tindria molt més sentit que aquesta gresca que estan organitzant.
