Fa poc va morir Brigitte Bardot, la mítica actriu i model francesa. Hi havia una època que n’hi havia prou amb escriure BB per entendre a qui ens referíem -i per activar la dosi més alta d’admiració i sensualitat. Ignoro quina part de la població encara comparteix, avui, el nivell d’idolatria que podia arribar a despertar la senyora, i quants van reviure sentiments en el moment de la seva defunció. Certament, els mites envelleixen molt malament, sobretot els de joventut; i la deriva del personatge, amb un animalisme extrem que combinava amb tics racistes, va fer que fins i tot els més admiradors devots se n’acabessin atipant una mica. Fins i tot va trencar amb la família i els amics, i va passar a l’altra dimensió envoltada de solitud i oblit.
És temptador comparar-la amb Marilyn Monroe, tot sabent que el poder d’un mite eternament jove és imbatible. Als anys seixanta, la comparació era ben factible, i si la història hagués estat igual d’injusta amb les dues, potser l’aparellament de les dues icones encara seria vigent. Podem dir que totes dues van representar a la perfecció les societats que les havien engendrat. MM va encarnar l’optimisme nord-americà dels anys cinquanta i seixanta, aquella democràcia de progrés, el país més pròsper del món, fins al punt que va tenir una relació íntima amb l’home més carismàtic del moment, el president Kennedy. Quan va traspassar als 36 anys, producte d’una sobredosi de barbitúrics, va quedar congelada en el temps i ja per sempre més ha estat bandera d’aquella època i aquell país que s’ha fos en la història. BB, en canvi, va tenir una fortuna molt diferent, perquè ha hagut de representar la llarga metamorfosi d’una societat al llarg de 91 anys.
La Bardot que els més grans mantenen en la memòria és la d’aquella dona d’extrema bellesa natural (més que la MM, m’atreveixo a suggerir); aquella jove de platja d’aires escandinaus, la rossa que més enlluernava com més al sud anava. Era l’emblema de la França dels cinquanta i els seixanta, una nació que també enlluernava com més al sud es projectava. El cas és que BB s’associava al París de la moda, a l’alliberament dels gals renascuts, que volien emergir de les humiliacions de la Segona Guerra Mundial i demostrar al món que havia renascut una potència. Doncs bé, ella era el rostre femení d’aquella nova grandeur, i per tant va representar un paper de musa d’allò. Amb el detall notable que, fins al moment, no se li ha descobert cap idil·li amb el també llegendari i gens eròtic Charles de Gaulle.
Segurament la núvia de França va tenir aquell nivell d’acceptació perquè va assumir molt bé el seu rol. Podia simbolitzar amb formes impecables les llibertats renovades, des de les polítiques fins a les sexuals. És obvi que no se la va veure a les barricades de París, aquell Maig del 68, però també és obvi que la majoria dels que presumien d’haver-hi participat tampoc no se’ls va veure. I val a dir que va ser l’estampa perfecta de jove francesa llibertina, la que feia el que volia amb els homes que volia. En latituds meridionals va provocar una fascinació que encara molts deuen portar al cap, per exagerada i poc fonamentada que fos. Els mites, com la paraula indica, no tenen l’obligació de ser reals. No calia anar a conèixer franceses a la Costa Brava, perquè era molt més fàcil tenir un pòster de la Brigitte penjat al capçal del llit.
Aquella França ja no existeix, però existeix el seu record. Era la que ens arribava a les cases il·lustrades del braç del Paris Match, amb portades de la BB i altres dames i fadrins que no paraven de prendre el sol a totes hores. Era també la dels grans líders polítics, quan no només De Gaulle, sinó també Giscard i Chirac i Mitterrand semblaven prohoms seriosos, grans estadistes que no existien en altres paratges més rústecs. O rebels com Erik el Roig, o Sartre o Simone de Beauvoir. Personalitats que potser avui no passarien el test de solvència, però que aleshores eren més símbols que res, i hi havia molt a simbolitzar en aquella França de pensament dinàmic. Cosa que es transferia a la música, on la Chanson francesa va ser el model de luxe en el qual es va emmirallar la Nova Cançó catalana, fins al punt que es poden trobar paral·lelismes sorprenents entre cantants concrets d’una banda i l’altra dels Pirineus.
Bardot potser no ho sabia, però portava tot aquell bagatge al damunt de les seves espatlles elegantíssimes. Fins i tot hi duia les marques de Citroën o Renault o Peugeot, que sovint va triar com a parella de fet en pel·lícules i espots publicitaris. Són reconegudament suggerents les fotografies de la dama estirada provocativament al capó d’un Dos cavalls o un allargat model Tauró. Com Jeanne Moreau, Catherine Deneuve, l’austríaca Romy Schneider i Jean-Paul Belmondo, van ser material de batalla dels cineastes de la Nouvelle Vague i van ser la base de la reputació del cinema francès, una reputació que segurament anava molt més enllà, o més ençà, de la seva capacitat d’entretenir. Però aquesta seria la funció dels mites, oi? Donar cos a una moda, un temps, un país sencer.
Passem de puntetes per la relació entre l’envelliment de la diva i la posició que avui ocupa França i la cultura francesa en el panorama mundial. A un planeta que cada dia que passa bascula més cap al Pacífic, dominat per la força d’angloamericans i xinesos, la França de BB ja ha passat a millor vida. Molt abans que ella, de fet. Aquella grandeur de fa seixanta anys és cada vegada més material de museus, com ho seria també la grandesa d’Europa en el seu conjunt; un continent que en realitat no passa de ser un petit apèndix, un accident peninsular no gaire destacat de la crosta terrestre. Així transita la glòria d’aquest món.
