Fa tres anys vaig ser a Kosovo. Essent una de les economies més subdesenvolupades d’Europa, s’hi estava construïnt, enmig del no-res, una gegantina autopista de 60 km des de Pristina fins al nord de Macedònia del Nord. En un cartell s’hi especificava que obtenia el finançament de la Unió Europea i de països com Turquia l’Aràbia Saudita a través d’empreses concessionàries. Formava part d’un projecte perquè el comerç i les comunicacions per carretera entre els Balcans, incloent el Bòsfor, amb el centre d’Europa no hagués de passar per Sèrbia.
L’any passat, la mateixa Unió Europea accedia a finançar també l’anomenada “Autopista de la Pau” entre Niš, a Sèrbia, i la capital kosovar, en un moment d’acostament de relacions entre els dos governs, atès que ambdós frisen per entrar a la Unió Europea (cosa improbable per l’efecte dominó amb Bòsnia, Montenegro, en menor mesura Albània, i altres països de majoria musulmana). Allò em va recordar fins a quin punt les autopistes són objecte d’interessos d’estat que van molt més enllà de les necessitats de mobilitat dels ciutadans.
A Espanya, les autopistes de peatge del Mediterrani han permès afavorir fins a un cert punt el desenvolupament econòmic, lligant els catalans als interessos de les concessionàries de l’Ibex i alhora subvencionant-ne d’altres totalment inútils en termes de mobilitat però molt rendibles en termes de vots i de prebendes, a Catalunya i a la resta del territori espanyol.
Per això amb l’aixecament dels peatges el Govern català i totes les seves xarxes clientelars s’han afanyat a presentar la vinyeta, que fa anys que està sobre la taula, com a opció més desitjable per cobrir el manteniment de les autopistes que fins ara eren de pagament. Hi hi ha més maneres de fer-ho: carregar-ho als Pressupostos Generals de l’Estat, augmentar encara més els impostos dels carburants (que si enfoquem el problema per la seva vessant medioambiental seria probablement el més coherent però és l’opció menys desitjada pels governs —recordem les protestes dels Armilles Grogues a França, que van començar per un encariment dels hidrocarburs-) o pagar per quilòmetre un peatge de manteniment, que podria ser d’un 25% del que s’estava pagant actualment.
Però el que millor evita un debat sobre qui paga realment les infraestructures, les útils i les inútils, és la vinyeta. “D’alguna manera s’haurà de pagar mentre trobem un model d’infraestructures”, és la frase comodí sobre aquesta qüestió. Com si no s’haguessin tingut més de 20 anys des que es va renovar la concessió que va vèncer ahir per pensar aquest nou model. La vinyeta permet als catalans seguir pagant (diuen que s’aplicarà a altres regions d’Espanya -sí, segur, ara vaig jo i m’ho crec-, i que ho fan a països tan fantàstics com Suïssa -doneu un cop d’ull a la xarxa helvètica de transport públic-) sense confrontar l’Estat per voler fer el negoci de sempre amb els catalans. Efectivament, d’alguna manera s’haurà de pagar, exactament de la mateixa que es paguen a la resta d’Espanya. Però això no es pot dir, es veu.
El mateix passarà amb l’ampliació de l’aeroport: cal córrer a acceptar els calers d’Aena per no afrontar el debat del pèssim estat de la xarxa de rodalies perquè no enriqueix les empreses de l’Ibex per interconnectar els aeroports, ni el dels aeroports buits als quals encara no se’ls ha enviat un martell hidràulic, o el del dopatge a què se sotmet a l’aeroport de Barajas, tots ells finançats en part amb els beneficis de l’aeroport del Prat.
L’aeroport, l’aixecament dels peatges (per seguir pagant com sempre) són les noves pastanagues amb les quals, a falta d’un nou Estatut, perquè el PSOE ja no es pot (ni es vol) permetre ni oferir això a Catalunya, amb el PP i VOX fent-li de polis dolents, es vol seduir els catalans. Tant se val el model, allò que tant repetim, d’autopistes, d’aeroports o d’infraestructures en general. Sempre decidirà Espanya pels catalans mentre aquests paguen els peatges que comporta mentre Catalunya no sigui un Estat. I la “Taula de Diàleg”™ és la rúbrica d’aquesta rendició com va ser el Pacte del Majèstic, tres anys i mig després d’haver renunciat al control del territori amb dos milions de persones al carrer contra només 10.000 policies.
