“Quina en direm avui?”. Aquesta és la pregunta que es fan a les sales de màquines del socialisme “rojigualdo” (sigui a Madrid, sigui a Barcelona) cada matí. Marcar l’agenda és la seva obsessió. Quan no tens substància grisa, només et queda el calendari. Qui dia passa, any empeny.
No és que els altres tinguin gaires coses a dir, però com els de Pedro Sánchez remenen les cireres aquí i allà, a molts despistats els sembla que les seves ocurrències són polítiques d’alta volada. Per això, aquest dissabte, quan Jaume Collboni i els seus anaven a la Convenció Municipal del PSC van pensar què diantre podien anunciar.
Els barcelonins, quan l’actual batlle fa pública una iniciativa, ens posem la mà a la cartera. “Quan ens costarà?”, pensem. Perquè, és clar, sempre acompanya la pensada amb una magnífica partida econòmica per pagar els sous de qui integrarà la nova menjadora. Mireu si no els 13 comissionats que ha creat en poc més de dos anys.
Suposo que com s’acosten les eleccions municipals, els saberuts que acompanyen Collboni van decidir que aquest darrer cap de setmana havien de fer història. Calia doncs anunciar una cosa única i que presentés el seu líder com una ment preclara que desafia el mal de l’extrema dreta amb idees revolucionàries. I sense pensar-ho dues vegades, es van treure del barret la nova unitat anti “fake news”. Una mena d’intocables d’Eliot Ness versió 3.0, tot canviant Chicago per Barcelona. La seva missió? Combatre les notícies falses i “plantar cara amb la veritat a qui utilitza la mentida i l’odi per construir el seu discurs polític”. El món serà millor gràcies al PSC.
Quan llegia la notícia, no podia deixar de pensar com diantre els “intocables de Collboni” discernirien allò que és veritat o mentida. Quins criteris de veracitat aplicaran?, em preguntava. Seran els mateixos que els utilitzats per Àbalos, Koldo o Cerdán a l’hora de repartir-se els bitllets i les prostitutes? O els dels 680 milions d’euros saquejats en el cas dels ERO d’Andalusia? O potser tornen als orígens i ho solucionen a còpia de calç viva com en l’època dels GAL… Vés a saber. Els camins de la veritat socialista són inescrutables. Igual d’aquí a quatre dies, en un atac de misticisme democràtic, sentim algun dirigent socialista dient “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. El pitjor de tot plegat és que aquestes dèries malaltisses les acabem pagant de la nostra butxaca. Fins on arribarà la nostra paciència?
