Diuen que la veritat és com l’oli, que sempre acaba surant. No es pot aigualir, i per tant té el mal costum d’aflorar sense barrejar-se. Però la Comissió de la Veritat d’Esquerra Republicana, pel que sembla, no té aquestes propietats. O bé no és que no obeeix a la saviesa popular, o bé és que en realitat no ha abordat la veritat. L’anomenada comissió havia de revisar les anomenades estructures paral·leles del partit, pel que fa a unes anomenades accions de contrast. O sigui, per entendre’ns; judicar els cartells de l’Alzheimer i el ninot de Sant Vicenç. Unes pràctiques molt curioses que, sense ser il·legals, es dedicaven a la tasca poc edificant de deixar els líders del partit com un drap brut, per tal de despertar queixes i mostres de suport als mateixos líders empastifats. D’amagatotis. Amb els diners del partit i, en bona part, dels militants.
És comprensible la còlera que aquests casos, a mesura que es destapaven, van generar en les rengles republicanes. Es va encomanar la instrucció del cas a la Comissió de Garanties del partit, que és l’òrgan pertinent. Però no n’hi havia prou, si més no en opinió del sector que va guanyar el Congrés d’ERC, capitanejat per Oriol Junqueras. Es va prometre una cosa molt millor; crear una Comissió de la Veritat amb persones independents i de prestigi. La sorpresa va ser quan les persones nomenades, començant pel president de l’invent, Joan Tardà, eren coneguts militants del partit i havien estat seleccionats per la direcció actual de Junqueras. A més, no disposaven d’eines per esbrinar els fets, més enllà de les declaracions d’alguns implicats. Tampoc no tenien l’encàrrec de resoldre el cas, sinó simplement de fer-ne una resolució política, o sigui interpretable. Ja em direu com casa tot plegat amb la veritat -o amb l’oli.
L’única Comissió de la Veritat, històricament parlant, que jo vaig poder observar amb cert deteniment va ser la de la Sud-àfrica de Mandela. La presidia el bisbe anglicà i Nobel de la Pau Desmond Tutu, i va tenir alguns problemes, però reunia certes virtuts innegables. El seu mandat cobria tots els abusos i crims durant l’època de l’Apartheid, tant els comesos per part del règim supremacista blanc com per part de l’oposició negra. La prova que van fer la feina a consciència és que els devots de Mandela van rondinar alt i fort que se’ls acusava de massa barbaritats, en lloc de centrar tota l’artilleria només en contra dels autèntics malvats, els racistes blancs. A més, van oferir el perdó legal per a tots aquells que confessessin, sempre que no haguessin comès crims de sang. El resultat va ser modèlic; en lloc de l’oblit, la reconciliació va arribar del bracet de la memòria.
Ni al benvolgut Joan Tardà, ni segurament als altres benvolguts membres de la Comissió, se’ls escapava el caràcter limitat del seu encàrrec. Si haguessin fet una feina deliciosament equànime, ara mateix segur que Junqueras i els líders actuals estarien protestant a crits per haver estat sotmesos a sospita i escrutini. Això no ha passat, ans al contrari; les conclusions s’han centrat en les malifetes dels dolents oficials de la pel·lícula, o sigui els afins a Marta Rovira i els missatgers professionals del gabinet de comunicació els quals, com és ben sabut, poden ser liquidats si no agrada el seu missatge. En resum, el balanç final només ha pogut convèncer els que ja n’estaven convençuts, i no sembla que hagi aportat elements nous de judici per guarir ferides, recosir les rivalitats o simplement per situar millor l’afer en disputa.
Al capdavall, ens aclapara el silenci a crits sobre una sola persona, que és només una persona, però que resulta que és també el flamat president d’ERC. Enmig de tantíssima veritat i tantíssima comissió, és eixordador el mutisme sobre el seu paper i el seu coneixement dels fets valorats. Resulta realment creïble que ell no en sabia res, dels cartells sobre els germans Maragall? Exactament quan, on i com no en va saber res o sí que en va saber? I sobre el ninot de la seva figura, que van penjar a un pont de Sant Vicenç dels Horts, tampoc no en va saber res? Ni un cop fet, per donar encara que fos, alguna contraordre? Una acció que va succeir al costat de casa seva, al poble on resideix i on va ser alcalde al llarg d’uns quants anys? On coneix tothom i no se li escapa ni un detall del que hi passa? Certament, en aquella època ell era a la presó, però realment no en va saber res, quan a sobre s’ha demostrat que aquella acció va sortir de l’entorn d’ERC? On són les declaracions d’Oriol Junqueras a la Comissió de la Veritat?
La veritat més veritable d’aquesta Comissió i del balanç que va presentar dissabte és la incertesa sobre el paper del president del partit en l’afer. Si va conèixer els plans, per què no els va aturar? Si es va assabentar dels fets, per què no va reaccionar-hi immediatament? I si no li va arribar cap informació, si va ignorar-ho tot fins que es va fer públic, voleu dir que és la persona més adequada per portar les regnes d’un carro tan important per al país com és Esquerra Republicana de Catalunya? Què és pitjor, la complicitat o la ignorància? Cap comissió no ens ho dirà, però podem escollir nosaltres mateixos al nostre gust. Fins que arribi el dia, si és que arriba, en què l’oli acabi surant per damunt de les aigües planes.
