Que la vergonya ha canviat de bàndol, en el judici contra els violadors a Gisèle Pelicot, és veritat, però ho és a mitges: davant la serenor d’ella, o de la seva elegància -que, per cert, tants mitjans de comunicació han destacat arreu del món- hem vist la grolleria i la ràbia d’algun dels advocats dels violadors adreçant-se a crits i a insults a les dones que hi havia a la porta dels jutjats. Davant el fet d’aturar-se d’ella a saludar les treballadores i treballadors del poder judicial que l’aplaudien, a parlar davant les càmeres, i a adreçar-se a totes les dones del món i a les que l’acompanyaven en cada fase del judici, els hem vist a ells fent servir mascaretes perquè no se’ls veiessin les cares.
Sí: per a nosaltres, les dones, que quan succeeix un cas tan mediàtic com aquest, o com el de Juana Rivas, o com tants d’altres en què estem segures de l’evident injustícia o de la indignant violència, no en dubtem i fem córrer per arreu els nostres noms i diem que “totes som Juana, o Gisèle, o que jo sí que et crec, germana”, és evident que la vergonya ha canviat de bàndol quan els veiem allà a tots, assegudets, amb les cares tapades. Però jo no ho crec, que ells en tinguin massa, realment, de vergonya. Crec, en canvi, que ells creuen que han tingut mala sort, perquè és a ells a qui han enxampat, i crec que pensen que si haguessin estat en un altre moment de la història no els hauria passat res, perquè el que feien tampoc era tan greu, sí, com ha declarat algun d’ells, “ja tenien el consentiment del marit, per a fer-ho!”
La vergonya no ha canviat tant de bàndol quan algunes de les dones de les famílies dels acusats han intentat defensar-los o relativitzar els delictes que han comès, quan als mitjans de comunicació no surten els cognoms dels violadors, quan de 20.000 vídeos només han anat 50 homes a judici -no em surten els comptes, a mi!-. Jo no visc al municipi de França on van succeir les violacions a Gisèle Pelicot, però m’imagino que hi ha fills, filles, mares, veïnes, veïns dels acusats que saben qui han estat, i no acabo de veure que el judici hagi fet que tota la societat condemni a la vergonya i a l’estigma els violadors, com sí que ha passat, històricament, durant tant de temps, amb les dones violades, assetjades i abusades.
No ha canviat tant de bàndol, la vergonya, quan ara, que prenen força les declaracions, les acusacions i a nosaltres ja no ens fa ni vergonya ni por parlar dels abusos patits, tants senyors es permeten el luxe de sortir per la tele o per la ràdio, o per xarxes, a exigir que sigui allà on ells diuen que ha de ser, i com ells diuen, que, si de cas, podem anar a denunciar.
