L’abraçada entre els Estats Units i Rússia dels últims dies ha superat amb escreix la impudícia habitual de les relacions internacionals. Malgrat haver predit fa més de tres anys que aquesta nova amistat seria l’escenari més probable de sortida del conflicte, no hagués pogut mai imaginar el servilisme de la nova administració ni la celeritat dels canvis. Esperava, més bé, un lent oblit i desinterès per la causa ucraïnesa seguit d’un apropament progressiu a Moscou que es completaria després de la successió de Putin. Tanmateix, ni les formes més pures i hipòcrites de la diplomàcia s’han respectat quan es tracta de soterrar antics aliats que han perdut tot interès o valor.
La bel·ligerància de Trump contra Zelenski no té parangó a la història de la humanitat. S’ha vist amb certa freqüència que el teu antic soci et vengui al teu enemic amb discreció per amagar la vergonya de la traïció, però és del tot nou que tots dos s’entenguin per esprémer-te i, a més, el teu antic soci et carreguí a tu tota la responsabilitat del desastre per, precisament, haver-li fet cas. El grau de cinisme desplegat per l’administració nord-americana ha fet de la seva fugida de l’Afganistan, Iraq i Vietnam fites de la responsabilitat i el sentit d’Estat. És possible que el preu de ser enemic dels Estats Units sigui terrible, però el cost de ser el seu aliat és mortal.
Tot i això, els excessos de Trump no poden fer que ens equivoquem en l’anàlisi de la realitat de fons: els demòcrates, d’una forma o una altra, també hagueren abandonat els ucraïnesos a la seva sort tard o d’hora. La diferència no rau en aquesta traïció, la diferència es troba en la traïció als seus socis de l’OTAN, a la resta d’Europa. Són els polonesos i els països bàltics els qui no esperaven veure-s’hi tan abandonats com els ucraïnesos. Tots sabíem que els Estats Units defensaven els seus interessos per sobre dels nostres; però cap país estava preparat enfrontar-se a uns Estats Units que utilitzés Rússia per intimidar-nos i obligar-nos a fer concessions econòmiques. En un tres i no res, Putin ha esdevingut el pinxo de Trump per fer-nos xantatge.
Una pau negociada entre els Estats Units i Rússia desfavorable per a Ucraïna era un escenari probable per aquest conflicte, però no és el cas que tenim ara sobre la taula. No es tracta de cercar un equilibri tens entre dos blocs oposats que sigui el menys lesiu en vides humanes. L’actual acord que es cuina és com sotmetre tota Europa a la voluntat dels Estats Units amb la col·laboració de Rússia. En els últims anys hem escoltat discursos propagandístics sense fi sobre els perills de Moscou. Era retòrica militarista sense cap ni peus, perquè Rússia sols té capacitat i recursos per ser una amenaça real per als països bàltics; però ara, la pinça que formen Trump i Putin té com a objectiu la fragmentació i divisió d’Europa per convertir-nos en satèl·lits dels seus imperis. Ara el perill és real i difícilment conjurable.
Si analitzem com hem arribat a aquesta situació crítica, ens adonarem que el nostre pecat principal fou el servilisme mostrat davant dels nord-americans i la incapacitat per tenir veu pròpia. Un exemple el trobem en la sèrie d’Acords de Minsk que intentaren tancar la primera crisi ucraïnesa. Llavors, el principal beneficiari de la congelació de les hostilitats fou Alemanya. Ells aconseguiren mantenir la seva unió econòmica i estratègica amb Rússia i salvar les aparences davant de la galeria. El problema principal era que els països bàltics i Polònia augmentaren el seu euroescepticisme en comprovar que els alemanys, novament, podien entendre’s fàcilment amb els russos en perjudici dels seus interessos o, encara pitjor, no complir amb les obligacions de l’article 5 de l’OTAN i abandonar-los en cas de conflicte obert amb Moscou. Per aquesta raó, prengueren la decisió de vincular-se encara més estretament amb Washington i bloquejar la integració europea, especialment en qualsevol àmbit relacionat amb la defensa o la seguretat. El resultat final fou que, més que ser rivals d’Alemanya, ho foren de França, l’únic país sincerament compromès amb una autonomia estratègica europea.
Per altra part, els nord-americans també se sentiren perdedors en aquestes negociacions. Putin i Merkel els mantingueren fora d’escena. Obama, que no tenia cap pla per gestionar la crisi ni sabia com enfrontar-se a Putin, ho va agrair perquè li estalviaren el ridícul d’haver d’acceptar la seva feblesa en públic. Tanmateix, l’administració nord-americana feu el que millor sap fer: intervenir en tercers països donant suport a les faccions més maximalistes amb l’esperança d’escalar els conflictes. Les seves terminals mediàtiques prometeren per activa i passiva un futur ingrés d’Ucraïna en l’OTAN i una ajuda militar incondicional en cas de produir-se una guerra. Zelenski, que fou escollit pels votants que no volien recobrar Crimea, no seria capaç de reconduir la situació.
Finalment, Rússia, malgrat ser la gran guanyadora de la crisi de 2014, no tenia prou i volia que les seves demandes de seguretat foren ateses: garanties de la futura neutralitat d’Ucraïna i reconeixement de la seva annexió de facto de Crimea. El paperot del referèndum podia donar una certa aparença de legitimitat que salvés la prohibició d’alterar fronteres per la via militar que conté la Carta de Nacions Unides; però era una pretensió massa dura per ser engolida fins i tot per Alemanya. En aquest passat no tan llunyà, encara es mantenien certs fonaments d’aquest fràgil temple conegut com a Dret internacional.
Tanmateix, Alemanya va cometre una sèrie d’errors de càlcul que comprometeren seriosament el seu futur. En primer lloc, sobreestimaren l’efecte dels incentius econòmics sobre Moscou. Pensaven erròniament que Putin era un ninot dels oligarques, autèntics amos de Rússia, i que aquesta plutocràcia seria capaç de moderar els sectors més radicals i militaristes. En segon lloc, pensaven que els costos per a Rússia d’un conflicte obert eren massa elevats i desincentivarien qualsevol jugada arriscada. No entengueren, com ja explicàrem fa tres anys, que Putin estava cansat de l’actual ordre internacional i volia, precisament, fer-lo esclatar definitivament.
Tot i això, tampoc saberen veure el nefast efecte de la política nord-americana manipulant l’opinió pública amb falses promeses d’una entrada a l’OTAN. Alemanya sempre s’havia mostrat contrària a aquest joc pels seus potencials efectes desestabilitzadors, però també es negaren a oferir una alternativa militar que donés seguretat als països bàltics i a Polònia. Alemanya torpedejà tots els projectes d’ampliació de la despesa pública francesos i el seu objectiu durant tots aquests anys fou, precisament, estrangular econòmicament dos dels països amb exèrcits més operatius: França i Grècia.
Els alemanys, amb el seu proverbial i infinit provincialisme, somniaven a dominar una Europa reduïda a una Suïssa eterna: neutral, sense política exterior, sense exèrcit, sense centrals o armes nuclears, ecològica, totalment perifèrica i sempre tutelada pel benevolent germà americà. Incapacitats per pensar més enllà d’aquest marc després de conduir la humanitat al desastre sempre que intenten tenir una política internacional, feren tot el possible perquè els francesos i els britànics, els únics amb certa experiència continental en la qüestió del lideratge, mai no pogueren prendre el comandament d’Europa. La introspecció i el silenci luterans eren el nostre destí al món.
Tots els equilibris de poder que garantiren l’hegemonia d’Alemanya s’han ensorrat. El seu futur canceller, el senyor Merz, malgrat totes les seves estridències i bruscs girs d’afinitats proatlàntiques o europeistes, serà el líder d’un enorme cadàver polític. El principal instrument que Alemanya tenia per afonar la resta de països, els acords de Maastricht, està mort. El Banc Central Europeu, l’autèntic exèrcit prussià que ha sotmès Europa, ja no pot funcionar segons la música de Berlín. Trump, de forma totalment inesperada, és la persona que més ha fet per la construcció d’una Europa alliberada dels grillons de l’euro i la dictadura de l’austeritat. França, amb la tradició gaullista de keynesianisme militar, s’obri pas al continent amb els polonesos, uns socis inesperats. De cop i volta, la pesada llosa germànica que contenia les forces de la història ha desaparegut i els rius alliberats tornen a omplir les gleres. Més prompte que tard, els dirigents de comèdia bufa que habiten a les institucions europees seran substituïts per líders ambiciosos i amb experiència. A la Comissió Europea, tots saben que Macron prepara el seu assalt al cor d’Europa.
