Llegint l’esplèndid volum amb la traducció al català feta per Yannick Garcia dels textos que Hannah Arendt va dedicar a la memòria de Walter Benjamin i que acaba de publicar Flanneur (Walter Benjamin 1892- 1940) em vaig trobar ja a la primera pàgina un text que em va sorprendre i impressionar. Diu Hannah Arendt que per a Benjamin i “per a molts de la seva procedència i generació” el moment més fosc de la guerra van ser els primers dies de la tardor de 1940: “la caiguda de França, l’amenaça a Anglaterra, el pacte Hitler-Stalin encara intacte i amb la seva conseqüència més temuda en aquells moments, que va ser l’estreta cooperació dels dos serveis de policia secreta més poderosos d’Europa”. El que em va sorprendre d’aquest text és la gran importància que atribueix, en l’estat d’ànim de Benjamin i de tants altres com ell, al pacte Hitler-Stalin, que ha quedat pràcticament oblidat en la memòria col·lectiva. Que la vigència en aquells moments absoluta d’aquest pacte absolutament diluït en la memòria –probablement perquè després del pacte es va produir l’enfrontament entre tots dos i va ser un dels episodis centrals, més sagnants i decisius de la Segona Guerra Mundial- es posi a la mateixa alçada, a l’hora d’explicar els temors i les decepcions de Benjamin i la seva generació, que la derrota francesa o l’amenaça a Anglaterra, trenca amb molts dels relats interioritzats en el nostre present sobre el que va passar en aquella època.
Una de les coses que més impressionen d’aquest paràgraf és que per Hannah Arendt –i ella considera que també per a Benjamin- el pacte nazi-soviètic representava la col·laboració estreta de les dues policies secretes. En la percepció actual, certament l’existència d’un pacte entre Hitler i Stalin vigent en el moment de començar la Segona Guerra Mundial és un fet conegut i reconegut. El van signar a Moscou el 2 d’agost de 1939 els ministre d’exteriors dels dos països, Von Ribbentrop i Molotov, i per això sovint se l’esmenta amb els noms dels dos signants. Però generalment se’l considera només una mena d’acord de no-agressió, que té per objectiu –això sí- repartir-se Polònia i per extensió tota aquella franja de l’Europa de l’Est que hi havia entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica a través d’un protocol secret que establia les zones d’influència entre una i altre. El pacte entre Hitler i Stalin podria semblar doncs una mena d’acord provisional de caràcter estratègic a través del qual dues potències antagòniques destinades a enfrontar-se comencen eliminant tot allò que hi ha en el territori entremig de totes dues, com si fos una nosa per a la batalla final.
Però en la frase de Hannah Arendt el pacte entre Hitler i Stalin, entre el nazisme i l’estalinisme, agafa una altra transcendència i, sobretot, una altra dimensió. No és tan sols un pla per repartir-se Polònia, que fa de tap entre totes dues. És un pacte de cooperació entre els dos serveis secrets que fa por a Benjamin perquè els dos règims totalitaris només poden col·laborar policialment per eliminar físicament la dissidència. La doble dissidència. Els qui són tan dissidents dels uns com dels altres, com podria ser el mateix Benjamin, I sabent a més –Benjamin, jueu, i els qui Hannah Arendt defineix com “de la seva mateixa procedència”- que una característica permanent i constant de tots els règims totalitaris és l’antisemitisme. Certament, Hitler i Stalin pacten per carregar-se tot el que hi ha entremig de tots dos. Però no tan sols geogràficament, el territori polonès. També els qui estan ideològicament al mig, entre dos focs, els qui no són ni volen ni una cosa ni l’altra. La classe dirigent polonesa exterminada a trets a Katin. Però també els socialdemòcrates, els liberals, els marxistes heterodoxos, els antiestalinistes, la intel·lectualitat jueva. Primer, carregar-se tot el que hi ha el mig. I després, si cal, els totalitarismes ja s’enfrontaran entre ells. Per Benjamin, el pacte Ribbentrop-Molotov és una tenalla que persegueix els del mig i els deixa sense escapatòria, que en pretén la pura eliminació.
És molt interessant aquesta referència tan crua de Hannah Arendt als efectes ideològics del pacte Hitler-Stalin, encarnat en la persecució mancomunada de figures com la de Benjamin, perquè a hores d’ara molt sovint ens mirem què va passar en els anys trenta per intentar entendre què està passant ara. Però a l’hora de repassar els fets històrics dels anys trenta per parlar de l’actualitat, cadascú sembla triar els fets que li convenen i oblidar els que no li convenen. I el pacte Hitler-Stalin, en la dimensió de col·laboració repressiva i ideològica que li atorga Hannah Arendt, és dels que sembla que no convenen. Normalment, presentem el que va passar en aquells anys com un xoc entre dos blocs: feixistes i antifeixistes. I és veritat. I recordem els fronts populars que responen a aquesta dicotomia. I és veritat. I lamentem la manera en la qual les democràcies occidentals van creure a Múnic que es podia aturar a Hitler donant-li allò que demanava, fent-li concessions i intentant apaivagar-lo, en compte d’enfrontar-s’hi. I és veritat. I s’ha de tenir present. I que les democràcies occidentals van deixar sola la República espanyola, mentre Rússia l’ajudava. I és veritat. Però també cal recordar que Hitler i Stalin van posar en marxa una tenalla contra els del mig, contra Polònia en el mapa, contra el ventall democràtic que va des del conservadorisme fins al socialisme respectuós amb les llibertats, passant pel liberalisme. I treballadors d’obediència estalinista –entre ells algun exiliat espanyol- van ser sorpresos quan el nazisme ja havia envaït Polònia, boicotejant la indústria de guerra francesa que s’estava preparant per a la confrontació amb l’Alemanya nazi. A Espanya, els falangistes deien que en la nova era no hi hauria ni socialdemòcrates ni liberals ni conservadors, només blaus o rojos. El pacte entre Hitler i Stalin intentava fer complir aquesta profecia. Després, quan toqués, blaus i rojos ja s’enfrontarien directament. Però abans farien la tenalla per buidar l’espai del mig.
Si fem servir exemples del passat per intentar comprendre el present, aquesta col·laboració entre totalitarismes contra els del mig –com una fase prèvia a un hipotètic enfrontament posterior entre ells- no em sembla un record negligible. Certament, els totalitarismes d’avui són diferents dels del passat. Però n’hi ha. Amb formes, indumentàries i fonaments diferents dels de llavors. Per exemple, als totalitarismes per raó de classe o de nació s’hi han afegit amb una força extrema els totalitarismes de matriu religiosa. Però la temptació de confluït en la pràctica encara que sigui amb discursos antagònics, d’alimentar-se mútuament, de buidar, combatre i desacreditar l’espai del mig –pensant o no en una posterior confrontació entre ells- em sembla un precedent útil per entendre algunes de les coses que estan passant i que en setmanes com aquesta esdevenen d’una tràgica actualitat.
