Per motius obvis no val la pena perdre ni un segon parlant sobre el recorregut zero que té l’anomenada taula de diàleg. O de negociació, tant és, jo ja em perdo amb tanta mandanga. No hi ha absolutament ningú, ni una sola persona al món, que pensi que les aspiracions nacionals dels catalans es podran materialitzar gràcies a aquestes trobades, on m’imagino que les converses deuen ser com les que tenen els figurants de les pel·lícules.
La taula no tan sols no està pensada per avançar cap a la independència, sinó que està pensada per evitar-la. Per molts motius. Primer, perquè el paper dels polítics catalans és tan escatològic, fa tanta angúnia, que escampa encara més el desànim general, la sensació que la independència no és possible i que el màxim que podem fer és mirar de resistir fins a un punt indeterminat del futur. Segon, perquè enfronta encara més Esquerra i Junts en la seva particular batalleta per veure qui dels dos tracta amb l’amo, qui capitaneja la gestió de les engrunes. Tercer, perquè fora encara els queda més clar que els líders de l’independentisme treballen per l’autonomisme.
I quart, perquè la taula representa un espai que a Espanya li interessa generar. No per ara, sinó de cara a un possible contraatac dels catalans, de la gent. Si hi hagués una nova acció unilateral del poble, com va ser el Primer d’Octubre, si la gent tornés a passar per sobre de l’Estat i dels polítics catalans, un espai anomenat “taula de diàleg” seria el lloc ideal des d’on intentar desactivar la revolta des de dalt i sense haver d’enfangar-se amb un nou 155.
La taula de diàleg, doncs, és en realitat una taula de contenció feta per frenar la independència. Un espai inaugurat, per cert, per Carles Puigdemont l’octubre del 2017, quan va decidir ignorar el mandat del referèndum i va proposar a Espanya diàleg per arribar a una solució acordada. Lol.
