Les declaracions dels polítics espanyols sobre Catalunya són una barreja d’ignorància gairebé enciclopèdica, catalanofòbia i amenaces més o menys amagades. El resultat sovint són exabruptes com el de la nova ministra d’Administració Territorial, Isabel Rodríguez, que ja ha trepitjat la primera mina abans d’entrar al ministeri, demanant als independentistes en to de mestressa, si ja hem après la lliçó i deixant clar per enèsima vegada que no existeix cap possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació.
Els exabruptes hispànics provoquen l’esperable terrabastall d’indignació a Catalunya amb crits, xiuxiueigs i ploriqueigs. Espanya mai enganya i mai perd l’ocasió de mostrar el seu tarannà autoritari, reaccionari, amb arrels feixistes. Aquestes manifestacions col·lectives de greuges no ens duen un centímetre a la independència, però proven una vegada més, què profunda és la raó de l’independentisme.
De pas també compensen per a la manifesta manca d’empenta del govern de coalició independentista. La “Generalitat republicana” que anunciava el primmirat president Aragonès no ha encetat cap moviment de suport digne de tal nom. El seu tetragrama, que va presentar a les eleccions, incloïa: 1) polítiques socials; 2) feministes; 3) ecologistes; 4) de democràcia, per fer inevitable l’autodeterminació de Catalunya. Són els punts sobre els quals vol actuar ERC a una situació de normalitat autonòmica, un govern que, després d’haver estabilitzat el gobierno d’Espanya, aleshores vol estabilitzar el de Catalunya. ERC és una empresa estabilitzadora. Però un govern reduït a la gestió més o menys eficaç de la vida quotidiana, es troba de sobte amb situacions excepcionals, com ha passat amb l’incendi del Cap de Creus, i prova que no està a l’altura del que s’espera d’un govern que diu de si mateix que és republicà i independentista. Ans al contrari, al moment del baptisme de foc ha palesat una ineptitud greu a l’hora de defensar els interessos de Catalunya.
Conscients els mitjans públics de comunicació que cal recolzar el president Aragonès amb un biopic que li doni a conèixer a la població que ho pateix, van emetre un publi-reportatge a la major glòria del president més jovent de la Generalitat. És un exemple transparent de l’efecte que té el monopoli dels mitjans públics de comunicació per un partit polític. Que és la situació de facto ara per ara a Catalunya, on els mitjans públics de comunicació, TV3 i Catalunya Ràdio, són aparells de propaganda d’ERC, farcits de periodistes també al servei del partit. El seu relat és un relat de partit, convertit en dogma imposat com la ideologia del règim.
Aquesta integració o submissió de Catalunya a l’holograma de la política espanyola, el veritable objectiu de la política d’ERC, es palesa a cada moviment que fa o creu que fa el govern. Ara anuncien la reunió de la Comissió bilateral Estat/Catalunya pel proper dos d’agost. Déu n’hi do! La manca de propostes i idees els porta a presentar el funcionament ordinari de les institucions de l’Estat com una conquista. Hi ha dinou comissions bilaterals de cooperació a Espanya, pur “cafè per a tots” i les seves competències són de caràcter tècnic i no polític. L’interessant, tanmateix, és la taula de diàleg a la que ERC té dipositades les seves esperances, a desgrat de l’exabrupte de la neòfita ministra.
Però aquesta taula té una altra projecció i calendari. És una taula biennal, car després de dos anys, es farà una avaluació dels resultats llavors obtinguts i, si fossin dolents, es proposaran altres mesures com un boirós “embat democràtic” que ningú no sap què és. En definitiva amb aquesta mena de “pas de l’equador” el que ens demana el govern, ERC i JxC, són dos anys de paciència, fins a veure que passarà si els resultats són dolents.
Sembla que l’independentisme s’hagi fet fabià, és a dir, partidari de la tàctica del cònsol Quintus Fabius Maximus, anomenat “cunctator” (ajornador) a la segona guerra púnica, consistent en endarrerir sistemàticament la confrontació amb l’enemic, fins a afeblir-ho al màxim. La idea és que el front judicial exterior tindrà bones notícies per a l’independentisme dins quatre o sis anys, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans dicti sentències als casos dels recursos dels presos polítics, encapçalats per Jordi Cuixart.
Mentrestant, es diu, el que cal és esperar, ja que la justícia europea ens traurà les castanyes del foc. És una esperança sense esperança. La dinàmica de la colonització no s’atura en cap front, repressiu, educatiu, legislatiu, administratiu, social, econòmic. Dins sis anys, amb una o dues eleccions en Espanya i una almenys en Catalunya, la situació pot haver canviat radicalment i el procés de desnacionalització de Catalunya pot haver arribat a la condició de cementiri de la “pax romana”.
