Aquest estiu s’ha publicat el llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització. Jo no l’he llegit, però sí que vaig llegir l’estudi en què es basa, publicat fa uns anys pels mateixos autors, i fet a partir d’entrevistes de qualitat a catalans majors de 90 anys. Se’ls va preguntar pels seus usos lingüístics, d’ara i d’abans, i pels dels seus pares i avis. Les conclusions que s’han extret és que fins fa quatre dies, aquí només parlaven castellà quatre gats de les elits. No va ser fins ben entrat el segle XX que bona part de la societat catalana va deixar de ser monolingüe i va aprendre el castellà a l’escola, i no va ser fins a l’arribada del franquisme que la gent va començar a fer-lo servir al carrer.
Segurament, molts dels qui ens hem interessat mínimament per la història dels nostres ascendents, tenim exemples familiars que ho corroboren. Dos dels meus besavis van arribar a Barcelona de joves des d’Espanya i tots dos van acabar parlant als seus fills en català, que era la llengua de la terra, l’única llengua que servia realment per relacionar-se i fer vida a Catalunya.
En 100 anys, doncs, el català ha passat de ser l’única llengua comuna del país a ser la llengua habitual d’una tercera part de la població. Des que va començar a recular, la tendència sempre ha anat a la baixa i en cap moment l’ús social del català ha recuperat terreny.
Estem vivint un procés de substitució lingüística de manual. L’anomenat bilingüisme no és mai un estat sociolingüístic estable, és només una etapa temporal i prèvia a la substitució d’una de les dues llengües. Quan en una societat hi ha dues llengües d’ús social, una sempre s’acaba menjant l’altra, és la inviolable llei de la jungla de la sociolingüística. És per això que, en les democràcies plurilingües avançades, com Suïssa i Bèlgica, per molt poliglota que pugui ser la població, en l’àmbit legal cada llengua té assignat un territori concret. Això acaba repercutint en els usos lingüístics de la gent, on a cada territori adopta una única llengua comuna. És així com es conserva un idioma, fent possible que en un tros de terra pugui regnar en solitari. I és per això que a Brussel·les, l’única ciutat de Bèlgica on el francès i el neerlandès comparteixen drets, en l’ús social la primera llengua està devorant la segona, malgrat que tradicionalment la ciutat havia estat sempre flamenca.
L’única manera que el català sobrevisqui és que torni a ser l’única llengua comuna del país. Dit d’una altra manera, el castellà ha de deixar de ser una llengua que serveixi per relacionar-se socialment. Catalunya, o serà catalanoparlant o serà castellanoparlant. O ens substitueixen o els substituïm. No hi ha més, hem de triar, no existeix una tercera opció. Crec que hi som a temps, però de moment estem triant desaparèixer. Amb uns polítics que parlen en castellà amb els cònsols i amb els periodistes parlamentaris, amb uns polítics que no són ni capaços de fer complir les lleis que protegeixen mínimament el català i que a sobre subvencionen contingut cultural en castellà (?!), amb uns polítics com aquests i amb uns parlants que de manera majoritària es passen voluntàriament al castellà cada cop que algú els el parla, mot a mot ens tirem terra de cementiri al damunt.
