Fa uns tres anys, un bon amic dedicat al món editorial i perspicaç observador polític, tot parlant del que va significar per Catalunya el primer d’octubre, va dir-me: “potser era el seu cant de cigne…” He de confessar que la seva afirmació la vaig trobar exagerada en aquells moments. Però, quines coses!, tot d’una em va venir a la memòria una frase d’Agustí Calvet “Gaziel”: “la història és plena de tombes col·lectives”. Restem al marge d’aquest perill els catalans?
Sé que si parlo en aquests termes és fàcil que hom m’acusi de catastrofista i de generar moral de derrota. Molt bé. Podem continuar fent la viu-viu i continuar creient que els reis no són els pares. Aquest és el camí més recte cap al desastre. Sobretot, quan deixem de banda que qualsevol estratègia per redreçar la situació negativa d’una nació, comença per saber exactament on és.
No cal ser un sociòleg experimentat per veure que tots aquells compatriotes que van configurar l’exèrcit del procés independentista, han desertat. Joves, grans, de poble o de capital. Tots s’han reclòs en el seu dia a dia i han abandonat qualsevol esperança de la fundació d’un estat català. Els més optimistes, a tot estirar, proclamen amb la boca petita: “potser els meus nets…” La raó? Només n’hi ha una: se senten estafats pel capteniment dels dirigents polítics d’aquell moment… i que continuen essent els mateixos d’ara. No li donem més voltes ni ens capfiquem a fer cap estudi acadèmic al respecte. La radiografia és aquesta que acabo de descriure. Després, aquells que vulguin, poden entretenir-se a generar tota la literatura que vulguin. Però no hi ha més cera que la que crema.
Com no pot ser d’una altra manera, una atmosfera social així genera un clima de fatalisme. Un poble sense “caps”, és un poble decapitat. Ara mateix, Catalunya és això. Ni esma té per exigir de forma contundent que els responsables de la derrota, assumeixin les conseqüències i marxin cap a casa. De fet, he arribat a la conclusió que poc ens importa quan veig que continuen tranquil·lament en els càrrecs.
Procurar que no es reverteixi aquesta situació és la principal obsessió de Junts, Esquerra i la CUP. L’estat anímic dels catalans, és una cosa que els preocupa tant com a mi la plantació del gingebre vermell a Papua Nova Guinea. Aquest desdeny mesquí respecte al descoratjament dels seus connacionals, configura la millor prova d’una mentalitat roïna. Saben que és la fórmula que tenen per mantenir-se. I que no és cap altra que tots pensem que no hi ha res a fer. Què podem esperar de gent així?
La seva dèria els duu a protagonitzar situacions grotesques i patètiques. La més destacada darrerament, és la seva obsessió a voler presentar dues diputades del partit Aliança Catalana (especialment la batllessa de Ripoll) com la reencarnació del feixisme dels anys trenta del segle passat. Embolica que fa fort. És clar, el rigor històric, polític o intel·lectual són coses inabastables per a les mentalitats esquifides. Mentrestant, contemporitzen i miren a veure quina engruna els dona l’amo espanyol (socialista avui o popular demà) que no va tenir cap mania en ficar-los a la garjola. Només cal veure la cara del president del Parlament quan parla Salvador Illa o Sílvia Orriols per entendre fins allà on són capaços d’arribar a canvi d’una poltrona.
