L’any 1973 es va produir la primera crisi del petroli. En una època en què els països occidentals patien una forta dependència del cru, els preus es van disparar i allò va produir una depressió econòmica que va allargar-se uns quants anys. L’origen va ser divers, però hi va tenir un pes determinant la guerra del Yom Kippur, un de tants conflictes entre Israel i els seus veïns àrabs. Arran de l’atac de Síria i Egipte, els EUA i Europa occidental es van posicionar a favor dels israelians. Aleshores els governs àrabs van decretar un embargament de les exportacions a Occident, i es va generar un efecte en cadena que va sacsejar profundament l’economia mundial. Apuntem també que, i en contra del que es pressuposa, la crisi va acabar enfonsant més els països del tercer món que els del primer món.
Ja fa uns anys de tot plegat, però resulta colpidora la similitud amb el que està succeint ara mateix. De nou, la crisi ha esclatat en connexió amb el conflicte d’Orient Mitjà, tot i que el principal oponent d’Israel sigui ara l’Iran, un país que als anys setanta estava liderat pel Xa de Pèrsia, fort aliat dels Estats Units. Altres aliances també han canviat, és clar, i és impensable que avui en dia els règims del golf Pèrsic s’arrenglerin amb el govern dels aiatol·làs. Però el tancament de l’estret d’Ormuz per part de Teheran actua, de fet, amb la mateixa força que un embargament de l’OPEP. El gas liquat ha pujat en un 30%, el barril de petroli un 40%, i les principals borses han entrat en pànic. La inflació treu el cap i tots els analistes financers insisteixen que, si la confrontació es manté, la depressió està servida.
L’únic que podria mitigar el daltabaix econòmic serien les expectatives del petroli de Veneçuela, les quals sota el mandat de Maduro estaven al mínim, i que potser ara repunten amb l’obertura del nou govern. De fet, és curiós que l’atac a l’Iran no s’hagi desencadenat fins que Donald Trump ha aconseguit afermar el control sobre els destins de les exportacions de petroli del Carib. De vegades dues notícies juntes es llegeixen millor i ajuden a entendre el quadre general. Malgrat tot, cal dir així mateix que la producció de Veneçuela no pot compensar, ni de lluny, el volum de carburant que podria restar hipotecat a la zona del Golf. També caldrà veure, per completar l’escenari, com evoluciona la guerra entre Rússia i Ucraïna, atès que la producció de petroli i de gas a escala mundial també se’n pot veure afectada.
En resum; tenim nuvolades negres a l’horitzó, de forma immediata, i la incògnita no és tant quins efectes causaran (ja ho estem veient), com quant de temps s’allargaran i, per tant, quina magnitud pot acabar tenint la tragèdia. Esperem que no es produeixi una escalada violenta, i que uns i altres posin seny. I ves a saber si, en aquesta segona crisi, som capaços d’aprofitar les lliçons que no es van arribar a aprendre del tot el 1973; que la dependència dels hidrocarburs ens fa extremadament fràgils, i que cal apostar decididament per fonts d’energia renovables i accessibles a totes les societats. I sobretot, entendre d’una vegada que l’esclat de conflictes bèl·lics no ajuda a resoldre les crisis, sinó que les sol agreujar, i molt.
