De tots els estralls nacionals derivats del Procés, el pitjor és la fletxa que ha quedat clavada a la moral col·lectiva. Si mirem el català mitjà, aquell que fa només uns quants anys bramava convençut que “això no ho atura ningú”, ara se sent derrotat i diu que “ja no hi ha res a fer”. Derrotadíssim. Molt més derrotat del que realment mereix la situació -que no dic que sigui per llançar coets. Podríem dir que és natural. La sensació de derrota porta a la pèrdua de confiança, fa que et percebis molt més feble que la força que realment tens, i per tant o bé no la fas servir o bé la malgastes. A banda del desànim i la resignació general, la por de no poder guanyar també engendra “solucions” a la desesperada que reforcen encara més el marc mental de la derrota.
Un exemple de pirueta pessimista és aquesta mena de parlament alternatiu que vol impulsar Joan Carretero. Ho va explicar en una entrevista en aquest diari. El “Parlament Lliure”, n’hi volen dir. Al web hi posa: “Cal crear una nova legitimitat, escollint uns nous representants, al marge de les institucions autonòmiques, que facin efectiva la independència”. Sense entrar en totes les coses que Carretero diu a l’entrevista sobre aquest tema, perquè no acabaria mai, em limitaré a destacar l’error de base, que és posicional, actitudinal: si no tens força per guanyar el control del Parlament i del Govern, segur que no tens força per fer efectiva la independència des d’unes parainstitucions. I encara menys des d’unes que, literalment, “potser haurem de votar al carrer”. En realitat, una idea com aquesta, que aparentment sembla molt valenta i agosarada, neix de la resignació: com que no ens creiem ni prou gent ni prou forts per guanyar, abandonem el terreny de joc. Una cosa és que les institucions catalanes estiguin pervertides o segrestades pels qui ara les ocupen, i l’altra és que la solució impliqui deixar d’aspirar a controlar-les. Que ara estiguin al servei d’Espanya no vol dir que siguin espanyoles, com defensa Carretero. Són les nostres institucions i si les donem per perdudes només hi perdem nosaltres.
Una altra idea a la desesperada, pensada des de la retirada, és la de la doble xarxa escolar, que pretén garantir una línia educativa en què realment es compleixi la immersió. L’error també és d’arrel. Igual que en el cas del pseudoparlament, amb la doble xarxa estaríem acceptant la pèrdua d’un terreny que és nostre, que ens pertany, encara que ara no el puguem fer servir, o no com voldríem. El cas és que si el deixes anar voluntàriament, després recuperar-lo és molt difícil. Hi ha unes lleis que exigeixen la immersió i que no s’estan complint, d’entrada perquè no es posen mecanismes per fer-les complir. Bé faríem de posar la força de pressió aquí. A banda d’això, fa gràcia que els qui proposen la doble xarxa sovint són els mateixos que bavegen quan Lamine Yamal parla català i que pretenen solucionar els nostres problemes demogràfics a través de la catalanització d’immigrants. Ho dic perquè obrir la porta a una educació pública segregada per llengua, a Catalunya, significa acceptar que en moltes escoles el català quedi absolutament residualitzat.
Per dir-ho ràpid, no pots guanyar posicions si cedeixes terreny que no tens perdut. No hem de renunciar ni a les nostres institucions ni als espais morals conquerits, bàsicament perquè encara som prou forts per poder-los fer servir a favor nostre. Fa segles que resistim. I fa quatre dies vam passar, en uns quants anys, de posar adhesius a les matrícules a votar en un referèndum d’independència. La nostra nació existeix i és la que està més viva de Catalunya, per diferència. Em sembla francament precipitat que ens vulguem fabricar la reserva índia.
