L’esperpèntica i apocalíptica profecia que ha llançat Ayuso als quatre vents, que Espanya (AKA Castella més territoris assimilats i els indigestos i sediciosos de sempre) pot convertint-se en una república federal, laica i plurinacional, és tant còmica com perversa. Una pell de plàtan per a un ampli ventall d’ingenus. Però no és cap ximpleria.
Les estratègies negociadores de Sánchez, tard o d’hora, tocaran la tecla republicana, que a Espanya té el seu públic: un republicanisme sentimental, desactivat, que les esquerres porten a dintre com una bonica utopia. A Catalunya aquest públic també existeix, nostàlgic d’un «republicanisme espanyol» que no té res a veure amb el nou republicanisme a la catalana.
Justament aquí rau el perill de tot el misteriós procés negociador que ens espera: despertar de nou el miratge impossible d’una Espanya diferent, més amable, oberta, plurinacional, respectuosa amb les diferències i federal amb entusiasme. És un parany que no convé menystenir, perquè, fins i tot com a etapa intermèdia cap a una independència que ara mateix no té horitzó ni calendari, sona a música celestial.
Quanta gent, a Catalunya, no firmaria ara mateix per viure a una república laica i plurinacional? Fer salivera o somiar truites no és pecat, però…
El problema és que aquesta Espanya només existeix als malsons de la dreta nacionalista, uns malsons que li duren molt poc: és perfectament conscient de l’immens poder que té al darrere, de la capacitat de parar als peus a qui faci falta, a les bones o a garrotades. També Sánchez és conscient de les seves limitacions, de la realitat del seu propi partit, rendit al nacionalisme espanyol més aspre i venjatiu. Per altra banda, no se li coneix cap mena d’entusiasme republicà ni plurinacional. Ni se sap que hagi experimentat cap sobtada conversió.
El català al Congreso i a Europa ja l’anirem pentinant, despentinant i retallant els pròxims mesos i anys. L’amnistia, ja l’embolicaran prou perquè sigui un si és no és i sobretot perquè no sembli mai un acte de penediment, feblesa o rendició de l’Estat. I si al voltant d’aquests dos temes encara hi ha un cert marge per avançar en alguna cosa, amb totes les precaucions, sobre l’autodeterminació es fan grans tips de riure: algú sap per què haurien de concedir ara un referèndum, quan estan guanyant per golejada el partit?
A Catalunya, on tenim mitja ànima força anarquista i mitja de llei i ordre, ens creiem massa fàcilment que el president del govern espanyol és qui mana a Espanya. I deduïm que si negocies amb el futur president, estàs canviant Espanya. Això respon a una lectura molt superficial del poder espanyol: al president només li deixen manar una mica més quan és de dretes i aparentar que té el poder, però el guió és col·lectiu, elaborat per una poderosa, superba, rocallosa i ambiciosa maquinària de poder, de domini i de negoci.
Negociar o acordar canvis transcendentals amb un president que sempre serà vist com a il·legítim per aquesta maquinària és… com ho diria… un excés d’optimisme després de molts anys de misèria. I possiblement també un error de càlcul: Sánchez no té ni la força, ni la majoria, ni el caràcter ni la capacitat política per esdevenir el gran reformador de totes les Espanyes.
Tot plegat pot ser molt entretingut les setmanes vinents, sens dubte, i generar no poques pujades d’adrenalina i d’autoestima, coses que no per força son dolentes. Escoltarem i llegirem càbales, profecies i horòscops per a tots els gustos, amb aquella música de fons tan dolça: «I si per una vegada fos possible una Espanya diferent?».
Tot just acaba de començar la temporada política: tot està tan obert que es pot dir de tot i ja anirem veient la realitat com es configura… Tanmateix, ull amb esperar massa de Sánchez, ull amb demanar-li massa. Espanya no es reformarà ni es transfigurarà ni entrarà en una nova dimensió històrica. No és impossible alguna millora cosmètica, d’acord. Però l’autèntica realitat dels poders castellans és l’odi al català o la campanya brutal contra el català que portaran a terme sense escrúpols, una vegada ja han superat sense problemes unes quantes línies vermelles… Aquest sí és el guió polític i estratègic dels amos del regne de Castella. Des del seu punt de vista, afluixar ara és una bestiesa, quan ja veuen a prop la victòria final. Ens els imaginem afluixant i renunciant al seu somiat passeig triomfal? Qui digui que sí ja tindrà temps per desdir-se.
13
3
