Parlar de generacions és una cosa molt d’aquesta generació. Però la idea que les persones nascudes en el mateix període i influïdes pels mateixos fets històrics tendeixen a tenir valors i actituds comunes no és nova. De fet, que compartir un conjunt de condicions econòmiques, socials polítiques o històriques configurin una determinada manera de pensar no hauria de ser sorprenent.
Més controvertida, però també més fascinant, és la teoria que les societats occidentals es mouen en cicles d’entre 80 i 100 anys, a la vegada dividits per generacions. La teoria sosté que a cada generació predomina una actitud col·lectiva determinada, un esperit influït per l’economia, el context històric o els grans canvis socials, tecnològics o culturals. No només això, sinó que històricament aquests cicles se succeirien amb certs patrons comuns.
En aquests cicles, continua la teoria, es poden distingir fins a quatre períodes de 20-25 anys associats cadascun al domini successiu d’una generació concreta. La primera generació protagonitza la reconstrucció després d’una gran crisi en un ambient d’ordre i consensos socials. La segona generació creix en un ambient d’estabilitat i protagonitza l’emergència de moviments crítics i de revolta cultural. La tercera generació ja és un període de menys consensos, més individualisme i desconfiança creixent cap a les institucions. Finalment, la quarta generació és la que viu una crisi sistèmica —econòmica, política, militar o institucional— que comporta un canvi radical a l’ordre establert. I tornar a començar.
Com deia, aquesta és una teoria controvertida, però al nostre país ningú no nega que els qui varen viure la guerra, els que varen créixer durant el franquisme, els nascuts en democràcia o els qui ja s’han criat amb les pantalles, són generacions amb trets culturals, valors i actituds diferents però clarament identificables. És, per tant, una visió del món que resulta intuïtivament plausible.
Segons aquesta visió, la realitat que vivim en aquests moments s’identifica clarament amb la quarta generació. Som sens dubte en un moment en què l’ordre establert, aquell que es va construir després de les guerres del segle XX, ja trontolla en multitud de fronts. I la noció que vivim un període de convulsions polítiques i socials que no han viscut cap de les tres generacions anteriors és difícil de discutir.
Els paral·lelismes i les semblances amb l’anterior període de crisi sistèmica (el període d’entreguerres d’ara fa cent anys) també són inquietants. De fet, només cal constatar com molts dels discursos i anàlisis d’aquell temps serveixen o ressonen també per al moment present. La descomposició de l’ordre moral i institucional és d’una magnitud equiparable, tot i que el nostre coneixement de la història hauria de permetre’ns evitar un desenllaç equivalent en mort i destrucció.
El fet és que aquesta quarta generació viu els impactes acumulatius de la creixent desigualtat, l’erosió de les democràcies liberals, el populisme, la crisi climàtica, la pandèmia de la COVID-19 i l’esclat de conflictes armats d’alta intensitat com la invasió d’Ucraïna. Així mateix, s’observa una desafecció política creixent i una caiguda en picat de la confiança ciutadana en partits i governs, mitjans de comunicació, judicatura o institucions en general.
És un lloc comú que la següent generació en assumir el poder, la nascuda ja en el postfranquisme, es trobarà un món que objectivament serà més inestable i incert. I des del punt de vista del progrés material, clarament pitjor. Però per les raons exposades és probable que siga també la generació cridada a reconstruir l’ordre social, econòmic i polític. Els joves d’aquesta quarta generació seran la classe dirigent de la pròxima generació, que haurà de gestionar uns reptes gegantins.
Catalunya afrontaria molt millor aquest canvi de cicle històric si la quarta generació hagués aprofitat l’oportunitat de fer la independència. Però ara ja és evident que no la liderarà. Ningú no imagina el dia d’avui un escenari en què la mateixa classe dirigent que ens va fallar el 2017 pugui redreçar el país. La inauguració d’un nou cicle històric potser no és imminent, però cada vegada és més indubtable que requereix deixar pas a la nova generació que l’ha de protagonitzar.
