Ja estam acostumats que totes les modes tornin, i sembla que una que està tornant – sobretot des de la pandèmia- és la dels jocs de taula. No fa tant de temps, abans de les consoles i les pantalles tàctils, era una de les formes d’entreteniment més populars, i no només entre els infants. Cada època va tenir el seu joc de moda, però un dels més populars de tots els temps, i ja té noranta anys, sens dubte és el Monopoly.
El Monopoly és moltes coses, però una de les facetes més interessants del joc és que contribueix a ensenyar com funcionen el mercat immobiliari i el capitalisme. Essent un joc fonamentalment d’atzar, també té una part d’estratègia. Les partides poden ser molt llargues però tenen un final, que com el seu nom indica és quan hom es queda tots els diners i totes les propietats. Pel camí es va concentrant el capital i van caient jugadors fins que només en queda un.
L’altre dia, comentant encara els resultats de les eleccions a Nova York, un milmilionari explicava per què ell, a diferència de la gent del seu club, havia donat suport al “socialista” Mamdani. Ho va resumir d’una manera molt gràfica i, al meu parer, força encertada. Va dir: “ara mateix, si no fem res, podem acabar amb un món amb 25 bilionaris, la meitat de la gent sense feina i això significa que arriba la Revolució Francesa”.
Si em permeteu la traducció al que seria una partida de Monopoly, som al punt que ja està clar qui guanyarà i han començat a quedar eliminats alguns jugadors. No sabem quanta estona més durarà la partida, però ja hem entrat al moment agònic (per a tothom menys per al que s’ho està quedant tot). En el joc de taula quan hom s’ho queda tot és el final de la partida i en el món real el sistema peta abans, però en ambdós casos si es vol continuar jugant, cal tornar a repartir els diners i propietats.
Al nostre país i al món són moltes les crisis i els desafiaments que hem d’afrontar. Però no cal ser marxista ni d’extrema esquerra per posar damunt la taula que les condicions materials de la gent ara mateix són el tema fonamental. I quan dic les condicions materials, m’estic referint fonamentalment a les desigualtats obscenes i insostenibles que hi ha a la majoria de societats desenvolupades. Perquè, com ja he comentat altres vegades, les nostres institucions i el nostre sistema de convivència requereixen una mínima igualtat d’oportunitats per funcionar.
Les esquerres teòricament haurien d’estar parlant d’aquest gran tema, i fent alguna cosa per resoldre’l. Però la realitat és que l’esquerra ha governat una gran part del temps aquest segle i no ha sabut impedir que haguem entrat en aquesta fase agònica de la partida. Per això, molta gent no en vol saber res, ni de l’esquerra ni d’aquest debat. Supòs que no ajuda tampoc el fet que alguns associïn parlar de desigualtat amb estar en contra del capitalisme.
Ara mateix, m’atreviria a dir, qui més interessat hauria d’estar a posar fre a aquesta espiral de desigualtat no són les esquerres. Els anticapitalistes, de fet, somnien i desitgen la fi de la partida. Però ells no busquen començar una nova partida, com crec que preferiria la majoria de la gent, sinó jugar a un altre joc diferent del Monopoly. És a dir, un sistema diferent al capitalisme. El més curiós de tot plegat és que la dreta no tenga cap discurs ni cap proposta per evitar que el sistema col·lapsi per aquest motiu i la gent opti per unes altres regles de joc diferents.
Som, de fet, en el moment en què una immensa majoria de la societat, joves i gent gran, empresaris i treballadors, propietaris i llogaters, autòctons i immigrants, funcionaris i autònoms, pensionistes i estudiants, etc. podria estar d’acord que reduir les desigualtats ha de ser una prioritat. La política en minúscules es continua fent a partir d’enfrontar els interessos contraposats d’aquests binomis, i alguns més. La política en majúscules hauria de començar per reconèixer que s’està acabant la partida i que el 99% tenim tots els números per perdre-la.
