Diuen que ara toca flexibilitzar. És a dir, suavitzar les mesures que s’han pres per contenir la pandèmia. És evident que ja n’estem fins als dallonses, igual que és evident que hem fet coses sensates i bestieses. Això no s’aguanta, ni amb el Procicat, ni amb personatges entranyables i respectables com Simón o Argimon, ni amb més experts epidemiòlegs ni amb les patètiques ploraneres de Quim Torra.
O afluixen o el tsunami d’una societat farta de contradiccions i ximpleries els passarà per sobre, cosa que els gestors de la crisi ja estan intuint. Hem aguantat un any i estem començant a pensar que ja n’hi ha prou. El caos de les vacunes era el que faltava, tot i que per desgràcia i incompetència no ha permès valorar l’èxit científic, absolutament espaterrant. Ja no importa res.
Ara anem directes cap a salvar l’estiu, com correspon a un país que ha fet del turisme la seva principal indústria i ara no vol veure que és una cagada estratègica. En prenem nota i ho corregim? No, simplement insistim en el mateix error, continuem apostant per un país que posa la seva riquesa i el seu futur en mans de les patates braves, les gambes, les sangries i els calamars a la romana.
Per altra banda, ens hem adonat que tot el que fem, tot allò a què renunciem, no importa res. El model Ayuso s’ha imposat: pur darwinisme i pur egoïsme. Són més importants unes cervesetes amb la colla que aturar aquesta crisi sanitària: que cadascú se’n surti com pugui. Ja estem decidint que ja n’hi ha prou, que no aguantem més.
I qui s’hagi de morir, doncs molt bé, que es mori, que això és llei de vida, i a cadascú li toca quan li toca, i jo he d’obrir el meu bar.
De manera que els nostres governants saben perfectament que això s’ha acabat. Sánchez, el gran funambulista, ja ho ha decidit: no té ganes de més batalles polítiques per defensar l’estat d’alarma. Aquí s’acaba aquesta etapa, quan arribi el mes de maig. I després, ja anirem fent, amb jutges, autonomies, interessos sectorials i el que faci falta: benvinguts a una nova etapa de caos, per variar.
Ens han infantilitzat amb mesures i normes impossibles de complir, amb rucades com els certificats d’autoresponsabilitat, amb limitacions comarcals, amb surrealistes regulacions del que es pot i no es pot fer, i al capdavall… Un caos en el qual ningú no s’aclareix ni sap per a què serveix realment cada limitació.
Aviat, tot això esclatarà, perquè ja no s’ho creu ningú. Per això mateix han d’afluixar.
Pel camí hem perdut drets essencials amb una naturalitat i una indiferència que fan feredat. Hem acceptat limitacions que no tenen res a veure amb la crisi sanitària. Hem posat les bases per a futures restriccions de drets, només justificades per la incompetència de les administracions i per una mena d’higienisme alarmista que es podria haver solucionat amb uns servesis públics dimensionats correctamemt i no castigats pel terratrèmol neoliberal de principis del segle XXI.
Amb un sistema sanitari ben dimensionat, i no matxacat, n’hi hagués hagut prou.
Aquesta és la simple veritat. Cada vegada que es castiguen els serveis públics, es mor més gent i hi ha més milionaris. Amb covid o el que sigui. En el fons, quan diem o expressem que ja n’estem tips, estem dient això, però no en treiem les conclusions adequades. Som prou rics, de sobres, per contenir i afrontar la covid, com a França o Alemanya. Però a Catalunya i Espanya els diners tenen altres prioritats. I això es disfressa amb un estat d’alarma que amaga la realitat i que ens fa pensar que si podem fer cervesetes amb els col·legues ja ho tenim tot solucionat.
Quan cada cervesa, sentint-ho molt, és una presa de pèl…
62 
54 
