Warren Buffett va ser molt clar, arran de la crisi del 2007/8, en confirmar que la lluita de classes l’estaven guanyant els rics: “Clar que hi ha lluita de classes i la meua, la dels rics, és la que està guanyant”. Buffett no és només un home ric, és un multimilionari, una de les cinc persones més enriquides i poderoses del planeta. La frase de Buffett no la podem qualificar de la de qualsevol xarlatà que no sap del que està parlant. Ell, al que tothom l’anomena com l’oracle d’Omaha, pels seus encerts a l’hora de decidir les seues inversions, té com a lema “Conega el seu cercle de competències i mantinga-se’n dins d’aquest. No és tan tremendament important el gran que siga eixe cercle, però si saber per on passa la circumferència”. Amb totes les lletres ens diu que ell sap que és la lluita de classes i que participa d’ella, que l’estan guanyant i que no és deu a cap miracle, sinó que respon a les decisions preses a partir de la seua “competència”. Una competència que en aquest cas, podríem sintetitzar com a coneixement i capacitat d’anàlisi a partir d’estar en una situació de privilegi, capacitat moral o amoral de decisió i poder polític de decisió.
Més a prop, tenim i patim una sèrie de personatges d’un perfil ideològic molt semblant que de tant en tant apareixen als mitjans de comunicació per a “remar” en la mateixa direcció. Destacaré un trio: Amancio Ortega, Rafael del Pino i Juan Roig. Aquest últim fa uns dies, ens va dir una frase digna de Buffett “Sí, tenen raó, hem apujat una burrada els preus. Si no els haguéssem pujat, el desastre a la cadena de producció hauria estat impressionant”. Tots tres personatges (i altres com ells) s’atenen a les ensenyances de Warren Buffett: es mantenen dins del seu cercle de competències: prenen decisions, coste el que coste, per augmentar les seues fortunes.
Al contrari del que aquests multimilionaris diuen, només existeixen dues fonts de creació de riquesa: el treball humà (material o immaterial) i la natura. Els empresaris com a tal, no són cap font de creació de riquesa. Són això sí, un vector de gestió i acumulació del capital. Com també ho són, la banca, les assegurances, el fons d’inversions, els grans propietaris de la terra o el mateix govern. I eixe vector, pot ser positiu o negatiu per a la societat en funció del seu objectiu i de la forma de gestionar-lo. El treball autònom, les cooperatives, el teixit econòmic articulat a partir de micros, xicotetes i mitjanes empreses, és, en general, positiu per a la societat, ja que generen activitat social i econòmica, llocs de treball, potenciació de l’intercanvi de proximitat i una reduïda capacitat d’acumulació i apropiació de capital.
Per contra, les grans empreses i el capital en general, generen menys llocs de treball dels quals destrueixen, condicionen el mercat de les matèries primeres i de la distribució, imposant el preu de mercat i utilitzen el seu poder per a garantir unes condicions d’explotació global de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars, que els fa possible continuar amb la finalitat d’acumulació ampliada del capital. De fet, si eliminem a qui treballa de l’equació, podem observar que l’empresari capitalista, per si mateix, no genera valor afegit al producte. En canvi, si eliminem a l’empresari de l’equació, el treballador o treballadora sí que transforma la matèria per a generar valor afegit al producte resultant.
La trampa ideològica, emprada pel capital, està a fer pensar al gros de la societat que totes aquelles persones que intervenen en el camp econòmic i que no són estrictament treballadors o treballadores per compte d’altre, són tants empresaris com els que hem citat més amunt, o encara millor, emprenedors, vocable de moda darrere del qual pot estar des d’una persona autònoma que es guanya dignament la vida amb el seu treball, o pot ser utilitzat per un fosc fons d’inversió per a blanquejar una inversió purament especulativa. Si a aquesta trampa ideològica li sumem que bona part de la classe treballadora es considera classe mitjana pel fet de tindre un treball fix, el resultat és una distorsió de la realitat de dimensions gegantines.
On és la contrapart en aquesta lluita de classes que reivindica Warren Buffet i practiquen tots els Ortega, Del Pino i Roig, amb el suport dels estats que han anat creant i perfeccionat des de la seua classe social durant els últims dos-cents anys? Aquestes setmanes estem veient de nou, amb tota la seua cruesa, l’altra cara de la lluita de classes. Una lluita que apareix amb diverses maneres, però que respon sempre i en última instància a la lògica de la confrontació entre els models polítics, socials i econòmics d’aquells que generen i s’aprofiten de les dinàmiques de dominació i acumulació, i la resta de la humanitat que lluita en mil i un processos d’alliberament -moltes vegades interseccionals i contradictoris-: epistemològics, antiracistes, nacionals, antiimperialistes, anticapitalistes, antipatriarcals, per la pau…
Així hem viscut uns dies, al voltant del 8 de març, on el feminisme ha tornat a posar al centre del debat i de la lluita els drets de les dones -50% de la humanitat-, arraconant en bona part, les agendes polítiques que intenten invisibilitzar-les a partir de reivindicacions que afecten minories i que el feminisme, quan són justes, les accepta com a pròpies. La lluita feminista condueix a un canvi de model polític i socioeconòmic que avance en la superació del capitalisme patriarcal. També hem vist com es multiplicaven les vagues i manifestacions populars al Regne Unit, a Portugal i molt especialment a l’estat francés, en un pols que ha començat formalment pel tema de les pensions, però on també està en joc el mateix futur de la V República.
Expressió de la lluita de classes ha estat la vaga general a Grècia amb el detonant d’un accident ferroviari que ha posat dalt de la taula el deteriorament dels serveis públics, i a Bèlgica per l’encariment del cost de la vida i en contra de la participació (indirecta de moment) en la guerra d’Ucraïna. Expressió de la lluita de classes han estat les recents victòries de les esquerres a Colòmbia i a Brasil, les duríssimes lluites populars i antiracistes al Perú, la immensa mobilització antiimperialista a Mèxic, encapçalada pel mateix president de la República i les llarguíssimes lluites asimètriques dels pobles palestí i sahrauí contra els estats invasors d’Israel i Marroc…
Podríem seguir gairebé fins a l’infinit, citant lluites a casa nostra i arreu, però preferisc acabar la columna amb una idea que va més enllà de les lluites concretes: som a les etapes finals (que pot durar dècades) d’un sistema, el capitalisme, que fa aigua per tots els costats. Un capitalisme que no respon a l’interès i a les necessitats de la immensa majoria de la població del planeta, però que per a imposar els privilegis de les minories enriquides, està disposat a morir matant en mil i una formes. Però també, estem en uns moments, després de dècades de confusió ideològica, en els quals les lluites comencen a ser la categoria i no l’anècdota, on el despertar dels diversos sectors en lluita en uns països o altres, comença a generar més simpaties que antipaties, i on en un mateix espai informatiu ens podem assabentar de la crisi terminal d’un banc especulador i de les manifestacions amb participació creixent en defensa dels sistemes públics de pensions.
Aparentment, pot semblar que són notícies que no tenen relació. Pensem un moment i veurem la profunda interrelació que hi ha entre totes elles. En la mateixa lluita de classes el capitalisme agonitza mentre ací i allà comencen, continuen i s’expandeixen les lluites populars com a expressió de la nova primavera dels pobles. Ajudem el que puguem a donar-li la volta a la terrible frase de Warren Buffett: sí, és la lluita de classes i els pobles acabarem guanyant!
2 
4 
