Rousseau escriu a Les Confessions que ser religiós significa seguir la religió en què s’ha nascut. La fe adquirida en el si de la família de vegades decreix però rarament s’amplia. Creure dogmàticament, diu Rousseau, és fruit de l’educació. Caldria precisar que és fruit d’una educació dogmàtica, encara que en alguns casos el dogmatisme provoqui l’efecte contrari i convidi a l’escepticisme. Rousseau feia aquesta reflexió per explicar l’aversió que, com a bon ginebrí, li produïa el catolicisme. El passatge citat em serveix per destacar la improbabilitat que una persona formada en una religió la canviï, car no és pas l’infant qui assimila la religió sinó la religió que assimila l’infant abans que tingui ús de raó. El conjunt de creences que constitueixen una religió el penetra amb les primeres impressions i l’emmotlla durant la infantesa. Aquelles impressions determinen les que vindran després, així com els anells de l’arbre conformen l’escorça. Al voltant de la pubertat, l’obra ja és enllestida i el noi o noia està preparat per al ritual de passatge com a membre responsable de la comunitat. El catolicisme dona a aquest ritual valor sacramental. La confirmació equival a consolidació. A partir d’aquest moment la consciència religiosa està formada, passi el que passi en el futur. Malgrat convertir-se provisionalment al catolicisme, Rousseau assegura que mai no va poder mirar l’interior d’una església, ni veure un capellà en sobrepellís o sentir la campana d’una processó sense estremir-se de terror. La seva conversió fou un afer de conveniència i li costà remordiments considerables fins que, de més gran, tornà al calvinisme xuclat amb la llet materna.
Les societats europees actuals es consideren laiques, perquè en separar la religió de l’estat es pensen separar-la de la política. Per això els resulta tan difícil gestionar l’Islam, una religió que mai no ha emancipat la política, perquè no fa de la fe un afer privatiu sinó una consciència comunitària articulada en una sèrie de deures i prohibicions. L’Islam no amaga la voluntat de regimentar la conducta de les persones i organitzar la societat d’acord amb els patrons doctrinals. Com ho feu el catolicisme durant segles i com ho fan les altres religions en les modalitats exotèriques. Tal com passa amb els infants, passa amb les societats: no és pas la societat la que dona forma a la religió, sinó la religió la que determina la manera de ser i expressar-se la societat.
Una conseqüència de la incapacitat de gestionar el conflicte entre el laïcisme i una doctrina hostil és el dogmatisme reflex, tant dels qui s’abraonen contra la religió en tant que forma d’estar al món, com dels qui promouen la seva funció política a recer de l’aconfessionalitat de l’estat modern. Avui a Occident assistim a una paradoxal voluntat de retrocés a la societat preil·lustrada, i les conseqüències són a la vista. La primera, la restricció de la llibertat d’expressió.
El fenomen no és exclusiu de l’Islam, tot i ser aquest el cas més cridaner de guerra religiosa contra el liberalisme. No es tracta sols de la radicalització d’alguns elements marginals sinó del radicalisme inherent a la religió. En la mesura que postula un altre món i exalça les experiències extremes, la religió és radical o no és. D’aquí ve el sentit profund de la paraula “conversió”. Per això, quan la pràctica es relaxa, apareixen profetes i reformadors que, amb més o menys estridència, criden a tornar als fonaments.
No seran pas les ideologies del segle passat sinó la religió que determinarà l’avenir de la humanitat en les pròximes dècades. Els esdeveniments comencen a donar la raó al vilipendiat Samuel Huntington, i més que ho faran encara. Si l’arrelament de l’Islam a Europa de moment sols provoca divisions ideològiques entre multiculturalistes (d’esquerra) i nacionalistes (de dreta), el creixement podria provocar una reacció de base cultural cristiana que deixi de veure’l a la llum de la paràbola del bon samarità i la vegi més a la llum de la història. Ja una vegada l’embranzida de l’Islam va enrunar la civilització del Mare Nostrum, desplaçant el centre de gravetat europeu cap a les terres ferals del nord. Avui és en aquelles terres, esdevingudes el motor polític i econòmic d’Europa, on l’Islam esdevé influent, fins al punt que alguns ja el qualifiquen de religió europea.
Als Estats Units la cerca de solucions teocràtiques a les disfuncions del liberalisme pren caràcter bíblic. El trumpisme és incomprensible si no es té en compte l’element irracional de les profecies cosmogòniques. Desenes de milions de cristians de sectes diverses, el catolicisme inclòs, abracen una idea de la política com a lluita entre el bé i el mal. Per a molts, Trump és l’instrument de Déu per instaurar el seu regne a la Terra. Aquest corrent amb rivets apocalíptics recorda la teologia de l’alliberament vista del revés, amb el marxisme substituït per la doctrina de lliure mercat en un totalitarisme de signe contrari. El menyspreu del marxisme pels drets individuals i el constitucionalisme “burgès” troba una rèplica mística igualment antidemocràtica en la Nova Reforma Apostòlica que s’escampa pels Estats Units.
Així s’anomena el corrent que pretén destruir l’estat secular i que, en aquesta voluntat, encaixa amb la idea llibertària de tecnomilionaris com Elon Musk, qui ja s’ha deixat veure en una església d’aquest moviment. La majoria dels adeptes provenen de l’evangelisme més conservador. Als marges d’aquesta religió s’ha format un exèrcit de visionaris que pretenen reconstruir els temps en què l’Esperit Sant infonia el do de la profecia i atorgava capacitats taumatúrgiques als apòstols. Avui són molts els qui creuen haver rebut de Jesús l’encàrrec d’instaurar el Regne. El moviment rep ajuda dels supermilionaris del país, de la mateixa manera que a Europa l’Islam, en particular el salafisme, rep suport dels països àrabs. Hi ha esglésies tradicionals que, a fi d’atraure feligresos, adopten els principis de la NRA. Els qui han estudiat el fenomen observen que el canvi en la constitució religiosa dels Estats Units avança a gran velocitat. Això, tant o més que els efectes de la inflació en les butxaques de les classes mitjana i baixa, explica el retorn fulgurant de Donald Trump a la presidència i la rapidesa amb què ha implementat una part de l’agenda d’aquest corrent religiós incorporada al Projecte 2025 de la Heritage Foundation.
D’aquest corrent no se’n pot dir conservador, perquè aspira a substituir la democràcia secular per una teocràcia cristiana. La demonització del liberalisme per aquest corrent d’arrel bíblica és paral·lela a la demonització del secularisme, o sigui de la civilització occidental, per l’Islam. En tots dos casos la insurgència s’ha incubat en el clima de tolerància sorgit del relativisme i l’escepticisme il·lustrat. Però mentre que a Europa les advertències sobre el perill que comporta l’ingrés d’una teocràcia a l’esfera política són inhibides amb l’expedient de titllar-les d’islamòfobes (amb tota la càrrega d’irracionalitat i morbositat que implica una fòbia), als Estats Units el risc de combatre l’auge de la teocràcia apostòlica no rau en l’inconvenient de ser titllat de cristianòfob, sinó en el perill de ser titllat de “no-humà”, d’acord amb el neologisme de Jack Posoviek, i entregat a la destrucció que mereixen els seguidors de Satanàs en la croada conduïda per les hosts de Donald Trump.
Els valedors indirectes de la teocràcia, que es pensen defensar els principis humanístics, obliden que la llibertat de culte a l’estat aconfessional pressuposava apartar la religió de l’esfera pública. En un estat liberal, la religió hauria de restar lluny de les institucions on es forma la ciutadania: l’escola, el govern, els mitjans de comunicació, les arts, la cultura popular, la universitat, l’economia; justament totes les que els aiatol·làs s’afanyen a embridar i són també en el punt de mira de la guerra espiritual confiada a Trump pels profetes de la Nova Reforma Apostòlica.
