A Deliris populars extraordinaris i la bogeria de les multituds, de 1841, el periodista escocès Charles Mackay passa revista a una gamma de follies i arravataments que en algun moment s’han apoderat de la humanitat. El llibre es pot considerar un estudi pioner de la psicologia de masses, tema que preocuparia la sociologia de final del segle XIX amb Gustave Le Bon, Gabriel Tarde i Vilfredo Pareto com a referents principals, i es popularitzaria al XX amb La rebelión de las masas (1930) d’Ortega y Gasset i Masse und Macht (Massa i poder, 1960) d’Elias Canetti. L’interès per les gernacions també influí en la naixent literatura urbana de Barcelona, concretament en el recull de narracions de Raimon Casellas titulat Les multituds (1906).
Mackay no teoritzà sobre el comportament de les multituds ni el contagi de l’opinió. Es limità a recollir una quantitat de casos i organitzar-los per categories. La idea general del llibre és que la humanitat té una tendència irrefrenable a deixar-se emportar pels rumors i les creences més irracionals. Exemples actuals són les teories de conspiració que encenen les xarxes i el ressorgiment (o simplement la reaparició) de l’astrologia, la quiromància, la cartomància i altres modalitats endevinatòries. A Catalunya de tant en tant alça el cap la fe en les profecies (suposadament basades en càlculs matemàtics) d’Alexandre Deulofeu. Però la psicosi més freqüent i en certa manera la més idiota són les epidèmies lingüístiques que apareixen de sobte, fan la seva vida curta o llarga i desapareixen sense que els usuaris tinguin cap noció de l’origen de l’expressió de què s’han servit obsessivament. Posaré un exemple trivial: un bon dia algú va emprar el mot “resiliència” i el derivat “resilient” en comptes de “resistència” i “resistent”, que eren les paraules de tota la vida per expressar la força d’oposició a un moviment, un corrent, un canvi sobtat de temperatura, una pressió, una invasió o una imposició. Els mots nous eren barbarismes d’origen americà i feien modern. D’avui a demà la forma tradicional caigué en desús excepte per designar objectes físics com la resistència d’un aparell. Fins ara no he sentit parlar de resiliència elèctrica, però en modes lingüístiques les ciències avancen que és una barbaritat.
La primera expressió que registra MacKay em serveix com a sinècdoque de tota la sèrie. Al Londres del segle XIX, “quoz” era en llavis de tothom i servia per sortir del pas en qualsevol ocasió. Tant servia per fer gatzara i burlar-se d’algú com per posar en dubte la idea d’un rival i matar-la sense necessitat d’arguments. Totes les tavernes, diu MacKay, ressonaven amb “quoz”; a cada cantonada se sentia el mot, i a molts kilòmetres a la rodona de Londres totes les tàpies lluïen el mot. Però com tot a la vida, un dia l’hegemonia de “quoz” s’extingí i aquell mot versàtil deixà de ser l’ídol de la plebs. En decaure un astre, un pretendent el descavalca i n’ocupa el lloc. Quan toqui la fi de “resiliència”, qui sap quin altre vocable farà forrolla?
Aquests dies el mot d’ordre és “Maricarmen”. Amb aquest sant i senya el president del govern espanyol ha precipitat la fi de la legislatura i inaugurat no ja la cursa sinó l’avalot electoral. Els partits d’esquerra estrenen banderola. Amb el lema “Maricarmen” compten ensorrar els rivals endossant-los el ciri trencat d’uns decrets d’habitatge dissenyats per fer saltar pels aires la legislatura. Els de dreta repetiran “Maricarmen” com a símbol de la incompetència i la inacció del govern que l’esprem per fer-li dir tot allò que Maricarmen ni ha dit ni podrà dir ja. Perquè “Maricarmen” no és una persona; és una metàfora tant o més que ho era “quoz”. Per això estem condemnats a sentir-la a les places i als carrers, als programes de ràdio, als mítings electorals i a les tertúlies de televisió. La veurem a les capçaleres dels diaris, a les pancartes de les manifestacions i als programes dels partits. La declinarem i escandirem per fer-ne sopa de lletres. Serà el tema fins al vint-i-nou de novembre i previsiblement minvarà a partir d’aquella data, com la lluna a la fi del seu cicle o com la marea quan la lluna s’amaga a l’horitzó. Però fins llavors “Maricarmen” serà un crit de guerra, més agre com més agut sigui el deliri al qual presta el nom.
Escaient-se en un ambient de pre-guerra civil, la història de la dona que dona el nom a aquest nou cas d’esbojarrament recorda la història de la vaqueta al film de Berlanga. Convertida en penyora dels dos bàndols de la Guerra Civil per l’imponderable d’una festa major, uns i altres se la disputen per al seu ús particular. I al capdavall, torejada i marejada en terra de ningú, la vedella es mor fastiguejada de tots. Això mateix ha passat amb la Maricarmen. I exactament com a la pel·lícula, la imatge pòstuma és la dels voltors planant per sobre de les despulles.
