Aquest dimarts, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg haurà de pronunciar-se sobre diverses reclamacions mediambientals. Una d’elles és prou interessant. En el seu moment, Damien Carême de la Grande-Synthe (una població de la costa nord de França), va interposar una demanda contra l’estat per no atendre les seves obligacions mediambientals, perjudicant així el futur de la vila. Carême, que llavors era alcalde de la localitat, i que va esdevenir també eurodiputat, es va mostrar insistent; quan va veure que l’administració i la justícia franceses el feien passar amb raons, es va plantar als tribunals europeus.
L’home argumenta que la seva vila costanera és especialment vulnerable en termes de sostenibilitat, atès que està ubicada ran de mar. L’escalfament global, assegura, fa pujar el nivell del mar, i la població corre perill d’inundacions cròniques o, fins i tot, d’acabar submergida sota les aigües de l’Atlàntic. Té certa lògica que un representant de la radical França Insubmisa vulgui un poble insubmergible –de fet, imagino que ho volen tots els seus veïns. Tampoc no ens sorprèn que els governs, destres en retòrica però no en solucions, ignorin els seus planys. Veurem què passa a les instàncies europees. Potser no gaire res, ja que el veredicte serà només consultiu. Però el dictamen tindrà força mediàtica i, en un país que es considera ell mateix el bressol dels drets humans, tal vegada hauran de moure alguna cosa més que els llavis.
Dimecres, o sigui al cap de poques hores, començarà a Barcelona la cimera d’ecologia marina més important dels darrers temps, la Conferència del Decenni dels Oceans. Promoguda per la Unesco, acollirà nombrosos científics internacionals a Catalunya, així com representants governamentals i activistes mediambientals. La cosa promet, en un moment en què la sensibilitat és a flor de pell, i hi ha persones com l’esmentat Damien Carême que ja no es donen per satisfets amb paraules boniques. Hi ha cada cop més gent que reclama mesures, pressupostos i acció. I cada cop més vots que depenen de les respostes concretes que es puguin oferir.
Els problemes que els humans han provocat al mar són diversos. Potser el més conegut, i temible, s’associa a l’escalfament global, tal com apunten els querellants de la Grande-Synthe. L’augment gradual de les temperatures provoca el desgel dels casquets polars, i per tant la pujada generalitzada del nivell del mar. En algunes dècades, si hem de creure alguns anuncis tirant a apocalíptics, grans regions habitades poden acabar sota l’aigua –sobretot algunes illes, o zones guanyades al mar, o paratges humits i deltaics, que gaudeixen d’un ecosistema molt fràgil. Pel camí, es poden produir tsunamis cada cop més forts, i un tastet d’inundacions progressives que anticipin la catàstrofe. Seria bo complir amb rigor els acords que han subscrit els estats per rebaixar les emissions de gasos contaminants.
No és aquest, però, l’únic perill per als mars del planeta. El consum creixent d’aliments marins han posat en risc d’extinció certes espècies i han desequilibrat les cadenes tròfiques; l’abocament massiu de nutrients agrícoles, d’alt contingut en fòsfor i nitrogen, fan disminuir la proporció d’oxigen de l’H2O, provocant la multiplicació de certes algues i afectant també la fauna aquàtica. Potser no és tan greu com sembla la saturació de plàstics i altres productes no-degradables que embruteixen les aigües i demostren que els humans som un gènere eminentment potiner. Però a aquests productes visibles cal sumar-hi la toxicitat dels vessaments invisibles, líquids i micropartícules que generen una creixent acidesa dels oceans, amb conseqüències a llarg termini ben difícils de revertir.
El negacionisme climàtic assegura que la cosa s’està exagerant, i que no n’hi ha per a tant. Que els indicadors científics no són pas tan diferents dels de sempre, i que s’estan exagerant molt les repercussions. Potser sí. Tenen a favor que, a ull nu, la immensitat del mar ens el fa aparèixer imbatible. Però encara que sigui per si de cas, suggereixo que parem bé l’orella als savis. Ja fa temps que la sensibilitat per l’estat dels oceans, i l’impacte que això pot tenir sobre els éssers humans, ha deixat de ser només una campanya quixotesca per salvar les balenes –que tant de bo sobrevisquin. Sabem que el mar és gros i cobreix tres quartes parts del globus, sí; amb tot, avui el perill no ve tant del que veiem com del que no podem apreciar fàcilment. Perquè quan el que estan provocant els microorganismes i productes químics sigui ben visible, voldrà dir que estem fent aigües.
