A Aleksei Navalni l’han matat Putin i Rússia. A Julian Assange el mataran, tard o d’hora, Joe Biden i els Estats Units, si la Gran Bretanya acaba aprovant la seva extradició per tal que es compleixi la venjança americana fins al final.
Les dones i homes que no es rendeixen són tant o més emprenyadors morts que vius. Perquè, si moren, ho fan dempeus, sense rendir-se, fidels a les seves idees, donant exemple i força a la gent que lluita per la llibertat i el bé comú, però que té por. És humà tenir por. És humà arronsar-se. Però no porta enlloc, per molt que diguin que els cementiris estan plens de valents i herois.
Tots els perseguidors, repressors i opressors, tots, acostumen a oprimir en nom de la seva idea corrompuda, falsa, de la democràcia. I tots, tots, busquen la mort, física, política o civil dels seus enemics més aferrissats. Creuen que si aquests desapareixen, ensorraran per sempre aquells que gosen plantar-los cara, desafiar-los i aguantar fins allà on faci falta. L’eliminació de l’adversari és el somni humit, ocult o descarat, de tot poder.
Quan una d’aquestes persones tan valentes, amb totes les seves contradiccions i imperfeccions humanes, és capaç d’arribar fins a la mort, la seva força és infinita i es multiplica en el futur. Aquest serà el cas de Navalni o del d’Assange, si finalment aconsegueixen assassinar-lo, per bé que sigui amb mètodes indirectes, com un empresonament destructor i inhumà.
Aquest hauria estat el destí de persones com Gandhi, com Nelson Mandela. Aquest va ser el destí de Martin Luther King. Aquest també podria ser, salvant les distàncies, el cas d’un pres polític com el cantant Pablo Hasel (reivindicat per l’honorable i admirable Valtonyc) sobre el qual ha caigut una brutal venjança bíblica, amb la inestimable cooperació o indiferència de la casta política catalana, només pendent d’ella mateixa. L’estan intentant destruir per unes cançons estúpides, plenes de barbaritats i odi, sí, però que no mereixien en absolut un càstig tan terrible, si no fos perquè funciona fantàsticament com una amenaça salvatge.
Aquest ha estat el destí de tants altres homes i dones pacífics però no covards, que no disposaven de cap altre exèrcit que el seu propi cos, la seva pròpia vida, unes idees defensades fins a les últimes conseqüències.
Hi ha herois i màrtirs que canvien la vida i el futur del món i de la gent. No són molts, perquè no tothom té tant de valor i tanta coherència com per aferrar-se a la resistència no violenta. Quan moren és el moment de reconèixer-ho i agrair-ho, sense romanticismes, sense crides al martiri col·lectiu, però amb el màxim respecte. I amb intel·ligència.
Per això també és el moment d’avergonyir tots els que es fan passar per màrtirs i herois, que no són pas pocs. Tots els que es creuen un Mandela, sense haver passat vint-i-set anys a una presó duríssima, sense cap mena de privilegi, sense pactar solucions personals, sense afluixar i sense saber si guanyaria o perdria l’aposta.
Un dels problemes de la Catalunya agenollada i humiliada en la qual vivim és que no tenim herois dignes d’aquest nom, sinó actors, egòlatres o narcisistes que es creuen més llestos que ningú i que volen fer-nos creure que són herois o fins i tot màrtirs de pa sucat amb oli. I consti que respecto el dolor de tothom, però també que ja no suporto més que em prenguin el pèl.
Un país de veritat necessita herois de veritat. Fa lleig de dir-ho, sí, però és una veritat com un temple. Clar que també cal gent normaleta i altres perfils bondadosos que compensin els mediocres, els tramposos, els egoistes i els malvats, sens dubte. Però per ser un país valent calen persones valentes i exemplars, que assumeixin lliurement aquest paper. L’ésser humà funciona així, és molt simple. A Catalunya, a l’Iran, a l’Aràbia Saudita o a Rússia. A tot arreu la gent entén el missatge d’un Alexei Navalni, els seus anys a la presó o la seva mort.
I això, només passa a les dictadures? En absolut. Ara diré una cosa forta, d’aquelles que sembla que no es poden dir, però tothom sap que són veritat. A Espanya hi ha molta gent que si poguessin veure mort el seu enemic públic número u, farien festa grossa. I no em refereixo als pobres desgraciats que omplen les xarxes d’odi o fan festetes per simular afusellaments, sinó al poder de veritat. A vegades, qui fa poderós l’heroi o l’heroïna és aquell que el vol destruir…
La política sempre ho acaba embrutant tot, per bé que necessitem també una certa dosi de política, encara que sigui cínica o hipòcrita, per funcionar bé com a societat. Però hi ha moments històrics que exigeixen cal anar més enllà i apartar les misèries partidistes i personalistes, els jocs de cartes i les trampetes…
Catalunya no se’n sortirà sense resistència pacífica i sense herois i heroïnes de veritat. No messies ni profetes, i tampoc aprofitats ni espavilats. Persones normals que fan coses no normals, que trenquen esquemes, que paguen un preu elevat i que a canvi obtenen allò que no té preu: respecte infinit, en aquesta vida o en la posteritat. Cadascú ha de saber a què juga i què es juga. No es pot empènyer ningú ni tampoc acceptar frívolament els impostors.
Però sense gent amb el tremp i la generositat d’un Navalni, un Assange o un Mandela (i vius, si pot ser) no sortirem mai del forat on hem caigut.
