El govern de la Generalitat continua pensant en clau teòrica les mesures més convenients per a la ciutadania. D’aquell extrem Occident que són els Estats Units i dels que en general no diuen coses gaire positives, si s’afanyen per aquí a copiar mesures que sols en clau de grans espais es poden entendre. Una d’elles és aquesta recent notícia de que prohibirà fumar a les terrasses dels bars i les marquesines dels autobusos. Copiant els lliberals sols en això en què no ho són, perquè la llibertat casi sempre es posa a la cua.
Deixem a banda la dificultat per implementar la mesura: fins a on m’arriba és difícil veure en qui regenta un bar un agent dotat d’autoritat per anar sancionant i controlant qui fuma i qui no en l’espai exterior del seu establiment, amb els mateixos problemes que quan se li va encolomar la persecució de qui dins dels espais tancats no duia la mascareta quan era obligatòria. Fixem-nos solament en el que significa la mesura per a la projecció de negoci dels directament afectats, un sector, cabdal per a Catalunya, que ha patit restriccions durant la pandèmia i que va posar la major part de les seves expectatives en aquestes terrasses tant factibles amb la climatologia de molts dels territoris de casa nostra. Per a molts empresaris del sector el previsible augment de la renda del local on tenen el seu negoci per causa de la inflació i aquesta nova mesura poden significar la necessitat de tancar, amb les conseqüències que això tindrà per a qui hi treballi. Però això de l’atur sembla importar poc, encara que s’hagi comprovat que els contractes indefinits recentment han acabat en finalitzar el període de prova, ves per on.
Per si algú creu ingènuament que el destí dels negocis a Catalunya no és el seu problema, que facin veure que són solidaris i pensin com a mínim en aquelles persones que xifren el seu únic esbarjo possible, sense vacances, sense gaires il·lusions ni expectatives de millora a la feina, en un cafè o una cervesa acompanyats d’una cigarreta i dels seus amics. I el mateix podríem dir d’aquell conductor d’autobús que després de continuats recorreguts de la línia on condueix, sols somia amb la possibilitat de gaudir, durant els seus minuts de descans, d’unes quantes pipades i en exhalar-ne el fum, per no pensar gaire en que encara queden moltes hores de feina.
Ni els efectes econòmics, ni els efectes socials, ni els efectes psicològics semblen interessar gaire a aquests governants especialment entestats en ser els primers a limitar la nostra llibertat, adduint que és pel nostre benefici i que ho fan molt millor que el govern central. Per què no diuen ja directament que el tabac és una droga i que tothom que paga impostos té dret a la teràpia de deshabituació? Ni tan sols això és just, doncs pensen sufragar-la sols a qui tingui una renda anual inferior a 18.000 €, justament la franja de població que menys contribueix a finançar la sanitat.
La llibertat cotitza a la baixa, i en som responsables, perquè hem decidit garantir al cost que sigui l’impossible: una salut i vida eternes lliures dels vicis que els altres decideixen que són de risc.
1 
1 
