Una frase que l’espanyolisme diu sovint és aquesta: “Les llengües no tenen cap valor, l’important és comunicar-se”. Dir la frase, però, no vol pas dir creure-se-la. És només pura demagògia, la demagògia del prepotent, la demagògia del qui, disfressat d’un galdós universalisme, malda perquè tot continuï igual a Catalunya. És a dir, l’espanyol com a llengua hegemònica i el català com a llengua secundària, domèstica i ornamental. Però no. L’important no és comunicar-se, l’important és la qualitat de la comunicació. I els qui, de bona fe, creguin que l’espanyolisme té raó i que, per tant, una llengua té el mateix valor que un estri domèstic, talment com un tovalló, una aspiradora o un rentaplats, mai no sentiran el batec del cor de les paraules ni els segles de vida que han travesssat. Hi ha paraules que indueixen a l’amor i paraules que indueixen a la mort. De vegades, fins i tot, pot ser la mateixa paraula.
De fet, amb les paraules passa el mateix que amb les persones: ningú no és totalment meravellós o totalment odiós. Les persones d’una sola peça només surten a les pel·lícules. Ningú no és únicament una sola cosa, tots tenim sentiments contraposats dintre nostre. No podem saber si aquell que avui ens dóna suport demà ens trairà, no podem saber si aquell a qui avui menyspreem despertarà demà la nostra admiració. La parla és una facultat humana i les paraules són una creació fascinant. Per això s’assemblen tant a les persones, per això és tan important que, a més d’escollir les paraules adients, sapiguem trobar la millor manera de dir-les. Perquè les mateixes paraules amb què avui estimem, demà poden ser altament feridores. Una entonació inadequada, per imperceptible que sembli, pot canviar radicalment el sentit d’una frase i trair les nostres veritables intencions.
Les paraules són com les cançons, tenen vida pròpia i, un cop es diuen, un cop es fan sentir, ja no són del qui les diu, sinó del qui les escolta. Per això davant del dubte és millor no dir cap paraula. El silenci és un gran protector. Si el practiquéssim més sovint, ens adonaríem de fins a quin punt les paraules poden convertir-se en l’aparador de la nostra ignorància.
