L’eficàcia de les mentides es mesura pels ingredients de veritat que contenen. La veritat, per contra, no sempre és eficaç ni mesurable, especialment quan l’omissió, els silencis, les mitges paraules, l’autocensura, la por a l’ofensa o la contenció condicionen el debat públic. Les mentides són útils; les veritats, incòmodes.

Aquesta capacitat de perforar la frontera entre la veritat i la mentida és un art pervers que el magnat Elon Musk domina a la perfecció. I més val no banalitzar un personatge que, amb un coeficient intel·lectual extraordinari, una història d’èxits empresarials destacable (i de recuperar-se dels seus fracassos) i una influència política global com més va més evident, està cedint a la temptació de jugar a ser Déu. I, des que va adquirir Twitter, practica una de les atribucions divines: establir què és la veritat i què la mentida.

Tanmateix, més enllà de la megalomania, de les conegudes dèries i excentricitats del personatge, la bogeria amb què els seus detractors el retraten, conté elements de racionalitat. En una època en què s’ha banalitzat el concepte de feixisme tot atribuint-ne la condició a qui no et cau bé, si volguéssim fer un paral·lelisme, seria més adequat comparar-lo amb Henry Ford. Com ell, ha estat un revolucionari en el camp de la indústria i l’economia; com ell, ha volgut influir en l’opinió pública (recorrent a l’adquisició de mitjans de comunicació); com ell, ha volgut actuar en política; com ell, ha mostrat una clara aversió als sindicats i una obsessió personal contra les esquerres; com ell, han compartit projectes utòpics (que solen acabar com el rosari de l’aurora). Henry Ford va flirtejar, certament, amb el feixisme (el seu antisemitisme constituïa bona part dels seus prejudicis polítics) i admirava l’ordre i l’autoritarisme de Hitler. Elon Musk formaria part d’aquesta mena d’Internacional Reaccionària que perseguiria objectius polítics i econòmics (un anarco-capitalisme com el que està aplicant una segona teràpia de xoc a l’Argentina), i que, investit pel poder que està a punt de gaudir quan l’administració Trump comenci a governar a partir del dia 20 de gener, és obvi que té els seus projectes polítics i empresarials en una ideologia que juga a esborrar la distància entre veritat i mentida.

És per això que les seves intervencions a la plataforma X vulgui desestabilitzar els governs europeus. Ho hem vist aquests darrers dies amb el cas del primer ministre britànic Keir Starmer, com de donar suport obert a AfD per a les eleccions alemanyes del mes vinent. En aquest sentit, si reculem vuit anys enrere, no costaria recordar un intent similar de remodelar una Unió Europea que, des de la catàstrofe de l’austeritat imposada per Alemanya amb la crisi del deute, es troba completament desgavellada, amb la intervenció d’Steve Bannon, el gran ideòleg del nou reaccionarisme global. És obvi que Musk (i estic convençut que, malgrat que formi part d’aquesta mena de moviment neoreaccionari, actua força per lliure) busca redefinir els governs i les seves orientacions polítiques dels aliats/súbdits europeus on barreja tant elements ideològics i prioritats de polítiques econòmiques (lliure mercat radical, erradicació dels impostos, destrucció de l’administració, privatització sense límits, desmantellament de l’estat del benestar…) amb les seves dèries personals (reivindicació de la família i valors tradicionals, agenda antiwoke, restauració d’un classisme anterior a la Primera Guerra Mundial,) i sobretot una obsessió –compartida amb Henry Ford– per destruir uns sindicats que, en les seves experiències industrials, el fan molta nosa. En resum, una economia desregulada, en una societat regulada (i una democràcia intervinguda). Se li atribueix un flirteig amb el feixisme. Tanmateix, igual que passava amb Henry Ford, les seves idees no coincideixen amb les del feixisme històric: per a aquest, l’estat ho era tot; per al magnat nascut a Sud-àfrica (cosa que li impedirà ser mai president), aspira a que l’estat sigui res. Fins i tot el control i el monopoli de la repressió dels vells estats està essent substituït per aquest capitalisme de la vigilància i la privatització de l’ús de la força que es va escolant per la porta del darrere entre la inòpia de dreta, esquerra, amunt i avall.

Ara bé, com deia al principi, les mentides eficaces es mesuren pels elements de veritat que contenen. I l’atac a Keir Starmer a partir de l’escàndol dels grups organitzats de violadors i pedòfils, la major part dels quals d’origen pakistanès, i la pèssima gestió de l’afer, són certs. L’agitació a les xarxes dels darrers dies, amb aquesta sòrdida història es combinen amb els ingredients ben coneguts de l’increment descontrolat de la inseguretat a les ciutats europees, la multiplicació dels atemptats islamistes, la creació d’unes xarxes de clientelisme polític i la corrupció que implica i la sensació de desemparament de les classes obreres blanques d’occident en general, i d’un Regne Unit, més classista que racista, en particular. Si recordem els incidents de Southport del passat juliol, arran que un jove de disset anys d’ascendència ruandesa apunyalés indiscriminadament una dotzena de nenes en un casal d’estiu, veurem com d’encesa es troba una societat que percep com d’insegurs han esdevingut els carrers de moltes ciutats europees. I es tracta d’una percepció avalada per unes estadístiques que, no només registren la multiplicació de delictes (molt especialment contra la llibertat sexual), sinó que el perfil dels autors assenyalen en una direcció determinada. En el cas de les bandes de violadors d’origen pakistanès (segons els informes policials entre 1997 i 2014 es van registrar 1.400 casos), hi ha una polèmica sobre la manca de determinació de la justícia a l’hora de perseguir aquests delictes, i sobretot una certa obsessió per amagar l’origen dels agressors. Probablement, les motivacions eren lloables: evitar l’estigmatització de determinades comunitats d’immigrants. Tanmateix, aquesta sensació de desprotecció no s’ha atenuat, ans al contrari. El tractament mediàtic, que tendeix a ocultar l’origen dels agressors quan aquests no són autòctons –i que són sabuts per tothom–, produeix la impressió que les autoritats es posen d’acord a minimitzar fets molt greus en funció de qui són els autors. I això genera una sensació de greuge que reforça els instints tribalistes que caracteritza la naturalesa humana. Ho hem vist el passat 2024, quan amb el terrible cas Pelicot, s’ha muntat un espectacle mediàtic contra els cinquanta agressors sexuals identificats –fent-ne un merescut escarni públic–, mentre que no hi va haver aquest tracte, per posar un exemple, quan durant el Cap d’Any de 2015 no es va actuar de manera decidida contra els autors de les més de cinc-centes agressions sexuals registrades i denunciades a diverses ciutats alemanyes, on la majoria d’autors identificats per la policia estaven constituïdes per estrangers, alguns dels quals, refugiats acabats d’arribar en el que havia estat una aposta personal d’Angela Merkel.

Més enllà d’una violència inacceptable, en una època en què afortunadament resulten intolerables els delictes contra la llibertat sexual, la dura i la crua realitat és que les societats europees viuen amb frustració el que sembla cada vegada més constatable el fracàs de la multiculturalitat. L’islamisme, aquesta ideologia política extremista, patrocinada per les monarquies del Golf i que fomenta una versió totalitària de l’islam, té cada vegada major presència al món occidental. Només cal fer el recompte creixent de la indumentària de les dones, amb diverses versions del (suposat) vel islàmic, que implica una exclusió social inacceptable. I el control comunitari –sovint imposat mitjançant la violència i la intimidació– que s’exerceix contra les dones musulmanes, com poden acreditar, per posar un exemple, qualsevol docent europeu. O la normalització dels discursos fonamentalistes entre joves musulmans (contestats per una extensió dels discursos reaccionaris i xenòfobs per part dels qui no ho són). I això, per no parlar per problemes d’inseguretat, vandalisme o menyspreu a les normes no escrites de convivència elemental, que quan són comesos per persones considerades alienes a la comunitat multipliquen la sensació d’alarma social. Qualsevol usuari del transport públic, entre els quals qui això escriu, ho podria corroborar. O, com circula activament per les xarxes (dominades, evidentment per un oportunista Musk que dispara amb el seu algoritme) algunes estadístiques que coincideixen amb la percepció de bona part d’unes societats occidentals que veuen com es transformen els seus barris o com la desconfiança s’estén. Com passa sempre, i servidor de vostès ho reivindica, cal ser escèptic amb tot, fins i tot (i sobretot) amb les estadístiques. Tanmateix, i aquest és un èxit dels mentiders compulsius, en una situació de crisi generalitzada de valors, de confiança en les institucions, de la democràcia, tant fa què és veritat o què és mentida. El nivell de malestar és tan gran que tothom està disposat a creure qualsevol informació que confirmi els seus prejudicis. Musk i altres versions locals ho saben i, per tant, s’aprofiten d’aquesta crisi de credibilitat generalitzada en el sistema, en el present, i en un futur que inspira angoixa i desesperança.

Cal confessar que molts som ingenus davant la creença que és possible intervenir decididament per canviar el corrent de la història a partir del voluntarisme. Els qui tenim formació d’historiadors tendim al pessimisme. I la realitat és que les perspectives, més que incertes, resulten descoratjadores. És possible revertir la situació? Les esquerres creuen que amb bones paraules, bones intencions i generositat és possible revertir el problema. Els reaccionaris com Musk, al més pur estil de flautista d’Hamelín prometen que deportacions en massa solucionaran el problema (cosa que, com estem veient a la Itàlia de Meloni, no passarà). Les bones intencions no solen servir per millorar ni l’ànima humana ni la convivència. El ressentiment, com ens recordava Hans Magnus Enzensberger en un assaig oblidat de fa trenta anys, no fa sinó empitjorar les coses promovent certa atmosfera de guerra civil. Els problemes són estructurals, i les forces de la història actuen sovint amb la implacable lògica de les catàstrofes naturals. Al feixisme es va arribar per la impotència de les democràcies per resoldre problemes complexos. A Milei, els argentins van arribar per la frustració que comporta una davallada social, política i econòmica sense aturador ni solució, i amb una esquerra que ja fa dècades va perdre el relat. De la mateixa manera que les democràcies d’entreguerres van caure una rere l’altra d’acord amb la impossibilitat de millorar de manera tangible la vida de la gent, és obvi que les democràcies actuals, que han renunciat de controlar l’economia a partir d’entendre la política com a la gestió del bé comú i d’intervenir per establir els equilibris socials necessaris, també van caient com un castell de naips. Ha passat a Hongria, Polònia i Eslovàquia. Està passant a Holanda i Àustria. Pot passar a Alemanya i França. Musk s’ha obsessionat perquè passi a una Anglaterra que vol que faci d’avançada vers la seva particular distopia politicoempresarial. I millor que no parlem de Catalunya.

Comparteix

Icona de pantalla completa