Jo no estic a favor d’un partit únic independentista a Catalunya. Crec que és bo respectar la personalitat de cadascuna de les formacions que componen aquest arc nacional, gairebé tan ric i divers com el de les forces unionistes espanyoles. La pluralitat reflecteix una àmplia realitat social, arrelada i potent, i permet apel·lar al suport de les sensibilitats i les ideologies més variades. Així mateix, diria que el debat entre opcions sempre pot enriquir qualsevol consens que s’arribi a assolir. I estem parlant d’un espai prou ambiciós i amb un projecte prou important com per facilitar la unitat estratègica, les aliances de tota mena i les enteses que permetin avançar. En el passat hem vist algunes mostres d’aquesta maduresa, que no hauria de ser desqualificada en les hores més decisives.
De fet, qualsevol nació que mereixi tal nom és capaç d’arrossegar les múltiples faccions i colors del ventall parlamentari a l’hora de defensar les raons d’estat (si en disposen d’un), i d’esgrimir l’interès comú per damunt de les receptes partidistes. Sense anar més lluny, Espanya és capaç de donar mostres d’una enorme capacitat de reacció conjunta, formant un sol bloc; els nacionalistes espanyols, sempre molt més contundents, ho van fer el 2017, amb la votació de l’article 155 i el càstig als líders independentistes. D’esquerra a dreta, es van aplegar per escombrar allò que ells veien com una amenaça crítica i vital a la unitat del país. Arreu del món democràtic, des dels Estats Units a França, passant per Alemanya o el Regne Unit, sovint hem assistit a crides i governs de concentració nacional per tal de combatre atacs directes al conjunt del país. En moments delicats, la pervivència de la nació cívica és una prioritat.
A Catalunya, llevat d’algunes fases de lucidesa creativa, hem assistit a processos contraris, sobretot en èpoques de vaques magres. És a partir de la repressió de l’estat quan esclaten les més grans desavinences i batusses dins l’univers independentista, i no només entre ERC i Junts, sinó també amb altres formacions menys centrals. En els moments delicats, els partits de soca nacional semblen condemnats a barallar-se, fins i tot quan comparteixen govern, cosa la qual contradiu aquella creença que els catalans som molt bons a l’hora de consumar derrotes. És més; se’ls nota la manca d’aquell atribut que trobem tan arrelat en qualsevol altra latitud del planeta, que a tot arreu es formula en positiu però que nosaltres ens hem obstinat a menystenir i ridiculitzar; el patriotisme.
Prioritzar les aliances amb les esquerres espanyoles pot ser intel·ligent a nivell electoralista, pot portar vots i pot fer ressaltar mediàticament unes sigles o un determinat perfil de líder. Al capdavall, algú està fent una proposta concreta, i tampoc n’anem sobrats, de propostes. Pot ser que la cosa rutlli a les urnes, pot ser que calmi l’esperit derrotista, sí, fins i tot podria fer avançar un projecte col·lectiu a llarg termini. Ara bé, patriòtic no ho és –en tot cas seria patriòtic d’una altra pàtria. Tampoc no ho és gens tirar-se els plats pel cap, entre polítics que se suposa que comparteixen l’ideal de l’emancipació nacional, o fer-se la guitza al parlament d’Espanya de forma constant i sistemàtica, amb improperis personals inclosos. Sobretot quan la confluència independentista podria ser més determinant que mai a la capital del regne.
Insisteixo, no advoco per cap partit únic nacional –una categoria política que s’ha revelat nefasta en la història de la humanitat. Però entre això i una guerra civil permanent d’indepes, hi ha un marge enorme a treballar. Un marge que en podríem dir, per què no, el marge patriòtic. Que arrenqui d’una cosa tan senzilla com la capacitat de parlar reposadament, intercanviar similituds i contrastar diferències. Essent capaços de proposar cadascú les seves polítiques, però també d’entendre’ns quan vénen mal dades i quan veiem amenaçada la llengua, les infraestructures, l’escola, la sanitat, el benestar comú o qualsevol dels aspectes bàsics del país. I dialogant de forma madura quan ens hi juguem la futura existència d’un país lliure. Per a mi, ser republicà a Catalunya vol dir assumir aquests valors.
