Els governants unionistes de la Generalitat parlen d’independència per raons merament electorals i perquè no volen renunciar als vots dels seus seguidors d’esquerres que sí que són independentistes. Preguntats per les seves ultimíssimes preferències, els votants d’ERC, diuen de bona fe que volen la independència amb el mateix esperit d’Aristòtil quan deia que la finalitat última de tots els actes humans és la felicitat. L’inconvenient d’entendre la independència com a felicitat és que aquesta no s’assoleix mai, car, com deien els contemporanis d’Aristòtil, “no es pot dir de ningú que fos feliç fins que hagi mort”. Endarrerir la independència fins després de la mort pot ser teològicament correcte, però no sembla un programa terrenal atractiu.
Per això, cal completar el principi declaratiu (“som independentistes, sobretot en períodes electorals”) amb eines més concretes que permetin articular polítiques que es puguin considerar independentistes per continuar entabanant la gent. Les més reconegudes i eficients són el poder i la propaganda que, sense cap mena dubte, estan interconnectades.
Poder vol dir aconseguir que la gent faci el que se’l diu. Això ho assoleix un partit ocupant les institucions públiques, des del parlament als tribunals (si pot) i tots els nivells del poder executiu, és a dir, totes les instàncies que governen la vida dels ciutadans sotmesos, ho vulguin o no, a una orientació política. Des dels impostos que paguen fins a la forma en què es manifesten al carrer o la llengua que parlen. La propaganda consisteix en aquest cas en convèncer a la gent que fer allò que el poder ordena és el correcte. Per a reeixir en aquesta tasca cal monopolitzar els mmcc, públics i privats, via subvenció i crear un relat hegemònic a l’esfera pública, l’accés a la qual només està permès a les veus favorables. Les crítiques són sistemàticament censurades i vetades, perquè la generalitat dita republicana no reconeix el dret a la isegoria o dret a la igualtat de llibertat d’expressió. És el que abans s’anomenava pensament únic. Un sol relat, una sola interpretació possible que demostra la seva validesa pel fet que no hi ha cap alternativa. La realitat és que n’hi ha d’alternatives, però la seva exposició està vetada als mmcc.
L’acord de claredat és una quimera que es fa valer per amagar la situació d’absoluta inoperància del govern amb els seus 33 diputats i perquè, com que s’apropen eleccions, cal fer veure que es fa alguna cosa encara que sigui aquest nyap. Com que, per raó de l’aritmètica parlamentària, el govern ha renunciat de fet a aplicar el seu programa, li cal algú espectacle substitutiu que es pugui perllongar sine die i que sigui tan buit com la teoria del flogist per fer veure que fa alguna cosa els dos anys vinents.
És una tasca gegantina. Per afrontar-la, el govern i el seu aparell de propaganda han preparat una complicada bastida sota la inspiració del think tank republicà, la fundació Irla, segons ens ha recordat Vicent Partal. Han projectat un castell a l’aire que serà l’obra d’un comitè d’experts. Un sanedrí del qual, pel que se sap, es pot esperar el pitjor. La segona etapa serà sotmetre el dictamen del comitè d'”experts” a una taula de partits polítics, la funció essencial de la qual és substituir a la taula de partits de debò, el Parlament, on els mateixos partits convocats ja havien rebutjat l’acord de claredat. La tercera etapa serà una mena de llei ad referèndum, per consultar l’opinió d’un grup de ciutadans escollits per sorteig i considerats representatius del conjunt.
Trobar ciutadans que donin llur vistiplau a aquesta ridícula andròmina probablement serà difícil. I això si algú no planteja una qüestió evident: de quina partida pressupostària surten els diners per finançar un projecte rebutjat pel Parlament? No és això una evident malversació? I que els diners públics no seran minsos perquè aquests “experts” no fan res si no tenen el renyó ben cobert.
El govern pseudoindependentista sembla aconseguir el seu objectiu d’impedir la independència com sempre fa la classe dominant, segon Thorstein Veblen en la seva “Teoria de la classe ociosa”, mitjançant la força i el frau.
21
4
